L’ull de poll – revista d’opinió free

Per tot arreu veig anuncis i proclames demanant persones emprenedores, concursos d’idees i projectes, oferint subvencions i ajuts per a la creació d’empreses i com que jo ja treballo en una empresa que un cop constituïda i amb anys de funcionament no es considera ja emprenedora  i no te dret a ajuts ni subvencions, s’ha vist obligada a fer un EROT, que bé a ser com un ROT electrònic, i hi ha dies que en lloc de treballar, m’envien cap a casa a compte de l’erari públic, m’he proposat fer un projecte d’aquests per a emprenedors, dons jo sempre he estat un emprenedor i d’idees en tinc quasi cada dia, a veure si em subvencionen una empresa i m’ajuden a crear-la, perquè això de que em subvencionin això de quedar-me a casa tocant-me els ous no m’acaba de fer el pes, ja posats, m’estimaria més que em subvencionessin per fer alguna cosa.

Així que m’informo de la paperassa que s’ha de presentar, perquè això si, la idea pot ser molt bona, però si no tens apunt tota la paperassa, els buròcrates no la diferencien d’una caca de vaca. Començo pel pla d’empresa.

Pla d’empresa: El meu pla d’empresa és el de tota empresa. Guanyar diners.

Em diuen que és un pla molt generalista que s’ha de concretar, que hi ha d’haver un objecte específic i un pla per a portar-lo a bon port (ja comencem amb les metàfores marineres dels collons!). Cap problema.

Pla d’empresa: L’objecte de l’empresa és la gestió. Gestionar els recursos aliens que seran dipositats de manera puntual (sota amenaça administrativa i/o reclamació judicial, amb el corresponent recàrrec del 20% més interessos de demora) en les contes corrents obertes per a tal fi. La gestió d’aquests recursos estarà supeditada a l’interès general determinat per un consell de direcció prèviament elegit en representació de la totalitat dels gestionats. Per portar-ho a bon port, caldrà que bufi un vent constant de popa amb les veles desplegades, que la mar no s’arrissi en desmesura, que no hi hagi tempestes pel camí i que la càrrega no es mogui i faci trontollar el vaixell. Amb tot es considerarà factible i es permetrà comptabilitzar mermes que no superin de gaire el 3%.

Ara si. Diuen que és un pla innovador, destinat a l’èxit. Vaja, que no pot fallar, que ho presentaran al consell d’innovació i que en un temps no superior a 6 mesos i no inferior a 3 mesos obtindré una resposta que tot fa pensar que serà positiva.

Dons ja ho tinc, cap a casa a esperar…

La resposta es va fer esperar fins al mateix dia que es complia el termini, vaig obrir el sobrecarta amb un esverament entre fruïció i fricció, un nou camí, un nou destí, la innovació en la gestió de recursos entrava en una nova era i jo era el comandant en cap de la nau per portar-la cap a nous horitzons de prosperitat i progrés. Però, ai las… la missiva va ser desencoratjadora:

Senyor, les administracions d’aquest pais no admeten cap tipus de competència.

1 Comment | In: Relats | | #

No Comments | In: Relats | | #

Ernest Benach, el president del Parlament de Catalunya, publicarà un llibre, Polítics 2.0. Últimament totes les presentacions de Benach fan referència al seu ús de les noves tecnologies, de les xarxes socials i se’l defineix com un defensor d’aquestes eines en el camp de la política. El que fa Benach, però, es vendre’ns bou per bèstia grossa. No només Benach, sinó tota la classe política catalana. Emmascara la seva nul·la capacitat política amb una visibilitat abassegadora. Twitter, Facebook, delicious. La tàctica és aparèixer als màxims llocs possibles. Encara que no aportis res de res. No tothom és Obama, Ernest. Obama, és cert, tampoc és el paradigma, però el seu ús de les xarxes socials va acompanyat d’una profunditat en el discurs molt superior a la mitjana dels nostres polítics. Ernest, quants discursos com els d’Obama has fet tu? Benach es dedica a penjar fotos del Camp Nou. Benach a la xarxa no és res més que el ciutadà Benach. També els altres polítics escriuen que tenen aquesta o aquesta altra reunió, que van a fer el cafè, que van a dinar després d’un dia esgotador. Res. Misèria. Les xarxes socials dels polítics són sumament avorrides. L’oratòria ha mort, és el torn de l’anècdota. No hi ha en les seves pàgines una sola idea, cap profunditat. Ja és mala sort que l’eclosió de les xarxes socials corri paral·lela a la generació de polítics més mediocre d’aquest país. No en fan un ús brillant sinó que les desprestigien i encara volen convertir-se en abanderats. Quina llàstima que ells, precisament ells, els insígnes usuaris de la xarxa, no es dediquin a fer el que tothom a la xarxa fa, és a dir, romandre en l’anonimat. 

No Comments | In: Relats | | #

- ¿Te preocupa la unidad de España?

- A mí, la unidad de España me suda la polla por delante y por detrás, que se metan a España en el puto culo, a ver si les explota dentro y les quedan los huevos colgando del campanario.

2 Comments | In: Relats | | #

– ¿Qué es España?

– Sus gentes.

– Así en plural?

– Sí, en plural.

– Yo no conozco a ningún español. Conozco valencianos, gallegos, andaluces, castellanos, extremeños, catalanes, vascos, asturianos,… pero español no conozco a ninguno.

– Que dices imbécil, los catalanes son españoles y los vascos y los andaluces…

– Quién lo dice?

– Lo digo yo y la constitución.

– Y la gente? Algo tendrà de decir al respecto…

– La gente que diga lo que quiera pero son españoles.

– Así que se es español por imperativo legal?

– No, se es español por cojones!

2 Comments | In: Relats | | #

John Cheever té un relat, molt famós, on s’explica la història d’un home que decideix un dia d’estiu anar des de casa d’uns amics -on la nit anterior s’ha celebrat una festa- fins a casa seva nedant per totes les piscines que hi ha en el camí, les piscines de les cases d’un barri residencial. Neda, surt de la piscina, salta la tanca i se submergeix a la piscina següent. Durant el trajecte aquàtic el protagonista pren consciència de com la seva vida s’ha ensorrat. Bé, aquest conte que vaig llegir fa un temps m’ha vingut a la memòria després de sentir que Michael Phelps, rècordman a Pequín i el millor nedador de tots els temps, ha estat enxampat fumant marihuana amb una pipa. La notícia l’ha publicat un d’aquests diaris sensacionalistes britànics i la foto es va fer en el transcurs d’una festa universitària. L’ocàs dels ídols. A Phelps li han plogut ràpidament les crítiques més ferotges i a través d’un comunicat ha demanat disculpes, prometent que no passarà més. Tot ben hipòcrita, per cert. He arribat a escoltar que el nedador ha tingut sort de ser enxampat el cap de setmana de la SuperBowl, ja que no se li ha prestat tanta atenció. Hem arribat en aquest punt. El nedador, el futbolista, l’actor, el cineasta, l’escriptor, la model i fins i tot la puta i el macarra han de ser models de conducta. Els elevarem pels seus mèrits però, compte!, els estarem vigilant perquè qualsevol relliscada l’aprofitarem per fer-ne un discurs moral i educatiu. Volem un nedador sobrehumà, reclòs dins d’una piscina eternament, i ens és incòmode Phelps, que fa 4 mesos que no es capbussa i es dedica a anar a festes universitàries com un jove de 24 anys qualsevol. Han entrevistat psicòlegs que diuen que Phelps ja no té objectius a curt i a mitjà termini. Fill de la grandíssima puta, és que no és un objectiu ben lloable voler-te passar per la pedra a totes les universitàries que puguis? És probable que a Phelps se li acabin les piscines, un dia o altre, però el que faci de la seva vida l’incumbeix únicament a ell. Tan de bo pugui dir, com el començament del relat de Cheever: “Era un d’aquells diumenges que tothom mandreja assegut i diu: Ahir a la nit vaig beure massa.”

3 Comments | In: Relats | | #