març 15th, 2008
L’article prestat: Com parlar poesia (Leonard Cohen)
Agafem la paraula papallona. Per utilitzar aquesta paraula no és necessari fer que la veu pesi menys d’una unça o equipar-la amb petites ales polsoses. No és necessari intentar un dia de sol o un camp de narcisos. No és necessari estar enamorat, o estar enamorat de les papallones. La paraula papallona no és una papallona de veritat. Existeix la paraula i existeix la papallona. Si es confonen aquests dos elements la gent té dret a riure’s d’un. No li donis tanta importància a la paraula. ¿Estàs intentant suggerir que estimes a les papallones amb més perfecció que ningú, o que realment comprens la seva naturalesa? La paraula papallona no és res més que dades. No és una oportunitat que tens per cerndre’t, ascendir, fer amistat amb les flors, simbolitzar la bellesa i la fragilitat, o de fer-te passar d’alguna manera per una papallona. No representis les paraules. Mai actuïs les paraules. Mai intentis separar-te del terra quan parlis de volar. Mai tanquis els ulls movent violentament el cap a una banda en parlar de la mort. No em clavis els tus ulls ardents quan parlis d’amor. Si em vols impressionar parlant d’amor posa’t la mà a la butxaca o per sota del teu vestit i juga amb tu mateix. Si l’ambició i la fam d’aplaudiments t’han portat a parlar de l’amor hauries d’aprendre com fer-ho sense posar-te en ridícul o destrossar el tema.
Quina és l’expressió que exigeix l’edat? L’edat no exigeix cap expressió. Hem vist fotografies de desconsolades mares asiàtiques. No estem interessats en l’agonia dels teus òrgans en mal estat. No hi ha res que puguis mostrar a la teva cara que pugui igualar l’horror d’aquest temps. Ni ho intentis. Tan sols t’exposaràs a la burla d’aquells que han sentit coses profundament. Hem vist reportatges d’éssers humans en els extrems del dolor i la dislocació. Tot el món sap que tu menges bé i que inclús et paguen per estar allí dempeus. Estàs tocant per la gent que ha experimentat una catàstrofe. Això hauria de tornar-te molt silent. Digues les paraules, transmet les dades, arrambla’t cap a un costat. Tot el món sap que pateixes dolors. No pots dir-li al públic tot el que saps sobre l’amor en cada línia d’amor que parlis. Arrambla’t cap a un costat i ells sabran el que saps perquè ells ho saben ja. No has d’ensenyar-los-hi res. No ets més preciós que ells. No ets més savi. No els hi cridis. No forcis una penetració en sec. Això és mal rotllo en el sexe. Si mostres la línia dels teus genitals, llavors ensenya el que promets. I recorda que la gent no desitja realment un acròbata al llit. Quina és la teva necessitat? Estar a prop de l’home natural, estar a prop de la dona natural. No fingeixis que ets un adorable cantant amb un gran i lleial públic que ha seguit els alts i baixos de la teva vida fins a aquest mateix moment. Les bombes, els llançaflames, i tota la merda han destruït alguna cosa més que simplement els arbres i els poblats. També han destruït l’escenari. Creies potser que la teva professió escaparia de la destrucció general? Ja no hi ha escenari. Ja no hi ha bateria. Estàs entre la gent. Llavors sigues modest. Queda’t sol. Estigues a la teva habitació. No et prenguis el pèl.
Això és un paisatge interior. Està dins. És privat. Respecta la intimitat del material. Aquestes peces van ser escrites en silenci. El valor de la representació és dir-les. La disciplina del joc és no violar-les. Que el públic senti el teu amor a la intimitat malgrat que no hi hagi intimitat. Sigues bona puta. El poema no és un eslògan. No et pot anunciar. No pot promocionar la teva reputació de persona sensible. No ets un semental. No ets una dona fatal. Tota aquesta brossa sobre els gàngsters de l’amor. Ets estudiant de la disciplina. No actuïs les paraules. Les paraules moren quan les actues, es consumeixen, i ens quedem sense res més que la teva ambició.
Digues les paraules amb la precisió exacta que faries servir per comprovar una llista de la bugaderia. No et posis emocional sobre una brusa d’encaix. No t’empalmis quan diguis calces. No et posis tot tremolós a causa d’una tovallola. Els llençols no haurien d’evocar una expressió somiadora al voltant dels teus ulls. No hi ha necessitat de plorar sobre el mocador. Els mitjons no hi són aquí per recordar-te viatges estranys i llunyans. No és res més que la roba per rentar. No és res més que la teva roba. No espiïs a través d’ella. Limita’t a fer-la servir.
El poema no és res més que informació. És
Evita les floritures. No temis ser dèbil. No tinguis vergonya d’estar cansat. Tens un aspecte magnífic quan estàs cansat. Sembla com si poguessis continuar eternament. Ara vine als meus braços. Ets la imatge de la meva bellesa.
Leonard Cohen (traducció fifthbussines)
març 2nd, 2008
L’article prestat: El cop d’Estat com a espectacle -i II- (Eugeni Xammar)
Sis companyies del Kampfhund, l’organització de combat del Partit Socialista Nacional, van ocupar, a dos quarts de deu, els carrers que volten el Bürgerbräukeller. Hitler en persona, i una cinquantena d’homes de confiança amb dues ametralladores, van presentar-se a la porta principal deixant-hi les ametralladores amb un piquet i penetrant Hitler amb la seva guàrdia de corps al vestíbul. Des de dintre se senten crits i el soroll que fan. La gent s’aixeca, canta el “Deutschlan über alles” i crida de mala manera: Visca Von Kahr! Visca el rei Rupert! Mentrestant, Hitler, acompanyat d’una trentena d’homes armats amb revòlvers, ja és a la sala. Porta el revòlver a la mà dreta i crida com un desesperat:
- Visca Alemanya! Mori el Govern dels jueus! Calleu! Nosaltres no anem contra Von Kahr!
Hitler té una veu de segon cornetí que es fa sentir malgrat la cridòria. La gent li deixà el pas obert i ja el tenim a dalt de la tarima. Von Kahr es fica els papers a la butxaca i s’asseu. Hitler vol parlar, però el desordre i els visques a Von Kahr i al rei Rupert li ofeguen la veu. És aleshores que Hitler amb un gest completament nordamericà i cinematogràfic aixeca la mà en l’aire i engega dos trets al sostre.
A tot arreu del món la campaneta de Hitler hauria provocat una desbandada. Però la cervesa és en darrer terme una garantia d’ordre i assegura l’èxit dels cops d’Estat. La mobilitat d’un bavarès amb sis o vuit litres de cervesa al ventre és escassa. En comptes de fugir, els ciutadans reunits al Bürgerbräukeller van trobar que era més fàcil callar i seure. I el cop d’Estat, pròpiament dit, va començar.
La política d’Europa girada com una truita
Hitler és un home que fa les coses en gran. El seu primer discurs no va durar més de tres minuts, i quan va haver acabat de parlar, el món – sobretot el món bavarès- era tot un altre que quan va començar. Von Knilling havia passat de president del Consell de Baviera a senzill contribuent; Von Kahr, que era comissari general, es trobava encarregat de la regència de Baviera; l’excap de la policia Poehner, que acabava d’arribar amb les mans a la butxaca, esdevenia cap del Govern bavarès; el general Ludendorff era l’amo d’un exèrcit alemany que en feia quatre com el d’ara; el general Von Lossow restava al davant del Ministeri de
Si gros havia estat l’èxit de Von Kahr, el de Hitler no diguem. Semblava que el “Deutschland über alles” no s’havia d’acabar mai. Però Hitler anava per feina i va donar ordres de callar i de seure:
- Ningú no pot sortir. Les meves tropes tenen sitiat el local. Ara anem a celebrar el primer Consell. Espereu el resultat de les nostres deliberacions. D’aquí a un quart una nova Alemanya haurà sortit d’aquest celler.
Al cap d’un quart, Hitler anunciava al poble que totes les personalitats havien acceptat els càrrecs que els havien estat oferts per ell. El cop d’Estat era un fet històric. Els nous governs de Baviera i d’Alemanya començaven a actuar des d’aquell moment. Després de Hitler, van parlar els principals personatges: Von Kahr va dir que ell era el lloctinent del Rei; el doctor Poehner va dir a Hitler que disposés, i el general Ludendorff, acostumat a no mocar-se amb mitja mànega, va dir que en aquell moment s’estava girant la història d’Europa.
El general, cepat i satisfet, estirava el braç amb el puny clos, com agafant una paella invisible dintre de la qual Europa, feta una truita, donava la mitja volta definitiva.
Eugeni Xammar,
març 1st, 2008
L’article prestat: El cop d’Estat com a espectacle -I- (Eugeni Xammar)
Ben organitzat i ben representat, un cop d’Estat, com que el que hem tingut la sort i el gust de presenciar a Munic al cap de vint-i-quatre hores de ser-hi, és una de les coses que fan més efecte i que deixen un record per tota la vida. M’atreveixo a dir –després de quinze anys d’anar pel món i de veure’n de verdes i de seques- que com un bon cop d’Estat no hi ha res. Fer una relació que permeti al llegidor fer-se càrrec, sense haver-hi estat, del que ha sigut aquest cop d’Estat de Baviera, reconeixem que és una tasca superior a les nostres forces. Ho provarem, de totes maneres, perquè aquest és el sistema que tenim de guanyar-nos la vida i no ens queda altre remei. Però, abans de començar, creiem del nostre deure advertir al llegidor que, si el que li contarem no li agrada, la culpa serà nostra, perquè no ho sabrem explicar. El cop d’Estat de Munic ha estat una gran cosa, i de cops d’Estat convindria que tothom en veiés almenys un a la vida. Si, un dia, qualsevol dels nostres estimats llegidors ve a Munic –München, que en diem- i passa per una cerveseria on s’estigui fent un cop d’Estat, li aconsellem que hi entri i estem segurs que si segueix el nostre consell no se’n penedirà.
Cerveseria Bürgerbräukeller
A Baviera, sense cervesa no hi ha política
És el que nosaltres vàrem fer. L’endemà d’arribar era el dia 8 de novembre, vigília del cinquè aniversari de la revolució alemanya. La revolució alemanya del 9 de novembre (La proclamació de
A Bürgerbräukeller –que és el celler de més anomenada a Munic-, la festa tenia un caràcter excepcional. El govern bavarès, representat per tots els seus ministres, ocupava la presidència. L’orador principal de la vetllada era el comissari general Von Kahr, i al seu costat hi havia, fet tot un home, el general Von Lossow amb uniforme de gran gala, creus de tota mena i unes xarreteres que semblaven or massís. Tots aquests personatges estaven aposentats dalt d’una tarima, i la sala immensa era plena de gent escollida, de bo i millor de Munic i del Partit Popular Bavarès. Els homes portaven calces curtes, sabates baixes, peücs i camals –que els deixaven nus els turmells i els genolls- i una cua de gall al barret. Tothom bevia cervesa i cada un dels senyors de la presidència tenia al davant un got catedral. El comissari general Von Kahr, entre paràgraf i paràgraf del seu discurs-programa, aixecava el got, hi ficava mig cap a dins i en treia el bigoti regalimant.
Aquest discurs de Von Kahr, quin discurs! Contra el Govern de Berlín i contra França. Però, sobretot, contra el marxismus. El marxismus té la culpa de tot: de la derrota, de la pèrdua d’Alsàcia-Lorena, de l’enfonsament de la monarquia i de la puja de la cervesa. Cal reconquistar l’Alsàcia i
La campaneta de Hitler
Quan el discurs de Von Kahr ja s’estava acabant per moments, la gent, enduta per la riuada de cervesa, se n’hauria anat a dormir de molt bona gana. Però Hitler tenia disposades les coses d’una altra manera.
Demà: El cop d’Estat com a espectacle –i II- (Eugeni Xammar)
febrer 23rd, 2008
L’article prestat: Contra l’optimisme (Javier Cercas)
Igual que cada matí, em llevo exultant i, després que el meu fill acabi de veure a la tele un episodi de Doraemon (“Som els nens de la terra / tots junts construïm / una ciutat de meravelles i felicitat”), el poso al cotxe per portar-lo al col·legi. Per cinquena vegada en les dos últimes setmanes, el cotxe no arrenca, però, com que sóc un optimista incurable, en comptes de posar-me a plorar sobre el volant aviso un taxi. Al taxi sona una cançó de Simon i Garfunkel que fa vint anys que no escoltava i que parla de la soledat d’un boxejador mig sonat que empeny el seu fracàs per l’hivern d’una ciutat estranya. Deixo el meu fill al col·legi i me’n vaig a treballar. En entrar a la classe ja he decidit que, com que Nadal està a punt d’arribar, explicaré un article de Larra que sarcàsticament –perquè en ell es parla d’una nit atroç – es titula “
Vaig a dinar. Al restaurant em trobo amb el filòsof Josep Maria Ruiz Simón, que acaba de publicar un llibre sobre Raimon Llull. Com que és una persona educada, em pregunta com estic; com que sóc una persona educada, menteixo, però a mig dinar m’enfonso i, en comptes de posar-me a plorar damunt dels macarrons, li parlo del meu cotxe i de Larra i de Brad Pitt i de la incurable malaltia de l’optimisme. Per donar-me la raó, o per consolar-me, Ruiz Simón em pregunta llavors si conec la teoria de la propina. Astorat per el fet de que ja a l’època de Llull s’estilessin les propines li dic que no. “La teoria no és de Llull, que era un optimista” em corregeix, “sinó de Pla”. Segons aquesta teoria, en aquesta vida tot el que no és catàstrofe és propina. Fem girar la clau de contacte i el cotxe arrenca: propina. Donem classe i algú escolta: propina. L’optimista creu que hem vingut aquí a ser feliços; el pessimista, que hem vingut aquí a evitar totes les catàstrofes possibles i a cobrar totes les possibles propines. Per això el pessimista viu instal·lat en l’acontentament i la tranquil·litat; l’optimista, en el neguit i la malastrugança.
Diu Chesterton que hi ha dos tipus de persones: les que divideixen a les persones en dos tipus i les altres. Mentre vaig a buscar al meu fill al col·legi m’entretinc dividint a la gent en optimistes i pessimistes. Ambrose Bierce, per exemple, era més optimista que Larra i que Llull, però no més que Doraemon, i per això va donar la següent definició de la paraula any: “Període de tres-centes seixanta-cinc decepcions.” En canvi, Ricardo Reis, que sospito que era més pessimista que Ruiz Simón, però no més que Pla, va escriure: “Si res esperes, tot allò que et depari el dia, per poc que sigui, serà molt.”Recullo el meu fill al col·legi i en arribar a casa li anuncio que no tornarà a veure en la seva vida un sol episodi de Doraemon, aquest malalt de l’optimisme. Per rescabalar-me de les injuries del dia, a la nit, i ja que Nadal està a punt d’arribar, estic a punt de posar el vídeo ¡Qué bello és vivir!, que és la pel·lícula més optimista del més optimista dels directors de Hollywood, però rectifico a temps i poso una pel·lícula de Huston que sarcàsticament –perquè en ella es parla d’una ciutat atroç- es titula Fat City, que es podria traduir per Quina ciutat! o, millor encara, Una ciutat de meravelles i felicitat, i mentre veig aquesta tristíssima pel·lícula de boxejadors me’n recordo del boxejador de Simon i Garfunkel i també de Larra, que va viure ràpid i va morir jove i va deixar un bonic cadàver, i em dic que Huston té raó, que tots nosaltres, que vivim amb exasperant lentitud i segurament morirem vells i deixarem un cadàver pestilent, acabarem com el parell de boxejadors de la seva pel·lícula, fracassats i sols i mig sonats en una ciutat atroç, orinant sang abans de sortir al ring, ebris de desigs i d’impotència, lluitant a mort amb la nostra pròpia ombra en un estadi buit. I tota la resta és propina.
Javier Cercas -publicat a El País i Acantilado- (traducció fifthbussines)
febrer 16th, 2008
L’article prestat: Sobre la regulació de les pluges (Néstor Luján)
Avui, quan em poso a escriure, la calor és xafogosa i estemordidora, i ja fa molts dies que dura. Els boscos estan secs com un os, i cremen amb una facilitat terrible. Recordo que fa anys que llegeixo en paper científics i reviscoladors que s’està a punt de posar els remeis per produir les pluges artificials, una consoladora fabricació de núvols controlats, obedients i moderníssims. Això sembla que és un procediment molt car, però no impossible d’assolir. Es podria canviar, evidentment, la natura del nostre país, que cada any pateix més dramàticament la clàssica manca d’aigua.
Penso que, exceptuant alguns països oblidats de l’Oceania i l’Àfrica negra, molt perduts i remots, que encara viuen en una barbàrie sensual i mitològica, han desaparegut els sistemes i les fetilleries per governar convenientment la meteorologia. Recordo que abans del 1959, quan vaig visitar el llac Albert a l’Àfrica negra, encara em parlaven d’uns màgics solemnes i llampants que tenien la virtut sobrenatural de fer ploure a pler. Eren, naturalment, els amos de la tribu i usaven i abusaven d’un indiscutible poder, àvid, d’una tirania mil·lenària i bestial. Aquella gent confiava en els seus somrients i cruels reietons, de dents blanques i esmolades, per a la regulació i l’equilibri de la natura. Això, a l’antigor, va ser una constant.
A la nostra civilització, fins a l’edat històrica, existien bruixots que manaven sobre els núvols, que governaven les boires, que feien brollar les fonts, que coneixien unes fórmules concretes i uns procediments per fer ploure. Els reis d’Irlanda sabien fabricar boires matineres, prenyar núvols espessos, provocar grops instantanis i intensos. En aquestes llegendes antigues, els reis d’Irlanda tenien unes barbes blanques i esponeroses, i quan plovia massa el poble s’aixoplugava sota aquestes barbes. Imagino que era un signe simbòlic i patriarcal.
Nosaltres, els cristians, també hem cregut que la divinitat tenia alguna cosa a veure amb el funcionament de la meteorologia, que podia fer alguna cosa per nosaltres, des del punt de vista meteorològic. En això els cristians estàvem molt més endarrerits que el poeta Lucreci, que suposava que els déus existien, evidentment, però que no es preocupaven dels homes: el món dels déus i el món dels homes eren absolutament diferents, dos cercles paral·lels, l’un a la terra i l’altre al cel, que mai no es trobaven. Els cristians han cregut que la divinitat estava pendent de nosaltres sempre. Per aquesta creença van existir les processons ad petendam pluviam, durant les quals els homes, les dones i els nens passaven el rosari per demanar la pluja a Déu i als sants protectors.
Recordo haver llegit que el
A Galícia hi havia els nubeiros, i encara fa poc en vaig conèixer un que em va presentar Álvaro Cunqueiro. Els gallecs creien que entre la gent camperola i analfabeta hi havia persones amb el poder màgic de fer que la tempesta descarregués al seu punt i moment. En deien nubeiros, com dic, i portaven sovint uns ajudants més atrotinats que tenien la virtut màgica de reproduir el soroll i als quals deien tronantes. Aquests personatges eren molt considerats i generalment morien rics.
Tot això fa pensar que els reis irlandesos dels poemes èpics, els nigromàntics de l’Àfrica negra, els sacerdots de Polinèsia, que feien ploure realment, s’hi guanyaven bé la vida: un possible secret devien saber o tenien un misteriós instint per posar-se a pregar per demanar la pluja en el moment que aquesta era propera. Sigui com sigui, crec que hem perdut molts coneixements, i hem d’esperar que els científics arribin a alguna conclusió definitiva. Ja no hi ha ritus de la pluja, venerables i venerats, ni nubeiros enriquits, ni grans sacerdots convertits en caps de la tribu amb un poder absolut, acaparadors de grans tresors. Hem de confiar ens els físics, doncs. Espero els seus descobriments llegint les velles històries.
Néstor Luján, principis dels anys 80.