Les amistats perilloses: És costum que en temps de campanya electoral els partits polítics recorrin a les seves agendes –no precisament telefòniques- per intentar convèncer algunes personalitats que els donin suport en un míting, en un manifest o, últimament, en un vídeo penjat al YouTube. El refrany popular castellà “dime con quién andas y te diré quién eres” pren una gran rellevància en aquests dies.
PSOE: El Partido Socialista Obrero Español és potser el més tronat dels partits quan ens referim a suports rebuts. Tot i que els simpatitzants famosos tenen una aura progressista damunt del cap, el fet que siguin els mateixos que vint anys enrere, o pràcticament des del Congrés de Suresnes, els converteix en una colla de carcamals casposos, bolxevics nostàlgics, cantants de megàfon. En aquesta campanya, aprofitant el debat del cànon digital, posicionant-s’hi a favor, han donat suport a Zapatero: Joaquín Sabina, Ana Belén, Víctor Manuel, Joan Manuel Serrat, Concha Velasco o Miguel Bosé. Com podeu veure, tots ells, noves promeses de la cançó i l’escena espanyola. De les novetats, però, destaquen dos abanderats del moviment gai com Jesús Vázquez i Boris Izaguirre. Em pregunto si sense la llei de matrimonis homosexuals aquests dos personatges haurien donat suport al PSOE? El que vull dir és que la nòmina d’aquest partit s’amplia a raó de lleis que beneficien un determinat col·lectiu. D’aquesta manera, si aconsegueixen millorar les pensions, s’asseguraran el suport d’aquest col·lectiu: encapçalat per Joaquín Sabina, Ana Belén, Víctor Manuel, Joan Manuel Serrat, Concha Velasco o Miguel Bosé.
PP: El PP, acostumat a tenir el seus simpatitzants en campanya permanent des dels mitjans escrits, radiofònics i audiovisuals a tota Espanya, només ha pogut fer-se amb els serveis durant el període electoral d’una sola estrella: el galant Arturo Fernández. El salt a la palestra d’aquest actor no serveix per revertir la tònica de suports del PSOE i insuflar aire fresc a una candidatura sinó que encara ho empitjora i només els salva que sigui un sol i que aquesta vegada Norma Duval estigui desapareguda. Cal ressaltar que l’escriptor, si se’n pot dir així, Ildefonso Falcones, autor de La Catedral del Mar, va acompanyar Mariano Rajoy en la seva visita a Barcelona durant la precampanya. Vedettes i impostors.
CiU: Des de la seva fundació Convergència i Unió ha rebut molts pocs suports del món intel·lectual. Jordi Pujol durant els anys noranta no va tenir una bona relació amb els artistes i els escriptors i si hi pensem una mica, d’aquella època, només en surt un o dos noms que podem relacionar amb el partit nacionalista: Baltasar Porcel i Núria Feliu com a estendards. Ara la tendència sembla invertida i els opinadors de mitjans digitals o en paper nacionalistes que surten una majoria àmplia s’escora cap a CiU, a vegades defensant amb tanta vehemència els seus postulats que resulten antipàtics a ulls del votant tradicional, tot i que a un altre votant, més nou, l’esperonen les arengues que mai acabaven d’arribar. El cas extrem és el de Salvador Sostres, però n’hi ha d’altres com Marçal Sintes, Jordi Graupera o Enric Vila. El manifest d’adhesions a Duran està farcit de professionals liberals tot i que si regirem bé podem trobar perles com Paco Morán, actor, Pilarín Bayés, ninotaire o Tommy N’Kono, ex-porter de l’Espanyol. El que no sé és si Justo Molinero continua recolzant a CiU o Montilla l’ha fet passar per l’adreçador.
ERC: Esquerra Republicana de Catalunya sempre ha tingut més facilitat per envoltar-se d’artistes, escriptors, cantants, etc.. tot i que sovint aquesta profusió en els suports ha estat a costa de la qualitat dels suports. Així, actualment a ERC la recolzen Conrad Son, director de cinema porno, Evita de Luna, actriu porno, Joel Joan, director de cinema i televisió, o Lloll Bertran, actriu –sense porno-. Bé, és un tipus de suport que cau simpàtic i és desenfadat però frega l’estirabot. Aquests suports poden provocar recels pel seu grau de frivolitat en l’electorat gran del partit. Al contrari de CiU, que desperta passions oposades amb els seus intel·lectuals, quan ERC ensenya els seus escriptors, articulistes s’apropa més al seu votant que no pas quan exhibeix les comparses de l’independentisme. La fuga d’adhesions d’ERC té un cas sonat: Titot, cantant de Brams i Mesclat, va decidir passar-se a la CUP en les últimes municipals.
IU i Iniciativa: Izquierda Unida segueix en la línia del PSOE, és a dir, ensenyar les velles glòries de l’esquerra espanyola, però aquesta vegada una mica més debilitada pel transvasament de gent –com Joaquín Sabina- al PSOE. Izquierda Unida s’ha quedat amb les escorrialles: Pilar Bardem, Juan Diego, José Luís Sampedro, Massiel i María Galiana. Iniciativa per Catalunya, per la seva banda, és qui ha capitalitzat el suport enrotllat i rabiosament alternatiu, obrint una compte del portal MySpace amb el nom de Joan Herrera i la descripció alternative-acoustic-ambient i agregant a Amics a gent com Ismael Serrano, Miqui Puig, Manu Chao o grups de música com Costo Rico, La Casa Azul o The Two Mamarrachos.
2 Comments | In: Breus | | #
