L’ull de poll – revista d’opinió free

Avui m’han dit que un vell i grandiós pi situat a la partida de les Costes, un pi bellíssim anomenat el Pi del Terra, qui sap si de dos-cents o de tres-cents anys, ha estat destrossat per la variant de les Borges.

un home trist

Fixeu-vos quin eufemisme més políticament correcte per no dir que se l’ha carregat l’alcalde, l’ajuntament en ple, el poble en la seva totalitat, la Direcció General de Carreteres, el Departament de Medi Ambient, COMSA, l’enginyer, el capatàs de l’obra, el conductor de la màquina i el silenci de tots.

Tota aquesta genteta, sí, que portarà a sensibilitzar els seus fillets en la romàntica contemplació dels pobres Avatars i que deixarà, sí!, que en un gest de sincera tendresa se’ls humitegin els ulls quan l’Arbre Pare dels indígenes blaus caigui abatut pels dolents americans que, aquests sí! seran, ara i sempre, dolents i dolents fins l’eternitat.

Tota aquesta genteta, sí!, que promouran les Escoles Verdes i els Hortets Ecològics i els Dies de l’Arbre, per fer-se unes fotos al costat d’uns infants mentre reguen els plançons de pi que vint anys després manaran aixafar per construir una urbanització. En realitat, se me’n fot. Quina importància té un pi al costat de l’immens cos mutilat del qual formava part!

Des de fa trenta-cinc anys la millor mirada que tinc del poble de les Borges és des dels finestrals de l’escola que miren a mestral, una mirada a l’esquena del poble —metàfora—, cap al serret fosc de les Costes, amb la seva ermita, els ametllers florits a l’hivern i el quadre impressionista dels diversos verds —avellaners, pins, alzines, olivers… Les masies i els xalets, que eren tan escassos fa 35 anys, han anat proliferant, però el conjunt del paisatge era encara prou digne. Des de fa poc més d’una setmana he vist com una cicatriu ocre i descarnada anava trencant l’harmonia plàstica del quadre. Una impressionant carretera que ha de permetre que els camions de les pedreres que baixen d’Alforja puguin córrer a cor què vols sense molestar els veïns del poble.

El millor paisatge de les Borges, amb el seu punt més emblemàtic, fet puré davant la meva mirada atònita. Ho he comprovat de ben a prop fent una de les meves habituals sortides de camp amb els alumnes que engresco estúpidament a respectar la natura de l’indret on han nascut. Ja em direu de què serveix! Què es pot esperar d’un país que assumeix aquestes i tantes altres coses amb una indiferència mineral? Un poble que deixa que aquestes coses passin és que ha perdut tota autoestima i ha extraviat qualsevol referent identitari. Us imagineu un poblet de França, de Dinamarca, d’Àustria, de Suècia, d’Holanda … permetent que el seu millor paisatge i el seu arbre més majestuós siguin enderrocats vilment per una carretera? Us imagineu la moguda que s’hauria muntat?

He viatjat alguns cops pels pobles de la França rural per unes carreteres estretes i serpentejants, on no es podia anar a més de 50 km/h i, en la majoria dels pobles, llargues avingudes d’arbres i obstacles al bell mig de la calçada t’obligaven a alentir encara més el pas. I a ningú no se li ocorre com aquí tallar els plàtans de les entrades dels pobles, o demanar carreteres noves, amples i sense tombs perquè els conductors puguin anar més de pressa! Sabeu per què? Perquè el paisatge, en el pobles que tenen una identitat, és sagrat, perquè és ancestral, perquè és l’única cosa autèntica que pot unir el passat amb el futur, perquè no és contingent com les cultures, les religions, les festes o les modes. El paisatge és la pura essència d’un poble.

L’any 2005, la Generalitat de Catalunya aprovava la Llei de protecció, gestió i ordenació del paisatge. De totes les lleis que han aprovat els nostres hipòcrites polítics aquesta culmina els límits del seu cinisme. No conec ni una sola actuació urbanística, energètica, d’infraestructures, industrial, agrícola… que hagi estat limitada —ja no dic prohibida— per atemptar contra el sofert paisatge; com a molt, posar gespeta als talussos, fer dos carrils en comptes de tres, soterrar algun tram, algun túnel per a la pobra fauna, una mica de manicura per dissimular les arrugues.

Que els adalils del Medi Ambient de Catalunya hagin estat en els darrers deu anys individus com un tal Felip Puig o un tal Francesc Baltasar ja ho diu tot de l’absurditat de les nostres esperances. Mai el paisatge no serà prioritari per al nostre poble ni per a la nostra regió… Ai! Algun catalanista autèntic em retraurà que no hagi dit nació! Però una nació es basa en una identitat. Algú sap què queda de la nostra identitat? Ah, sí!, la senyera. Ah, sí!, la sardana. I Montserrat. I la Mare de Déu de la Riera. Amén.

JOSEP-MARIA FORCADELL

Mestre

3 Comments | In: En veu alta | | #

Editorial conjunt de tots els diaris catalans.

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: “Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i jo vinc a sancionar la llei orgànica següent”. Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.

L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes.

Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una tèrbola maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el govern central i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el “cor de la democràcia”. Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a ell mateix– no farem més al•lusió a les causes del retard en la sentència.

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de “símbols nacionals” (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és altra que el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda, els pactes s’han de complir.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més pes demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a l’obsessiu escrutini de l’espanyolisme oficial. I acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Estem en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel•lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

2 Comments | In: Col·labora | | #

Carta enviada a bustia@avui.cat

Dimecres vaig rebre el meu avui del 18-11 i llegeixo, incrèdul, l’ADEU de l’admirat articulista SALVADOR SOSTRES.

Soc subscriptor des de l’inici de l’AVUI , el 23-7-1976 , i a més modest “compte partícep” i accionista de Premsa Catalana S.A. , tot a fons perdut , però amb convicció de poguer col.laborar en un diari nostre en català.

No sempre estic d’acord amb els articles del Sr. Sostres, com tampoc ho puc estar algunes vegades amb els de la resta de col.laboradors, sigui del tema que sigui, però se respectar les opinions més diverses que enriqueixen i diversifiquen el contingut del nostre AVUI.

Un articulista o col.laborador ha de tenir la llibertat d’expresió, i si es passa o pot ofendre algú, hi ha mecanismes a l’abast dels afectats per a defensar-se i inclús exigir responsibilitats.

Els qui han presionat a la direcció de l’AVUI per l’acomiadament del Sr.Sostres no els crec propers ideològicament als qui van provocar la sortida del Sr. Galinsoga de La Vanguardia, més aviat als qui van denunciar la “crosta nacionalista” a TV3 i Catalunya Radio.

No em voldria donar de baixa de l’AVUI, perquè l’estimo com estimo Catalunya, però si el diari tendeix a seguir consignes partidistes, no trigaré gaire a fer-ho.

Salvador Daroca Ciurana
Subscriptor núm . 6036341

No Comments | In: En veu alta | | #

Ho acabo d’escoltar. El president Montilla, il·luminat baixant del Sinaí, diu que els mestres hem de ser els paladins contra la CORRUPCIÓ. Forma part de la cínica estratègia dels polítics d’omplir els infants de responsabilitats futures mentre ells són incapaços d’assumir les responsabilitats presents.

Hem d’ensenyar els futurs ciutadans a ser honestos, responsables, en definitiva, incorruptibles. I ho escolto en el cotxe mentre travesso paisatges tarragonins calçats de ciment, xalets, urbanitzacions, nous barris, rotondes, polígons industrials, autovies paral·leles a autopistes, centres logístics, centrals eòliques i –la darrera moda- parcs tecnològics. Tot un paisatge arrasat per l’especulació promoguda o consentida pels germans o cosins polítics de l’ínclit president des dels ajuntaments, consells comarcals, diputacions, conselleries, oficines de la Generalitat i agències catalanes d’alguna cosa, tots ben farcits de personal nomenat a dit o amb oposició a mida, des del clavegueram fins a les claraboies.

El cinisme dels polítics entre el que demanen a les escoles i el que promouen a la vida real seria per omplir un diccionari.

• Ens diuen que fem educació vial, que promocionem la conducció assenyada, que alertem sobre el risc de la velocitat .. i deixen que a TV3 els programes estrella siguin la Fórmula 1 i els Grans Premis de Motociclisme.
• Ens diuen que promoguem el respecte a la llibertat de creences i ens obliguen a fer una hora a la setmana de classes inútils perquè els partidaris de la secta catòlica puguin adoctrinar els seus acòlits dins d’una institució teòricament aconfessional.
• Ens diuen que promocionem els bons hàbits alimentaris i la dieta de qualitat, i són incapaços de posar ordre en una xarxa de menjadors escolars on la mediocritat alimentària és el comú denominador.
• Ens diuen que hem de fomentar els valors perduts de l’exigència i de l’esforç, i envien els seus comissaris a fomentar la promoció automàtica de curs a través d’eufemismes com l’adaptació curricular, els cursos paral·lels o els exàmens de “suficiència”.
• Ens diuen que s’ha de potenciar la disciplina i el respecte, i continua essent una epopeia administrativa separar la zitzània de les espigues sanes.
• Ens diuen que s’ha d’educar contra el consum de drogues i són incapaços de prohibir que milers de bars-restaurants amb dret de fumar contaminin els bronquis dels infants que hi acompanyen els adults.
• Ens diuen que hem d’ensenyar a reciclar, a respectar el paisatge, l’amor als animalets, el capità enciam i altres floretes… mentre incineradores i metanitzadores són el pal de paller de la política de residus, ens omplen les muntanyes de centrals eòliques, converteixen correbous i curses de braus en tradicions catalanes i deixen que el capità enciam esdevingui el capità Enciam-Monsanto-X33 perquè es neguen a prohibir l’entrada d’enginys genètics en els nostres enciams i floretes.
• I ens diuen, finalment, que ensenyem els nostres alumnes a complir la Llei, mentre a la meva escola ja fa dues setmanes que tenim dues aules sense mestre per malaltia, tenim un pati on la ratio alumnes/m2 està quintuplicada a causa de la seva ocupació per quatre aules-barracons, tenim una classe de parvulari amb 28 alumnes, etc.

En fi, que sobre la tasca educadora dels mestres n’havia sentit de molt grosses, però com aquesta cap: als ja tradicionals càrrecs de delegats d’autoescola, de l’Agència Alimentària, de la fiscalia antidroga, de l’oficina d’assumptes religiosos, de Borsa i Economia, de l’Agència de Residus, per a la integració racial, per a la integració de discapacitats, d’infermeria de la diabetis, de programes informàtics, d’educació sexual…, ara estrenarem l’honrós càrrec de Delegats de la Fiscalia Anticorrupció.

Em pregunto si tantes atribucions ens deixaran temps per ensenyar a sumar i a restar, a llegir i a escriure, a la promoció de l’estudi o a explicar contes. Potser podríem començar la nova tasca adaptant contes tradicionals a les noves circumstàncies: “Els set polítics i el llop“, “Els tres politiquets construeixen cases“, “El tratge nou del polític“, “La Sindicatura Dorment” o “El Flautista de l’Orfeó“. Si portessin la firma del Quim Monzó serien un cop d’efecte fulminant per ensenyar a nens i nenes que la manera més segura per actuar honestament és no posar-se en política.

Josep-Maria Forcadell i Fuentes
Mestre

2 Comments | In: En veu alta | | #

Jugant el seu rol de personatge secundari que deixa la popularitat al líder del grup, el primer guitarrista de Radiohead (sense desmerèixer els mèrits d’Ed O’Brien) Johnny Greenwood, es passà el concert mirant el cel barceloní, absort entre els núvols de pluja que advenien en la llunyania, quan no dirigia una tímida salutació al públic. Tendre fou el moment en què, demostrant el bon clima que hi ha entre els cinc amics, abans de tocar There, There, un dels zènits de la nit on els dos guitarristes inicien la gran cançó tocant un parell de timbals que obren per la introducció de Thom Yorke; Greenwood residia despistat a l’altre costat de l’escenari, junt amb O’Brien, quan tots rient, li recordaven que havia de tornar al seu lloc per començar a tocar les percussions. No fou l’únic despistat de la nit.

Faust ja van rememorar perquè gairebé tots els grups que utilitzen un format instrumental tradicional dins el rock (guitarres, baix, bateria) els hi deuen la vida, tant com als Beatles. Ho van fer a la sala Oriol Martorell de l’Auditori de Barcelona el passat 9 d’abril. Despistats, ningú en feu ressò. Però ara el grup germànic era invitat pels mateixos Radiohead a formar part del cartell que nodriria el Daydream Festival, una jornada de concerts al Parc del Fòrum de Barcelona fet a mida dels britànics, on ells decidien en part quins grups els havien d’acompanyar fins el seu gran moment que culminaria la nit d’aquest dijous 12. Ara Faust estan en boca de la gran majoria. No perquè el seu concert a l’auditori del Fòrum fos diferent que el realitzat mesos abans, ni tant sols pel fet que Thom Yorke indiqués enmig del concert que de tots els grups convidats, Faust era el grup que més il·lusió els feia que toqués aquell dia, mentre els hi dedicaven el tema Faust Arp (preciós duet a dues guitarres entre Yorke i el petit Greenwood). No, el motiu que Faust ja fos un grup en boca de tothom era pel simple fet de residir en un cartell on Radiohead invità al grup expressament. És el risc de tocar en el festival de Radiohead, risc que també comporta que en una ressenya del concert dels d’Oxford, un hagi de parlar també del festival.

És de mala llet que un grup com Low hagi de tocar a la mateixa hora, en escenari diferent, que les estrelles de la nit, i per tant, res se’n pot dir aquí. Això hauria d’haver passat amb Liars, les noves estrelles del Post-rock per la premsa especialitzada que, en aquestes línies, a un ni el convencen en estudi ni en directe, tot i que cal reconèixer que el soroll amplificat i espontani de la seva actuació, on deixaven per moments a una banda els anodins paisatges sonors sense intensitat ni valor. Al contrari que Bat for Lashes, grup que tot i l’encant de les seves peces, un no pot evitar la sensació que es troba davant una fusió entre Björk i Múm, sobretot per la seva líder Natasha Khan, sense arribar als nivells de qualitat ni de l’un ni de l’altre. Que no s’arribés encara a cap fita musical no es convertí en sinònim de desastre, però tot, des del primer moment, sorgia com una excusa per a preparar el públic per a Radiohead (o per fer pagar una xifra elevada per veure el que només seria un grup, convertint el concert en festival). Molt haurà de canviar el format si el Daydrem vol tenir continuïtat. No té excusa possible el fil musical entre concert i concert, basat en reggae i peces instrumentals amb aires dels setanta que més que en un festival de tendències musicals concretes a un li feia sentir en un capítol de Starsky & Hutch. Els aplaudiments els hi han de venir, però, per l’excel·lent treball realitzat en el muntatge de l’actuació del grup de Yorke, Greenwood i companyia. El so fou acurat i d’una precisió sorprenent per ser un festival (les vint guitarres que els roadies anaven provant durant la resta de concerts i que despistaven al públic tingué el seu efecte). El típic so saturat i indistingible de la majoria de cites d’aquesta mena (el Primavera Sound hauria de prendre nota) fou substituït per l’encant dels puntejos mandrosos de Johnny Greenwood en 15 steps (primer èxit de la nit, on les síncopes electròniques i la mestria de Phil Selway marcaven el ritme de la nit) i la seva estridència com a torturador de guitarres ja en Airbag, quart tema i que en obrir el record d’OK Computer (1997) l’audiència embogí. És encara hipnòtic veure com fa l’amor violentament a la guitarra, la sacseja i la sotmet quan en el fons l’abraçaria i li xiuxiuejaria indecències de forma càlida a l’orella, com un bon maltractador d’avui dia, tot i que el de dijous no en fou pas el seu millor. Especial fou el moment en què Yorke reclamava als roadies despistats, que havien de portar un arquet de violí perquè Greenwood, a imitació del frontman de Sigur Rós, creés un coixí de soroll perfecte per l’atmosfera que mereix una de les grans peces de Radiohead: Pyramid song, un altre moment estel·lar. Les immenses barres lluminoses, minimalistes però imponents, eren idònies per oblidar els horribles focus immensos que enceguen en altres concerts. Idònies perquè la perfecció de la posada en escena (completada per un mosaic que mostrava l’actuació en directe de cadascun dels components) anava de la mà amb la perfecció sonora en els temes corresponents al disc Kid A (2000): The National Anthem fou un dels grans moments del concert, on el brutal baix de Colin Greenwood mostrava el costat agressiu de la banda -contrastant amb l’esperit cordial i proper del gran dels germans Greenwood, sempre atent al públic en tot moment -.

Tot i la manca de clàssics d’imperdonable absència com Karma Police i sobretot Fake Plastic Trees, per no citar-les totes, el repàs dels seus discs, excepte l’inicial Pablo Honey (1993) fou més que correcte: a la mostra total de la seva última obra In Rainbows (2007) cal retreure-li que no es pot tocar una peça com All I need tot just estrenat el concert, que a més sonà sense la intensitat que li pertoca; així a la revisió del seu anterior Hail To The Thief (2003) se li pot criticar la inclosió de The Gloaming, quan sincerament res hi pintava aquella nit, però que era compensat per la genial interpretació de la preciosa You and Whose Army, en el record d’Amnesiac. Les llàgrimes i l’emoció van córrer en el repàs del triomfal segon disc amb The Bends (el moment de comunió total dels assistents), i Planet Telex, amb la qual s’acabà el recital quan un, tot i el bon gust de boca, cau ràpidament en la conclusió que no es pot acabar un concert amb aquest tema.

Res de pluja en tot dijous. Un sol amenaçador com a protagonista. Comença a les 17:00 hores el festival i el xàfec dels núvols cau sobre Barcelona. Un somnia en què el parèntesi de pau duri fins l’últim tema dels d’Oxford, en un últim bis que pertoqui a Paranoid Android, mentre cau la pluja damunt nostre quan Yorke canti “Rain down, rain down/ come on rain down on me/ from the great highs”. Però per desgràcia no passà així. L’execució de Paranoid Android fou de somni, la quantitat d’instruments que el grup posa en joc és de somni, el so era de somni i l’escenari també. Així com els balls d’un somnàmbul Thom Yorke, entre l’esquizofrènia i la comicitat, estranyament sempre ben resolta. Somniadors o despistats, tant nosaltres com ells, cal reconèixer-ho una vegada més: no són un gran grup, són uns grans músics. I juguen una altra lliga.

Jordi Vernis

No Comments | In: Col·labora | | #

El dia de l’entrevista definitiva hi havia davant meu un policia i una psicòloga. Estava bastant nerviós. Ja havia passat el psicotècnic, l’examen de cultura general, etcètera. Em quedava la prova de foc.

- Per què vols ser Mosso d’Esquadra?

- Per ajudar a la gent.

- I si vols ajudar a la gent perquè no t’apuntes a una ONG? No serà que vols ser funcionari?

- Bé, sí, és veritat que vull guanyar un sou i tenir un futur.

- Et sents capaç de portar una arma?

- Si.

- Com ho saps? Que ja n’has portat alguna abans?

- No.

- I doncs? No ho pots saber. No ets massa jove per portar una arma a sobre?

No et pots desmuntar. Literalment. Durant tres quarts d’hora has d’anar contestant les preguntes. No has de dubtar, no has de mentir. Ni riure excessivament, ni mostrar-me excessivament seriós. En aquell moment, quan ja estàs a punt de passar la prova més important per entrar al Cos, és quan, paradoxalment, més et sents com un delinqüent. Després el policia-entrevistador diu:

- Hem acabat. Ara la psicòloga t’acompanyarà i t’esperes allí.

Però l’entrevista continua. Conec a gent que l’han enganxat en aquell tram. “Com us heu passat, cabrons!”. Pam. Fora.

Quan ja estàs dins del Cos penses: “No, no estic aquí per fer un servei ni per ajudar la gent, aquesta no és la meva missió”. Això ve després. I quan arriba és benvingut. Però és tan sols un al·licient més de la feina. Treballem 8 hores i guanyem un sou. Com tu. Amor a l’art? Potser algunes vegades. Potser en alguns moments. És una feina difícil. La pressió, sobretot. La pressió de la gent sobre el Cos. Des que sóc Mosso d’Esquadra ningú del meu entorn m’ha dit: “Et felicito per la feina que fas, per la feina que feu”. La gent gran si que t’atura pel carrer i et dóna les gràcies, però és perquè tenen por. Ho va dir Borges: “No ens unirà l’amor, sinó l’espant”.

Els insults són habituals. Mentre patrulles, per exemple. A tu, que ets forner, informàtic o transportista, et criden des de l’altra vorera: Forners, fills de puta? Aquesta feina és una mica com la dels polítics o la dels futbolistes, tothom es permet el luxe d’opinar i les coses bones que facis mai sobresortiran per damunt dels errors que puguis cometre. Les nostres actuacions, que haurien de ser per donar tranquil·litat, molt sovint aconsegueixen l’efecte contrari. Si jo escorcollo un noi de 17 que s’està fumant un porro m’estic automàticament posant en contra aquell ciutadà, i el seu grup d’amics, i els amics dels seus amics i probablement recordarà tota la vida que un Mosso el va escorcollar en un banc a l’hora del pati i ens tindrà odi. És una feina ingrata des de l’exterior. El dia que els ciutadans no s’espantin de veure una parella d’agents pel carrer –temor infós per l’esquerra- haurem realment progressat.

També és una feina ingrata des de l’interior. L’altre dia vaig portar cinc persones al jutjat. Un d’ells, esquizofrènic, em va posar una navalla a la panxa. Anava sense l’armilla. El vam poder reduir. Durant la meva jornada laboral vaig anar veient com el jutge feia les mateixes preguntes:

- A ver, ¿si te dejo en libertad te presentaras el dia del juicio?

- Si, señoria.

- Venga vete. Otro. A ver, ¿que ha hecho el pobrecito? Mira, me voy a fiar de ti, te daré el auto de libertad, ¿de acuerdo?

Agafen ganes de dir-li que t’ha posat una navalla a l’estómac i que tens una família i que no s’hi val a jugar-te la vida al carrer perquè després, l’endemà, et tornis a trobar aquell home passejant com si res. Que les presons estan superpoblades? No és el meu problema. El meu problema és la meva feina. Detinc delinqüents i els porto al jutge perquè aquest els enviï a la presó. L’engranatge ha de continuar. És d’una impotència còsmica veure que la teva feina, dura, arriscada cau en un sac foradat. Llegia l’altre dia que un espanyol va estar en una presó de l’Argentina on hi havia 70 llits per 290 presos. Per dormir tou havies de pagar, de barallar-te o dormir a terra. Però estaven dins la presó, no fora.

Al final, resulta estar més protegit el delinqüent que no pas el policia. El policia està fiscalitzat, observat. Des de la premsa, des de dalt, estan a l’espera que es cometi un error. Fa uns dies van donar l’alarma d’un atracament en una joieria. Vam arribar amb el cotxe. Els lladres estaven dins. No volíem entrar i detenir-los perquè la joieria estava plena de càmeres. Qualsevol reducció legal es pot tornar en contra del policia en un hipotètic judici i pots acabar imputat i suspès de sou i feina. No us podeu imaginar què és per nosaltres estar allí, esperant que surtin per detenir-los, romanesos amb armes i nosaltres amb por. Una policia amb por. Una policia lligada de peus i mans, una policia emmanillada.

Sovint penso en la història d’Aldo Moro, el primer ministre d’Itàlia. Les Brigades Roges el van segrestar i van amenaçar de matar-lo. Durant el captiveri es va detenir un dels segrestadors, que no va parlar. Van intentar treure-li informació del lloc on podia estar Aldo Moro. Res. El govern i la opinió pública es va plantejar la tortura com a mètode. L’opinió pública ho va recolzar. El govern de la República va fer pública una nota: “Itàlia es pot permetre perdre un ex-primer ministre, però no es pot permetre caure en la tortura”. És un cas extrem. D’acord. No es pot agafar al peu de la lletra. Però il·lustratiu del bonisme que tenyeix la nostra societat, els nostres governs i que únicament contribueix a enfortir el crim i a donar-li ales amples i blanques.

A vegades, t’avisen que vagis a un pis perquè una família l’ha ocupat, ja porta uns dies, i la dona propietària està desesperada i únicament pots dir-li: “Posi una denúncia, senyora”. I ja està. I-ja-està. En aquest país el dret a que tothom tingui un lloc per viure ha passat per davant del dret a la propietat privada. D’aquesta manera, a ulls de la justícia i dels governs, qui té els màxims drets és l’usurpador de la propietat. I el que com a policia només pots dir: “Esperi, denunciï-ho i esperi” com a ciutadà és convertiria en: “Si s’hi torna a trobar avisi uns amics seus, no a nosaltres, i fotin-los escales avall”.

Hi haurà un dia que com a policies acabarem recomanant això, que cadascú sigui la seva pròpia policia, i que tothom, fart de la justícia tova, s’acabi agafant la justícia pel seu compte?

Mals temps, mals temps pels policies i també per vosaltres.

12 Comments | In: Col·labora | | #