juny 4th, 2008
Tal com raja
Sempre hi ha una primera vegada, i aquesta és la meva primera careta per un programa de TV. El programa s’emet per El Vendrell TV però aquí us en deixo un de sencer. Espero que les crítiques no siguin gaire dures.
febrer 21st, 2008
Sue Ellen, ets un pendó
La TDT es una font inesgotable de baguls, els canals temàtics de les cadenes privades són un calaix desastre ple de series carrinclones que depenent del moment et poden provocar somnolència, enyorança, nostàlgia i fins i tot un bon tip de riure si et fixes en la decoració o en la roba dels personatges, el que fa 15 anys era l’últim crit, ara es l’últim esglai.
Però si a les dues de la matinada veus en Bobby Ewing que es dirigeix cap al saló de la casa i asseguda a l’escriptori veus una dona d’esquena, amb un got de Whisky a la ma i una bata de seda blanca, saps que això es Dallas.
La dona era la Sue Ellen, es clar, i en Bobby (sempre en el paper del fill bo) la va ajudar a pujar les escales fins a deixar-la damunt del seu llit perquè dormís la mona.
A l’habitació del costat en J.R., per molts anys que passin, sigui quin sigui el capítol, la rialla del J.R., la seva prepotència, el menyspreu que demostra per la seva dona el converteixen en un dels malparits per excel.lència , fins i tot diria que malparit es un terme que li queda curt.
Quan vaig apagar la televisió i baixava per les escales per anar al dormitori, pensava que si el J.R. m’hagués vist, m’hauria mirat amb menyspreu i hauria dit: “Okocha, ets un pendó!!”
gener 30th, 2008
Els cartells de la cuina
Dels berenars que feia a casa dels avis després d’arribar de l’escola recordo, a part d’aquells entrepans de pernil i el suc de taronja d’unes taronges plenes i dolces i àcides, recordo, deia, uns cartells que em quedaven just davant meu. Era un pòster que t’ensenyava les verdures. Les verdures, es deia. I en sortien un grapat dibuixades amb el nom al costat i una petita definició de l’hortalissa: si era autòctona, si procedia de l’Àsia o d’Amèrica. A vegades hi havia, sota l’explicació, un refrany o una dita popular que incorporava aquella verdura. Recordo “Col i dona, tot l’any és bona”.
D’aquesta mateixa col·lecció n’hi havia un altre de molt bo que era el dels pastissos, i amb el mateix patró t’ensenyava el bescuit de la reina, el búlgar, l’ensaïmada, el croissant, les pastes de té, el tortell, etc…
Aquests cartells, que segur que recordeu, els feia el Servei de Normalització Lingüística de
I quan jo em pensava que ja no s’editaven de sobte em trobo amb els nous cartells, els que s’editen ara. Els fa
Ens ho estan prenent tot. Si no és el temps són ells. Però ens ho estan prenent tot.
gener 1st, 2008
Els salts d’esquí
Dia 1, Cap d’Any, dinar a casa els avis. Anàvem arribant, el padrí obria la porta, ja intuïes tota una cerimònia que es repetia any rere any, i que passà a formar part de la tradició d’aquestes festes. Un per un anàvem felicitant-nos l’any. La iaia a la cuina, enllestia els entremesos mentre tastava el punt just de la sarsuela. La taula ben parada amb les tovalles de fil que havia brodat a les monges, la cristalleria que durant tot l’any esperava aquest dia per sortir, el pessebre damunt el bufet, just a sota el quadre de
Nosaltres veníem de portar la carta al patge, després d’acompanyar als pares a missa, i explicàvem, amb aquella innocència que al llarg dels anys s’anava perdent, com tantes altres parts del ritual, tot el que havíem demanat (la nina … en tenia una bona col·lecció, que cada any estrenaven vestits nous que els hi feia la meva mare; els indis i americans o el “fort comanche” i uns anys més tard es van incorporar les naus espacials dels clics de famòbil) .
Hi faltava però una cosa que any rere any també ens acompanyava, en silenci, però no fallava mai: a la televisió, puntuals com cada primer dia de l’any “els salts d’esquí”, aquells esportistes que a tota velocitat lliscaven per aquella rampa, amb la mateixa velocitat que havia passat l’any que la nit abans havíem acomiadat, fins arribar al límit i saltar al buit, quan el vertigen es convertia en serenitat i equilibri, un moment d’incertesa, d’aguantar la respiració i la perfecció quan tornaven a tocar el terra .
L’esforç ha valgut la pena. Tornem a estar al cap de munt de la rampa.
novembre 29th, 2007
Les Luthiers
Ja n’havia sentit a parlar abans, i algunes cançons circulaven en cassets per la classe. Però va ser a Barcelona quan em vaig comprar el meu primer CD de Les Luthiers. Un luthier és aquell que fabrica artesanalment instruments. I aquest grup argentí, creat pel descendent de catalans Gerardo Masana a
octubre 29th, 2007
TV3
En aquesta secció, El Bagul, acostumem a parlar de coses que ja hem perdut, però també de les coses que continuen existint d’una manera diferent a com les vam viure nosaltres. TV3 hi continua sent, però en recordem aquesta programació:
Dibuixos: Les panses de Califòrnia – Bola de Drac – Muscleman – Dr.Slump – Dragui (Història de Catalunya) – Els Barrufets – El món d’en Beakman – Les aventures de Tintín – Les Tres Bessones – Doraemon – Els contes del guardià de la cripta – Els Picapedra – Tom&Jerry – 10 + 2 – Els Bobobops – Garfield i els seus amics – Les bananes en pijama – Cobi – Les aventures de Rocky i Bullwinckel – Les fabuloses Tortugues Ninja – Charlie Brown i Snoopy – Wickie, el víking – Daniel el Trapella – El noi llop – L’inspector Gadget – Lucky Luke – Teo – Els Fruittis – Les aventures d’en Massagran – Els caçafantasmes – els dibuixos llargs de dissabte al matí…
Sèries:
Programes: Filiprim – Tres pics i repicó – Si l’encerto l’endevino – La vida en un xip – Aquest any cent! – Sense títol – Persones Humanes – Força Barça – El joc del segle – Motor a fons – NBA total – Tot per l’audiència – Capità Enciam – Tres i l’astròleg – Un tomb per la vida – Betes i films – Setciències – Àngel Casas Show – Vostè Jutja – Taxi, Taxi – Sputnik – les sardanes de diumenge al matí – la carta d’ajust…