Polítics pardals


Ernest Benach, el president del Parlament de Catalunya, publicarà un llibre, Polítics 2.0. Últimament totes les presentacions de Benach fan referència al seu ús de les noves tecnologies, de les xarxes socials i se’l defineix com un defensor d’aquestes eines en el camp de la política. El que fa Benach, però, es vendre’ns bou per bèstia grossa. No només Benach, sinó tota la classe política catalana. Emmascara la seva nul·la capacitat política amb una visibilitat abassegadora. Twitter, Facebook, delicious. La tàctica és aparèixer als màxims llocs possibles. Encara que no aportis res de res. No tothom és Obama, Ernest. Obama, és cert, tampoc és el paradigma, però el seu ús de les xarxes socials va acompanyat d’una profunditat en el discurs molt superior a la mitjana dels nostres polítics. Ernest, quants discursos com els d’Obama has fet tu? Benach es dedica a penjar fotos del Camp Nou. Benach a la xarxa no és res més que el ciutadà Benach. També els altres polítics escriuen que tenen aquesta o aquesta altra reunió, que van a fer el cafè, que van a dinar després d’un dia esgotador. Res. Misèria. Les xarxes socials dels polítics són sumament avorrides. L’oratòria ha mort, és el torn de l’anècdota. No hi ha en les seves pàgines una sola idea, cap profunditat. Ja és mala sort que l’eclosió de les xarxes socials corri paral·lela a la generació de polítics més mediocre d’aquest país. No en fan un ús brillant sinó que les desprestigien i encara volen convertir-se en abanderats. Quina llàstima que ells, precisament ells, els insígnes usuaris de la xarxa, no es dediquin a fer el que tothom a la xarxa fa, és a dir, romandre en l’anonimat. 



El nedador


John Cheever té un relat, molt famós, on s’explica la història d’un home que decideix un dia d’estiu anar des de casa d’uns amics -on la nit anterior s’ha celebrat una festa- fins a casa seva nedant per totes les piscines que hi ha en el camí, les piscines de les cases d’un barri residencial. Neda, surt de la piscina, salta la tanca i se submergeix a la piscina següent. Durant el trajecte aquàtic el protagonista pren consciència de com la seva vida s’ha ensorrat. Bé, aquest conte que vaig llegir fa un temps m’ha vingut a la memòria després de sentir que Michael Phelps, rècordman a Pequín i el millor nedador de tots els temps, ha estat enxampat fumant marihuana amb una pipa. La notícia l’ha publicat un d’aquests diaris sensacionalistes britànics i la foto es va fer en el transcurs d’una festa universitària. L’ocàs dels ídols. A Phelps li han plogut ràpidament les crítiques més ferotges i a través d’un comunicat ha demanat disculpes, prometent que no passarà més. Tot ben hipòcrita, per cert. He arribat a escoltar que el nedador ha tingut sort de ser enxampat el cap de setmana de la SuperBowl, ja que no se li ha prestat tanta atenció. Hem arribat en aquest punt. El nedador, el futbolista, l’actor, el cineasta, l’escriptor, la model i fins i tot la puta i el macarra han de ser models de conducta. Els elevarem pels seus mèrits però, compte!, els estarem vigilant perquè qualsevol relliscada l’aprofitarem per fer-ne un discurs moral i educatiu. Volem un nedador sobrehumà, reclòs dins d’una piscina eternament, i ens és incòmode Phelps, que fa 4 mesos que no es capbussa i es dedica a anar a festes universitàries com un jove de 24 anys qualsevol. Han entrevistat psicòlegs que diuen que Phelps ja no té objectius a curt i a mitjà termini. Fill de la grandíssima puta, és que no és un objectiu ben lloable voler-te passar per la pedra a totes les universitàries que puguis? És probable que a Phelps se li acabin les piscines, un dia o altre, però el que faci de la seva vida l’incumbeix únicament a ell. Tan de bo pugui dir, com el començament del relat de Cheever: “Era un d’aquells diumenges que tothom mandreja assegut i diu: Ahir a la nit vaig beure massa.”



Esbotzada Catalunya


Després de més de 6 anys de govern tripartit, que ha fet córrer rius de tinta (Dragon Khan, etc…), considero que ningú s’ha aproximat tant a la seva definició intrínseca com la Marta Ferrusola, quan tot just la setmana següent de fer-se l’aliança va dir: “Tinc la sensació que ens han entrat a casa esbotzant les portes dels armaris.” Com en va ser, de criticada! Van dir-li que es pensava que la Generalitat era casa seva! Però no parlava de la Generalitat, parlava de Catalunya. I ens va alertar que aquests que hi arribaven fent festes moralment eren uns albano-kosovars i que l’aire fresc que proclamaven havia entrat, com ells, per la finestra.  



La llibertat era una pistola


Com aquell que va al cine i la pel·lícula l’avorreix i decideix canviar de sala, entrant a veure la d’acció que projecten al costat, Catalunya, cansada del finançament, ha trobat el thriller que esperava: el conflicte a Gaza. Que si els palestins tenen raó. Que si Israel té dret a defensar-se. Els debats, per norma general, són d’allò més obscens. L’estratègia de Hamàs de posar els nens d’escuts humans fa efecte i la opinió pública recompte els morts (hi ha gent al Facebook que actualitza les víctimes cada dia), com si fos aquell comptador del seductor Ben Affleck a l’anunci d’Axe. Catalunya opina com ho faria en un partit de futbol: Israel ataca per l’esquerra i Hamàs es defensa al catenaccio, buscant els ràpids contraatacs. El poble català sempre ha estat pròxim a Palestina, perquè com molt bé s’ha dit, sempre ha estat pròxim a les causes perdudes, però ara Catalunya ha de triar entre estar al costat de les causes perdudes o estar al costat de la llibertat i la democràcia. Perquè no hi ha dubte que Hamàs és un grup terrorista i Israel és un govern legítim. I és absurd parlar de resposta desproporcionada, perquè aquesta no ha d’estar subjecte als atacs que es reben, sinó a la defensa que es necessita. Catalunya, institucionalment, sempre havia estat propera a Israel, durant els anys del govern Pujol. Ara, en canvi, això ha canviat, i els tres partits que formen el govern s’han arrenglerat a favor de Palestina i de Hamàs, que, dit sigui de passada, els seus dirigents a la franja aposten per una treva mentre que els seus dirigents a Síria, rebent ordres de l’Iran, aposten per l’estratègia de la resistència. Jo crec que els governs han de posar-se al costat de la justícia, del diàleg i de la llibertat. Aquest canvi ha desembocat en escenes tan grotesques i doloroses com la que es va viure a la manifestació de dissabte a Barcelona, on un home encaputxat va brandar una pistola a l’aire. Aquest home no va ser identificat pels Mossos, simplement es limitaren a comprovar, diuen, que la pistola fos de mentida i a comminar-lo que la guardés. Manifestació per la pau amb pistoles a l’aire? No gaire lluny d’aquest personatge encaputxat hi havia el conseller d’Interior Joan Saura, cap dels Mossos d’Esquadra. Em pregunto si jo podré sortir demà amb una pistola al carrer i no em passarà res. Ja sé que aquest escrit és completament caòtic. Però encara no he après a ordenar el fàstic. Que Déu, Alà i Jhavé beneeixin les ànimes de tots aquells que han mort i moriran.

 



CiU (Cimeres i Unitat)


Aquesta sembla que és, des de la confecció del segon tripartit, la línia opositora de Convergència i Unió. Una preocupació gairebé ridícula per les taules de quatre cadires, corresponents al 3+1, com van anomenar-se els tres partits del govern (PSC-ERC-IC) més el principal partit de la oposició (CiU) en no sé quina –n’hi han hagut tantes!- negociació amb el govern espanyol. Una apel·lació gairebé malaltissa al sentit de país també. CiU a diferència d’Iniciativa per Catalunya, per exemple, que podríem anomenar un PNG (Partit No Governamental) és una formació pensada i activada per governar Catalunya i aquesta naturalesa seva, per una regla de tres, fa que no sigui un partit d’oposició, per la qual cosa durant 5 anys ha estat navegant a la deriva. Primer va optar per una línia dura contra l’administració Maragall, però no sé si per buscar un distanciament amb el PP (veritable adalil d’aquestes formes) ha suavitzat la seva postura fins esdevenir un gat maicoon, elegant i d’aparença esquerpa que per ser més ben considerat simularà un excés de companyonia amb els seus amos. Intentar buscar sempre l’acord, la unitat de les forces polítiques catalanes és un caramel pels partits que formen el govern: si l’acord és positiu s’apuntaran sempre ells el punt (tenen els mitjans per fer-ho), si l’acord és negatiu sembla molt més lògic que es responsabilitzi al partit de l’oposició (perquè, d’altra banda, és la seva tasca, entorpir l’acció de govern.) CiU ha passat de ser l’assot del tripartit a voler passar pels bons samaritans, amb l’objectiu velat de recercar el temps perdut. Però, com si es tractés d’un deixeble bord de Proust, el llibre que està escrivint, més aviat, es podria titular, A la recerca de perdre el temps.  

  



Un camell d’Orient, de Manel