El bon pastor – Lleons contra corders – La nit és nostra


El bon pastor (2006) : Sobre la CIA. La pel·lícula sobre el naixement de l’agencia d’espionatge americà. Amb un guió mastodòntic d’Eric Roth que es va passejar durant més d’una dècada pels calaixos de les productores, finalment Francis Ford Coppola el va acabar finançant i Robert De Niro dirigint. Si bé és cert que el film no és rodó (se l’ha comparat amb El Padrí, però no té les escenes mestres d’aquesta) té la virtut de semblar explicada des de dins mateix de la CIA, com El Padrí sembla explicada des de dins mateix de la màfia. És una pel·lícula deliberadament lenta, a estones grandiloqüent, que a partir del fracàs de Bahía de Cochinos ens presenta el personatge Edward Wilson (Matt Damon), enigmàtic i fred, des dels seus anys d’alumne a Yale, on haurà d’investigar el professor Fredricks com a presumpte nazi, fins a la resolució dels errors del desembarcament a Cuba. La història, intel·ligent i documentada, se centra en els primers passos de l’agència, la funció del contraespionatge durant la Guerra Freda i el conflicte personal de Wilson davant la seva família.

Lleons per corders (2007): Sobre l’exèrcit. Robert Redford dirigeix aquest film que, contràriament al que es podria deduir del pensament independent del director, no és un al·legat antibèl·lic, però tampoc una defensa de les guerres. Se centra en tres històries entrecreuades: la del jove senador Jasper Irving (Tom Cruise) que ofereix una exclusiva sobre una nova estratègia a l’Afganistan a la veterana periodista d’esquerres Janine Roth (Meryl Streep), la del professor de Ciències Polítiques Stephen Malley (Robert Redford) que crida al seu despatx un alumne brillant que últimament no assisteix a classe i li explica la història de dos exalumnes seus que van allistar-se al conflicte i la tercera història que transcorre a l’Afganistan. Una història a la qual hem d’agrair que no faci demagògia i, sobretot, que ofereixi més preguntes que respostes.

La nit és nostra (2007): Sobre la policia. Dirigida per James Gray. Nova York, anys 80. Dos fills d’un reconegut cap policial, Burt Grusinsky (Robert Duvall), l’un, Bobby (Joaquín Phoenix) regenta una discoteca situada en una zona calenta de tràfic de drogues i l’altre, Joseph (Mark Wahlberg) el dia que és ascendit a tinent li comunica que començarà una operació a la seva discoteca contra els narcotraficants liderats per Vadim Nezhinski. Barreja de thriller policial i drama familiar amb tensió i regust dels clàssics, que des d’un bon punt de partida manté el savoire faire els primers tres quarts d’hora, després, inexplicablement el film comença a fer aigües fins al final. Amb tot, queda com una benintencionada i respectable pel·lícula de policies.



La nit del caçador – Testimoni de càrrec – Les coses canvien


La nit del caçador (1955): Obra mestra dirigida per Charles Laughton, la seva única pel·lícula darrera les càmeres. Un home comet un atracament i confia el botí (10.000 dòlars) als seus fills. A la cel·la de la presó, mentre espera ser executat, coneix un predicador (Robert Mitchum) que escolta la història dels diners i comença així una inquietant, bellíssima, poètica persecució de l’ogre contra els nens que té com a rerefons els contes dels germans Grimm. Imprescindible.

Testimoni de càrrec (1957): Sir Wilfrid Robert (Charles Laughton) és un prestigiós advocat criminalista de Londres a qui li prohibeixen, després d’una crisi cardíaca, el tabac, l’alcohol i els casos criminals. Però es presenta al seu despatx un afable personatge, Leonard Vole (Tyrone Power), acusat de matar una dama rica per cobrar l’herència. Tot i que les proves semblen irrefutables, Sir Wilfrid accepta el cas contravenint els metges perquè creu en la seva innocència. Un gran guió basat en una novel·la d’Agatha Christie, un repartiment de luxe (arrodonit amb Marlene Dietrich) i possiblement el millor director de la història del cinema, Billy Wilder.

Les coses canvien (1988): David Mamet dirigeix per primera vegada un guió seu. Un humil neteja-botes d’origen sicilià (Don Ameche) rep la proposta d’una banda criminal de Chicago de fer-se passar per un dels seus que ha estat acusat d’assassinat. Després de complir els 3 anys de presó rebrà una important suma de diners. Un gàngster pelacanyes (Joe Mantegna) serà l’encarregat de custodiar-lo un cap de setmana mentre esperen a lliurar-lo a la policia el dilluns i entre ells naixerà una amistat alimentada pel que haurien pogut ser si no fossin el què són.



Sleuth – Winchester 73 – Yakuza


Sleuth (1972): Film de Joseph L. Mankiewicz, el títol original del qual, Sleuth (Detectiu), li escau més que no pas la traducció que es va fer aquí, La huella. Andrew Wyke (Laurence Olivier) és un famós escriptor de novel·les policíaques i aficionat als jocs i als enginys que un dia invita a la seva mansió l’amant de la seva dona, un perruquer d’origen italià anomenat Milo Tindle (Michael Caine) per proposar-li el robatori d’unes joies. Magnífic thriller psicològic amb un duel interpretatiu impecable i sorprenents girs de la trama. Fantàstica.

Winchester 73 (1950): En aquest western dirigit per Anthony Mann durant el Dia de la Independència, el 4 de juliol, a Dodge City s’organitza un concurs de tir que té com a premi un valuós rifle Winchester 73. Lin McAdam (James Stewart) participa en el concurs i guanya l’arma, que li serà robada per un altre concursant, Dutch Henry Brown (Stephen McNally). McAdam començarà una persecució per recuperar el seu trofeu durant la qual es resseguiran les icones clàssiques del gènere: el General Custer, Wyatt Earp, Little Big Horn, els pellroges… apostant també per una forta càrrega emocional i psicològica.

Yakuza (1975): George Tanner (Brian Keith) demana ajuda a un vell amic seu, Harry Kilmer (Robert Mitchum), perquè intenti recuperar la seva filla, que és a mans dels yakuzes japonesos. Per fer això, Kilmer s’haurà d’enfrontar al seu passat al Japó i retrobar-se amb un antic amor, la germana de Tanaka Ken (Ken Takakura), amb qui s’haurà d’unir per recuperar la noia. Amb direcció de Sydney Pollack i excel·lent guió de Robert Towne i Paul Schrader, s’aprofundeix sota l’aparença d’una trama d’acció en els codis de comportament de la màfia japonesa, on preval el sentiment de culpa i l’honor.



No country for old men – Amarcord – Senders de glòria


No country for old men (2007): Seria fals dir que és un thriller sanguinolent dels germans Cohen, encara que ho sigui, perquè ens trobem davant d’alguna cosa més que això, davant d’una obra d’art, d’una classe magistral de cinema, 2 hores que passen volant seguint les tres històries del film: un xèrif (Tommy Lee Jones), un caçador furtiu (Josh Brolin) que durant una cacera a Texas troba les restes d’un intercanvi fallit de droga i un psicòpata com no hem vist mai (Javier Bardem) que de ben segur passarà a la història del cine, ell i la seva peculiar arma. I una reflexió de fons. Enhorabona pels Cohen: aquesta vegada sí.

 

 

Amarcord (1974): Retaule de la Itàlia feixista dirigit pel gran Federico Fellini. La pel·lícula està feta a base dels records i les vivències pròpies del director a la seva ciutat natal, Rimini, i no se serveix d’una trama ni d’un argument clar, sinó que els pintorescos personatges i les situacions estrafolàries van formant un collage surrealista, realista, bellíssim. L’estanquera d’enormes pits; Volpina, una espècie de ninfòmana; un advocat il·lustrat; els nens d’un col·legi… Nino Rota compon la partitura d’aquesta meditació festiva sobre el sexe, la joventut, l’amor, el dolor. Una de les millors pel·lícules europees de la història.

 

 

Senders de glòria (1957): Magistral film antibel·licista d’Stanley Kubrick. Durant la Primera Guerra Mundial, una unitat de combat de l’exèrcit francès, a les ordres del coronel Dux (Kirk Douglas), intentarà conquistar una posició alemanya. El desenvolupament d’aquesta acció conduirà a un consell de guerra. Una crítica dura i aguda de les guerres en general que té una escena final sublim, corprenedora.



Duel – Un dels nostres – L’apartament


Duel Duel (1971): L’òpera prima d’Steven Spielberg, de regust hitchcockià. David Mann (Dennies Weaver) condueix per una carretera de Califòrnia quan es troba davant seu un camió que circula lentament. L’avança, i aquest avançament, aquesta acció normal i corrent desencadenarà en una persecució malsana i angoixant per part del camioner, sense un motiu aparent. Trobem els trets que han fet gran Spielberg: ritme impecable, ús elegant i efectiu de la càmera, història absorbent. Aquí va ser traduïda amb el nom irrisori El diablo sobre ruedas.

Goodfellas Un dels nostres –Goodfellas- (1990): Film de temàtica gàngster que posa els fonaments de pel·lícules posteriors de Martin Scorsese com Casino o The Departed, amb les quals hi ha moltes similituds, començant pels intèrprets. En aquesta treballen brillantment Robert de Niro, Joe Pesci (Òscar al millor actor sedundari) i Ray Liotta. Liotta és Henry Hill, fill d’irlandès i siciliana, que ben aviat canvia l’escola per l’organització mafiosa que controla el barri. Radiografia del poder, l’honor i el respecte, no exempta de violència, llarga, densa, magistralment filmada, típicament Scorsese.

L'apartament L’apartament (1960): Excepcional pel·lícula de Billy Wilder. Plantejada com una comèdia al llarg del metratge anirem descobrint que es tracta d’una drama agredolç. C.C. Buxter (Jack Lemmon) treballa en una empresa d’assegurances. Per ascendir presta el seu apartament als caps perquè s’hi reuneixin amb les seves amants. S’accentuarà l’incomoditat d’aquesta situació quan necessiti l’apartament en començar a enamorar-se d’una ascensorista de l’empresa, Fran Kubelik (Shirley MacLaine). Dos personatges inoblidables que acabes estimant com si els coneguessis de tota la vida en aquest film que aborda temes com la jerarquia social, la deshumanització, la soledat, la infidelitat o la recerca amorosa.



L’exprés de mitjanit – Point Blank – Dotze homes sense pietat


L’exprés de mitjanit (1978): Dirigida per Alan Parker amb guió d’Oliver Stone. Basada en fets reals. Un jove americà és enxampat a l’aeroport d’Istanbul amb dos quilos de haixix al damunt. Aquí comença l’angoixant història en una desagradable penitenciaria turca de Bill Hayes (Brad Davis), on el temps sembla aturat, la corrupció dels funcionaris i els advocats la única llei vàlida i la desesperació la única sortida, a no ser que s’agafi l’exprés de mitjanit. Mentrestant, una successió de conflictes aniran deteriorant la salut física i mental de Hayes. Grans interpretacions, guió brillant, mereixedor d’un Oscar, així com la banda sonora de Giorgio Moroder.

Point Blank -A boca de canó- (1967): Dirigida per John Boorman. Un home taciturn, Walker (Lee Marvin) és traït per la seva esposa i el seu soci quan han de rebre a l’abandonada presó d’Alcatraz una important suma de diners. El deixen ferit en una cel·la i el donen per mort. Anys després, Walker buscarà la seva venjança particular però sobretot la part del botí que li correspon. Una cinta a mig camí entre el thriller i el cinema negre més clàssic, amb una narrativa innovadora i un llampant gust visual, que manté la tensió al llarg de la història i amb tres o quatre moments realment impressionants.

Dotze homes sense pietat (1957): Dirigida per Sidney Lumet, el seu debut. Un jurat popular, després d’escoltar tots els testimonis i de veure totes les proves, es tanca a deliberar sobre la culpabilitat o la innocència d’un adolescent acusat d’homicidi en primer grau, i el veredicte haurà de sortir per unanimitat. En una primera votació onze dels dotze homes es decanten per la culpabilitat de l’acusat, però un (el personatge interpretat per Henry Fonda) en discrepa. Des del primer fotograma –on es veuen les columnes del tribunal de justícia- fins a l’últim ens trobem davant d’una lliçó de cinema magistral. Aire teatral i un sol escenari, la sala on es reuneix el jurat. Una meravella, una autèntica meravella.