CARRETERES I PAISATGES
usuaris 09 mar 2010 | : En veu alta
Avui m’han dit que un vell i grandiós pi situat a la partida de les Costes, un pi bellíssim anomenat el Pi del Terra, qui sap si de dos-cents o de tres-cents anys, ha estat destrossat per la variant de les Borges.
un home trist
Fixeu-vos quin eufemisme més políticament correcte per no dir que se l’ha carregat l’alcalde, l’ajuntament en ple, el poble en la seva totalitat, la Direcció General de Carreteres, el Departament de Medi Ambient, COMSA, l’enginyer, el capatàs de l’obra, el conductor de la màquina i el silenci de tots.
Tota aquesta genteta, sí, que portarà a sensibilitzar els seus fillets en la romàntica contemplació dels pobres Avatars i que deixarà, sí!, que en un gest de sincera tendresa se’ls humitegin els ulls quan l’Arbre Pare dels indígenes blaus caigui abatut pels dolents americans que, aquests sí! seran, ara i sempre, dolents i dolents fins l’eternitat.
Tota aquesta genteta, sí!, que promouran les Escoles Verdes i els Hortets Ecològics i els Dies de l’Arbre, per fer-se unes fotos al costat d’uns infants mentre reguen els plançons de pi que vint anys després manaran aixafar per construir una urbanització. En realitat, se me’n fot. Quina importància té un pi al costat de l’immens cos mutilat del qual formava part!
Des de fa trenta-cinc anys la millor mirada que tinc del poble de les Borges és des dels finestrals de l’escola que miren a mestral, una mirada a l’esquena del poble —metàfora—, cap al serret fosc de les Costes, amb la seva ermita, els ametllers florits a l’hivern i el quadre impressionista dels diversos verds —avellaners, pins, alzines, olivers… Les masies i els xalets, que eren tan escassos fa 35 anys, han anat proliferant, però el conjunt del paisatge era encara prou digne. Des de fa poc més d’una setmana he vist com una cicatriu ocre i descarnada anava trencant l’harmonia plàstica del quadre. Una impressionant carretera que ha de permetre que els camions de les pedreres que baixen d’Alforja puguin córrer a cor què vols sense molestar els veïns del poble.
El millor paisatge de les Borges, amb el seu punt més emblemàtic, fet puré davant la meva mirada atònita. Ho he comprovat de ben a prop fent una de les meves habituals sortides de camp amb els alumnes que engresco estúpidament a respectar la natura de l’indret on han nascut. Ja em direu de què serveix! Què es pot esperar d’un país que assumeix aquestes i tantes altres coses amb una indiferència mineral? Un poble que deixa que aquestes coses passin és que ha perdut tota autoestima i ha extraviat qualsevol referent identitari. Us imagineu un poblet de França, de Dinamarca, d’Àustria, de Suècia, d’Holanda … permetent que el seu millor paisatge i el seu arbre més majestuós siguin enderrocats vilment per una carretera? Us imagineu la moguda que s’hauria muntat?
He viatjat alguns cops pels pobles de la França rural per unes carreteres estretes i serpentejants, on no es podia anar a més de 50 km/h i, en la majoria dels pobles, llargues avingudes d’arbres i obstacles al bell mig de la calçada t’obligaven a alentir encara més el pas. I a ningú no se li ocorre com aquí tallar els plàtans de les entrades dels pobles, o demanar carreteres noves, amples i sense tombs perquè els conductors puguin anar més de pressa! Sabeu per què? Perquè el paisatge, en el pobles que tenen una identitat, és sagrat, perquè és ancestral, perquè és l’única cosa autèntica que pot unir el passat amb el futur, perquè no és contingent com les cultures, les religions, les festes o les modes. El paisatge és la pura essència d’un poble.
L’any 2005, la Generalitat de Catalunya aprovava la Llei de protecció, gestió i ordenació del paisatge. De totes les lleis que han aprovat els nostres hipòcrites polítics aquesta culmina els límits del seu cinisme. No conec ni una sola actuació urbanística, energètica, d’infraestructures, industrial, agrícola… que hagi estat limitada —ja no dic prohibida— per atemptar contra el sofert paisatge; com a molt, posar gespeta als talussos, fer dos carrils en comptes de tres, soterrar algun tram, algun túnel per a la pobra fauna, una mica de manicura per dissimular les arrugues.
Que els adalils del Medi Ambient de Catalunya hagin estat en els darrers deu anys individus com un tal Felip Puig o un tal Francesc Baltasar ja ho diu tot de l’absurditat de les nostres esperances. Mai el paisatge no serà prioritari per al nostre poble ni per a la nostra regió… Ai! Algun catalanista autèntic em retraurà que no hagi dit nació! Però una nació es basa en una identitat. Algú sap què queda de la nostra identitat? Ah, sí!, la senyera. Ah, sí!, la sardana. I Montserrat. I la Mare de Déu de la Riera. Amén.
JOSEP-MARIA FORCADELL
Mestre
Comentaris »
