Tal com raja


Sempre hi ha una primera vegada, i aquesta és la meva primera careta per un programa de TV.  El programa s’emet per El Vendrell TV però aquí us en deixo un de sencer. Espero que les crítiques no siguin gaire dures.



Sue Ellen, ets un pendó


La TDT es una font inesgotable de baguls, els canals temàtics de les cadenes privades són un calaix desastre ple de series carrinclones que depenent del moment et poden provocar somnolència, enyorança, nostàlgia i fins i tot un bon tip de riure si et fixes en la decoració o en la roba dels personatges, el que fa 15 anys era l’últim crit, ara es l’últim esglai.

Però si a les dues de la matinada veus en Bobby Ewing que es dirigeix cap al saló de la casa i asseguda a l’escriptori veus una dona d’esquena, amb un got de Whisky a la ma i una bata de seda blanca, saps que això es Dallas.

La dona era la Sue Ellen, es clar, i en Bobby (sempre en el paper del fill bo) la va ajudar a pujar les escales fins a deixar-la damunt del seu llit perquè dormís la mona.

A l’habitació del costat en J.R., per molts anys que passin, sigui quin sigui el capítol, la rialla del J.R., la seva prepotència, el menyspreu que demostra per la seva dona el converteixen en un dels malparits per excel.lència , fins i tot diria que malparit es un terme que li queda curt.

Quan vaig apagar la televisió i baixava per les escales per anar al dormitori, pensava que si el J.R. m’hagués vist, m’hauria mirat amb menyspreu i hauria dit: “Okocha, ets un pendó!!”

 



Els cartells de la cuina


Dels berenars que feia a casa dels avis després d’arribar de l’escola recordo, a part d’aquells entrepans de pernil i el suc de taronja d’unes taronges plenes i dolces i àcides, recordo, deia, uns cartells que em quedaven just davant meu. Era un pòster que t’ensenyava les verdures. Les verdures, es deia. I en sortien un grapat dibuixades amb el nom al costat i una petita definició de l’hortalissa: si era autòctona, si procedia de l’Àsia o d’Amèrica. A vegades hi havia, sota l’explicació, un refrany o una dita popular que incorporava aquella verdura. Recordo “Col i dona, tot l’any és bona”.

         D’aquesta mateixa col·lecció n’hi havia un altre de molt bo que era el dels pastissos, i amb el mateix patró t’ensenyava el bescuit de la reina, el búlgar, l’ensaïmada, el croissant, les pastes de té, el tortell, etc…

         Aquests cartells, que segur que recordeu, els feia el Servei de Normalització Lingüística de la Llengua Catalana de la Generalitat de Catalunya, fa uns anys, fa molts anys, fa masses anys.

         I quan jo em pensava que ja no s’editaven de sobte em trobo amb els nous cartells, els que s’editen ara. Els fa la Secretaria de Política Lingüística. Noteu ja el matís. Mentre uns parlaven de Servei, uns altres incorporen el terme Política. Però la meva sorpresa és majúscula en percebre el subtil canvi que han incorporat –no, que ara en comptes de dibuixos siguin fotografies m’és igual-. El canvi és que ara, en aquest dels tipus de pasta italiana, per exemple, hi ha el nom en català, en castellà i en italià. És clar, és que es pot fer política lingüística en molts idiomes. Entenc que hi aparegui el nom en italià, l’origen, però el castellà, per què? Potser em diran que és perquè els castellanoparlants relacionin el nom que saben ells amb el nom en català. Però, llavors, de què serveix la foto? No és més pedagògic relacionar un concepte amb una foto que amb una paraula d’un altre idioma?

         Ens ho estan prenent tot. Si no és el temps són ells. Però ens ho estan prenent tot.

 



Els salts d’esquí


   

       Dia 1, Cap d’Any, dinar a casa els avis. Anàvem arribant, el padrí obria la porta, ja intuïes tota una cerimònia que es repetia any rere any, i que passà a formar part de la tradició d’aquestes festes. Un per un anàvem felicitant-nos l’any. La iaia a la cuina, enllestia els entremesos mentre tastava el punt just de la sarsuela. La taula ben parada amb les tovalles de fil que havia brodat a les monges, la cristalleria que durant tot l’any esperava aquest dia per sortir, el pessebre damunt el bufet, just a sota el quadre de la Vall d’Aran, l’arbre amb els llums encesos.

      Nosaltres veníem de portar la carta al patge, després d’acompanyar als pares a missa, i explicàvem, amb aquella innocència que al llarg dels anys s’anava perdent, com tantes altres parts del ritual, tot el que havíem demanat (la nina … en tenia una bona col·lecció, que  cada any estrenaven vestits nous que els hi feia la meva mare; els indis i americans  o el “fort comanche” i uns anys més tard es van incorporar  les naus espacials dels clics de famòbil) .

         Hi faltava però una cosa que any rere any també ens acompanyava, en silenci, però no fallava mai: a la televisió, puntuals com cada primer dia de l’any “els salts d’esquí”, aquells esportistes que a tota velocitat lliscaven per aquella rampa, amb la mateixa velocitat que havia passat l’any que la nit abans havíem acomiadat, fins arribar al límit i saltar al buit, quan el vertigen es convertia en serenitat i  equilibri, un moment d’incertesa, d’aguantar la respiració i la perfecció quan tornaven a tocar el terra .

       L’esforç ha valgut la pena. Tornem a estar al cap de munt de la rampa.     

 



Les Luthiers


       Ja n’havia sentit a parlar abans, i algunes cançons circulaven en cassets per la classe. Però va ser a Barcelona quan em vaig comprar el meu primer CD de Les Luthiers. Un luthier és aquell que fabrica artesanalment instruments. I aquest grup argentí, creat pel descendent de catalans Gerardo Masana a la Universitat de Tucumán als anys 70 (juntament amb Marcos Mundstock, Jorge Maronna i Daniel Rabinovich) a part de construir instruments, construeixen cançons clàssiques magnífiques i un humor finíssim i esbojarrat. Ens posàvem el disc a les tardes i l’escoltàvem al pis fins que en sabíem cada mecanisme secret i podíem recitar aquells monòlegs i cantar aquells temes mítics: El teorema de Thales, Perdónala, La Gallina dijo Eureka, Esther Píscore, etc… Les Luthiers es dediquen a interpretar els temes d’un fictici compositor anomenat Johan Sebastian Mastropiero, home d’una dubtosa conducta que ens presenten a les introduccions. Us deixo amb una mostra del millor de Les Luthiers.

 




TV3


                     

En aquesta secció, El Bagul, acostumem a parlar de coses que ja hem perdut, però també de les coses que continuen existint d’una manera diferent a com les vam viure nosaltres. TV3 hi continua sent, però en recordem aquesta programació:

 

Dibuixos: Les panses de Califòrnia – Bola de Drac – Muscleman – Dr.Slump – Dragui (Història de Catalunya) – Els Barrufets – El món d’en Beakman – Les aventures de Tintín – Les Tres Bessones – Doraemon – Els contes del guardià de la cripta – Els Picapedra – Tom&Jerry – 10 + 2 – Els Bobobops – Garfield i els seus amics – Les bananes en pijama – Cobi – Les aventures de Rocky i Bullwinckel – Les fabuloses Tortugues Ninja – Charlie Brown i Snoopy – Wickie, el víking – Daniel el Trapella – El noi llop – L’inspector Gadget – Lucky Luke – Teo – Els Fruittis – Les aventures d’en Massagran – Els caçafantasmes – els dibuixos llargs de dissabte al matí…

 

Sèries: La Granja – Oliana Molls – Els Joves – Hotel Fawlty – Sí, ministre – Dallas – A cor obert – Magnum – Perry Mason – Nissaga de poder – Roseanne – La dona biònica – L’escurçó negre – Quico – Colombo – Teresina S.A – N’hi ha que neixen estrellats – Simon&Simon – Mr. Bean – Pare Dowling – I ara què, Xènia? – Gent del barri – Pacific Blue – Veïns – La memòria dels cargols – Tres estrelles – Splashh! – Oh, Europa – Oh Espanya – Tots cinc – L’imperdible Parker Lewis – Batman i Robin…

 

Programes: Filiprim – Tres pics i repicó – Si l’encerto l’endevino – La vida en un xip – Aquest any cent! – Sense títol – Persones Humanes – Força Barça – El joc del segle – Motor a fons – NBA total – Tot per l’audiència – Capità Enciam – Tres i l’astròleg – Un tomb per la vida – Betes i films – Setciències – Àngel Casas Show – Vostè Jutja – Taxi, Taxi – Sputnik – les sardanes de diumenge al matí – la carta d’ajust…

 En recordeu més?