Podríem encarregar un informe a alguna empresa consultora però estic segur que a més de cobrar-nos una picossada les conclusions a les que arriben ja se saben abans i aquest informe només compleix la funció de corroborar el que ja sabia tothom (a no ser que s’encarregui tendenciosament per imposar una proposta vinculada a interessos… en general).
Així que només recolzaré la meva afirmació amb argumentació (si en sóc capaç).
Ens cal una nova manera de protestar. O dit d’un altra manera, cal trobar la manera de que ens prenguin seriosament.
Les diferents versions de mostrar disconformitat, com tantes altres coses, les portem arrossegant des de la revolució industrial o de més lluny encara, i han estat degudament contrarestades i silenciades pel sistema. Posem per exemple una vaga, en quants casos recents ha servit per fer sentir la veu dels vaguistes? I en un món d’imatges aquesta no és una imatge que convidi a l’empatia. Una manifestació, un milió segons els organitzadors, trenta mil segons la guàrdia urbana. Un desastre, i les imatges resultants, o patètiques o tendencioses. Anuncis, internet, manifestos, pancartes? una gota en la immensitat de l’univers.
Perquè de motius per a protestar n’hi ha, no cal que els enumeri. Però a la majoria ens fa mandra, una mandra que ens ve de la intuïció de que la protesta no serà escoltada i servirà de poca cosa. Fer vaga? Un mani? Manifestos? Cartes al director? Articles? Editorials? Molt d’esforç per a aconseguir poc o rès.
Els altaveus estan segrestats i la “llibertat” de la xarxa resulta saturada i es perd en una cacofonia d’individualitats estèrils. Les actituds individuals són lloables però només serveixen per estar bé amb tu mateix i només una estoneta. Les conseqüències de la teva acció individual les pateixes dia a dia, més a més i any rera any. Tot per un trist minut de glòria.
La veritat és que no és fàcil. Partits polítics, organitzacions sindicals, se les veuen i desitgen per fer arribar els seus missatges a tota la població, organitzacions que compten amb un exercit d’adeptes, talment com una secta, ja no poden defensar principis sinó a l’organització per ella mateixa, la institució i la seva supervivència, a favor o en contra. Ja no poden defensar polítiques sinó que s’ha de limitar a defensar les decisions dels dirigents i així intentar perpetuar aquestes organitzacions obsoletes en el temps. Resultat, allò que en diuen desafecció (fixem-nos amb aquesta paraula, la feien servir els franquistes per etiquetar als que no els feien costat, “desafectos al régimen”).
Podem donar suport a causes concretes, a organitzacions no governamentals, a iniciatives populars i ens trobem que allò que ha costat molt d’esforç de moltes persones i molt de temps, d’avui per demà, en un instant, ens torna al començament, no ha servit, kaput, desencís, merda!
És cert també, que protestar cansa, sempre es va a la contra, a la defensiva i la majoria de vegades s’acaba perdent. I si es va a la defensiva és perquè alguna cosa ataca, i un atac és sempre per a sotmetre o depredar l’adversari.
Hi un altra consideració a tenir en comte i és la judicalització de la política o la politització de la justícia, acompanyada de la supressió soterrada dels processos de reclamació administrativa, deixant a la gent amb l’única opció que la judicial amb tot el que això comporta.
Després d’aquesta dissertació no proposaré cap solució perquè no la tinc, algú ens pot il·luminar?
No Comments | In: En veu alta | | #