No, tranquils, no és un post mediambiental sobre la manca d’aigua. És un post gastronòmic, per això està a Fer el quarto. I a l’aigua a què em refereixo és a la que a l’altra banda dels Pirineus et porten sense que la demanis per acompanyar el cafè o la tassa de xocolata. França, Holanda. Holanda sobretot. Entres en una cafeteria, digues-li cafeteria digues-li coffe shop, i demanes una tassa de xocolata calenta i la cambrera te la serveix i et deixa al costat un got d’aigua fresca, ple fins dalt. No sóc un perepunyetes, o potser sí, però a mi com a molta altra gent m’agrada quan acabo de veure’m el cafè, el tallat, el capuccino fer un glop d’aigua, el necessito i aquí per aconseguir-ho has de demanar, si vols, una ampolleta d’aigua, que normalment no t’acabes, i has de d’emportar-te-la i és plàstic i mira per on sí que és un post una mica mediambiental. Aigua del Roine a les nostres cafeteries, ja!
Quan tens una coctelera, copes de cocktail i pocs diners per omplir-les, sempre pots mirar a la nevera i al rebost a veure que hi trobes i això es el que ens va portar a fer el cocktail “La Trona”.
Es diu “La Trona” ja que un dels ingredients es la mel i la mel que teníem al rebost era mel de la Mussara.
Ingredients: Rom ranci – Mel – Llimona – Canyella en pols – Sucre
Al fons de la copa hi posarem un retall de pell de llimona i amb una cullereta de cafè decorarem el voltant de la copa amb mel i en posarem una cullerada al fons, al damunt del retall de llimona.
A la coctelera posarem glaçons, el Rom ranci, el suc de llimona, i el sucre. Més llimona, més àcid, més Ron, més fort.Un cop barrejat ho buidarem a la copa i espolsarem canyella en pols pel damunt.
El cocktail “La Trona” ens el vam inventar una tarda, no te mesures, només te ingredients d’un rebost i una nevera mig buits, les mesures que les posi cadascú, no m’agrada la mel, no m’agrada la canyella, no m’agrada massa el rom, però aquest cocktail ens va fer passar una bona tarda.
Ha nascut un peculiar invent. Es tracta d’un sotagot provist d’una petita balança. Quan detecta que el pes de la gerra de cervesa -o del que sigui- és menys de l’establert automàticament envia una senyal de ràdio que activa un panell lluminós darrera la barra. I el cambrer ve i t’omple la gerra. Curiós, si més no.
Aquest sandwich, que du el poc exquisit nom de Sandwich McDonald’s, costa 150$. Es pot degustar a la botiga Selfridges, al centre de Londres. I què porta perquè els seu preu sigui tan desorbitat? Doncs fetge fresc d’ànec, maionesa negra de tòfones, formatge brie de meaux, rúcula, gelea de pebrot vermell, mostassa i tomàquets cherry. Però l’ingredient estrella és la carn de vedella de waygu, de la ciutat japonesa de Kobe. Una carn famosa al món per la seva textura, el seu gust, la seva exclusivitat i el seu preu. Es diu que les vedelles de Kobe s’alimenten amb cervesa i que la seva carn és tan excel·lent que es pot arribar a menjar a cullerades com si es tractés d’una mantega. El pa és una massa agre fermentada durant 24 hores. El farciment pesa 595 grams. 150$ per un sandwich, què me’n dieu?
Heston Blumenthal és el xef del restaurant The Fat Duck, a Bray, al comtat de Berkshire, Anglaterra. Considerat el millor restaurant del món el 2005 en les últimes edicions manté un pols amb el Bulli de Ferran Adrià. Avui us ensenyem com prepara una menja tan aparentment senzilla com la pizza. El que ell anomena “La meva pizza perfecte”.
El cafè és una cosa extraordinària, però també pot arribar a ser un suplici si qui te’l prepara no té bones arts i et serveix allò que en diem un aiguachirri. Un bon cafè es diu que ha de ser una barreja exacta de la pressió de l’aigua, la temperatura, la dosi de cafè i si és un tallat, la quantitat i qualitat de la llet. Si a sobre ens trobem un bon barista, especialista en l’art d’elaborar cafès, que a part d’encertar tots els ingredients ens el decora, ja no es pot demanar res més. Fem un cafè?
