febrer 17th, 2010
Apunts i notes al marge
[…]
Les escoles, considerades com a llocs que habitualment jutgen i estratifiquen als éssers humans, han jugat un rol significatiu en el cultiu de la submissió a principis autoritaris i jerarquitzans. Una crítica rotunda i sense ironies diria que les escoles mai van ser pensades per a educar i formar a un cos políticament actiu de ciutadans, sino per inculcar hàbits d’obediència i puntualitat dins de l’ordre industrial emergent; que els arquitectes del sistema educatiu tenen una preocupació obsessiva per la productivitat industrial i l’ordre social, i que les escoles van ser dissenyades per a crear una massa laboral absolutament obedient. John Taylor Gatto, autor de “Dumbing us Down”, ho va resumir d’aquesta manera: “les escoles ensenyen exactament el que es va dissenyar quant van ser creades i ho fan molt bé: com ser un bon egipci i quedar-te en el teu lloc de la piràmide”.
[…]
Camy Matthay
La desescolarització com a activisme polític
novembre 18th, 2008
Músiques nocturnes: Gossos Verds
Aquesta actualització de les músiques nocturnes l’he anomenat Gossos verds perquè les cançons tenen el comú denominador que es poden definir amb l’ample, ambigu i moltes vegades trillat adjectiu d’estranyes. No és la intenció fer una selecció canònica. No ho ha estat mai, tampoc, amb les altres músiques nocturnes. Si la fes demà, aquesta llista seria diferent. Si l’hagués fet ahir, també. Són deu cançons que avui em semblen especials, inclassificables. Comencem amb El Guincho, amb l’obertura del seu disc Alegranza!, pur so tropical, al·lucinat. Seguim amb els inventors d’artefactes John Maus, brillant, sota l’estela de Joy Division, i Ariel Pink, amb les seves cançons fetes amb un vuit pistes i un sintetitzador dels encants. Amb aquestes sonoritats de garatge, de casset cutre, de diamant amb brut i sense intenció de ser polit continuem amb els Moldy Peaches, que el 2001 van treure el disc homònim, on els temes es quedaven a mitges, on desafinaven, reien a mig enregistrament, però això no els impedia fer unes precioses cançons pop. Fem un tall amb Flesh, de Ken Nordine, del seu àlbum de jazz temàtic sobre els colors, color de carn, en aquest cas. Després, una cançó de Joe Crepúsculo, teclat i veu de Tarántula, so de Casiotone i karaoke, lírica excel·lent. Segueix una cançó de David Thomas Broughton, folk calmat, on el silenci a vegades és més important que el so, volum d’església. Després el hit, si es pot dir així, de Dengue Fever, un grup actual que revisa el Khmer Rock, estil sorgit a Cambodja durant els seixanta amb influències de la música surf de Califòrnia. Seguim amb el grup Pram, la cançó Iske, que sembla treta d’una pel·lícula de gàngsters llatins a Nova York posats de cristal fins a les celles. I per anar acabant, dos grups dels 80, Half Man Half Biscuit, satírics i surrealistes i The The, mític grup de nom críptic format per una sola persona, Matt Jonson, que va escriure la banda sonora del tatcherisme, mai la ràbia ha estat tan funky, deien. El bonus track, una cançó embogida de Venetian Snares, electrònica malaltissa i, sí, estranya. Gaudiu-ne.
Amb la cançó de John Maus, Do Your Best, hi ha un problema tècnic i no es pot escoltar pel reproductor. Per la qual cosa la posaré en video, aquí sota, en directe, que d’altra banda capta més bé l’essència de la cançó.
maig 12th, 2008
tracks.ulldepoll.cat
Ens és igual si ets un carrossa o el paradigma de la modernitat musical. Ens és igual si neteges els vidres de casa escoltant Los Tres Sudamericanos o movent les natges al ritme de Tiga. Ens és igual si per molestar al veí poses a tota pastilla Cat Stevens o Madonna. Ens és igual si amaneixes un sopar amb Ahmad Jahmal o amb Happy Mondays. Ens és igual si treballes escoltant The Beatles o Eek-A-Mouse. El que no podem perdonar-te és que a partir d’ara et conformis amb el nou disc de El Canto del Loco perquè no saps que escoltar. Entra a tracks.ulldepoll.cat i cada dia hi trobaràs una cançó nova, un descobriment, un record.
Vigileu carrosses, podeu tornar-vos moderns.
Vigileu moderns, us podeu tornar carrosses.
maig 7th, 2008
Clons
Vet aquí que ens han castigat per ser nens dolents, els afamats webmasters de la tafanera ens han castigat un mes sense jugar. Ara no es poden proposar escrits de l’ulldepoll. Diuen que votaven les notícies usuaris clons.
M’ha fet molta il·lusió, ja em veia en mig de “La guerra de les galàxies” fent de Jango Fett a l’episodi II l’atac dels clons. Que dolent que és el Jango Fett, i del seu fill Boba, què m’en dieu?
A mi de les pel·lícules m’agraden els dolents, com més dolents millor, dons son els personatges més creïbles, els guionistes deuen passar-les de canto quant han de descriure un personatge bo, amb qui s’inspiren?
Amics de la tafanera, gràcies i que la força us acompanyi!