Cançó de Carnaval


Repleguen de terra les paraules que
han anat vomitant per fires i places,
paraules farcides d’esput i de fel,
despullades ja de la pàtina ensucrada,
empallegosa i rància.

Empassen a poc a poc, paladejant, amb
el nas arrufat, els ulls perduts i una ganyota
de fàstic pintada a la cara, descoberts
de la màscara que amaga l’ànima
indigent i perversa.

Digereixen amb un cremor àcid que
puja fins a la gola, xarrupant un còctel
d’un quart de ressentiment, un raig de
suficiència, mig de venjança, unes gotes
angoixura i rodanxa de paternalisme.

Els budells es retorcen empenyent
l’amalgama de retrets i enganys,
junt amb acudits tronats que rasquen
les parets malaltes de consciència
amarga i intranquil·la.

Caguen i caguen i caguen, escarxofats a
la tassa, brutícia empudegada,
ferum nauseabund, desfeta i pudenta,
pasta purulenta de somnis trencats,
pansits i acabats.



Pedres grises i grisos coloms, de Wallace Stevens


Es va absentar l’arquebisbe. L’església està grisa.

Ha deixat plegada la seva roba en càmfora

i, vestit de negre,

camina entre cuques de llum.

 

Arcs boterells ossuts, ossuts capitells

disposats sota els núvols que guspiregen,

es drecen en llum fixa.

El bisbe descansa.

 

S’ha absentat. L’església està grisa.

Està de vacances.

A l’aire es mou el sagristà amb els seus ulls

de sagristà.

 

Un or vacil·lant ho inunda tot.

Amara els coloms,

se’n va i se’n van els ocells,

s’assequen,

 

ocells que no volen

a no ser que el bisbe passi a prop.

Submergit en l’avui i en el demà,

vestit amb els seus hàbits vistosos.

 

Wallace Stevens (traducció fifthbussines)



Com una moto, de Ronny Someck


Fred
i les pluges continuaran fins al setembre,
ella s’adormirà i es despertarà de l’amor i la virginitat li passarà
com una moto
amb tant de fum darrere seu,
amb tanta llum davant seu.

Ronny Someck (traducció Manuel Forcano)



Un aviador irlandès preveu la seva mort, de W.B. Yeats


Sé que entre els núvols enlaire
em trobaré amb el meu destí;
No odio aquells contra qui lluito,
No estimo aquells que defenso;
La meua terra és Kiltartan Cross,
els meus els pobres de Kiltartan,
sigue quin sigue el final ells no hi perdran
ni els farà més feliços que no eren.
Cap llei, cap deure m’ha dut a la lluita,
els cabdills, la gentada que els aclama.
Un solitari impuls de joia
va abocar-me a aquest tumult de núvols;
vaig sospesar-ho tot, tot ho vaig evocar,
em van semblar els anys a venir
dies desesmats, dies desesmats els anys passats
a la balança d’aquesta vida, aquesta mort.

W.B. Yeats (traducció de Patrícia Manresa Ní Ríordáin i Albert Roig)



Diumenge a la nit, de Raymond Carver


Utilitza les coses que t’envolten.
Aquesta lleugera pluja.
De l’altra banda de la finestra, per exemple.
Aquesta cigarreta entre els dits.
Aquests peus sobre el sofà.
El dèbil so del rock&roll.
El Ferrari vermell de l’interior del meu cap.
La dona que camina fent tentines
borratxa per la cuina…
Agafa tot això,
utilitza-ho.

Raymond Carver (traducció fifthbussines)



Pandèmica i Celest, de Jaime Gil de Biedma


Imagina’t ara que tu i jo
molt tard ja de nit
parlem d’home a home, finalment.
Imagina-t’ho,
és una d’aquestes nits memorables
d’estranya comunió, amb l’ampolla
mig buida, els cendrers bruts
i després d’haver esgotat el tema de la vida.
Que t’ensenyaré un cor,
un cor fidel,
nu de cintura en avall,
hipòcrita lector –mon semblable- mon frère!

Perquè no és la impaciència del buscador d’orgasme
el que m’empeny el cos cap a altres cossos
a ser possible joves:
jo persegueixo també l’amor dolç,
el tendre amor per dormir al costat
i que alegri el meu llit en despertar-se,
proper com un moixó.
Si jo no puc despullar-me mai,
si mai he pogut entrar en uns braços
sense sentir –encara que sigui sols un moment-
el mateix enlluernament que als vint anys!

Per saber de l’amor, per aprendre’l,
haver estat sol és necessari.
I és necessari en quatre-centes nits
-amb quatre-cents cossos diferents-
haver fet l’amor. Que els seus misteris,
com va dir el poeta, són de l’ànima,
però un cos és el llibre on es llegeixen.

I per això me’n alegro d’haver-me rebolcat
sobre la grossa sorra, els dos mig vestits,
mentre buscava aquell tendó de l’espatlla.
Em commou el record de tantes ocasions…
Aquella carretera de muntanya
i les ben empleades abraçades furtives
i l’instant indefens, de peu, després de la frenada,
contra la tàpia, encegats per les llums.
O aquell vespre a prop del riu
nus i rient, coronats d’heura.
O aquell portal a Roma a la via del Babuí.
I records de cares i ciutats
a penes coneguts, de cossos entrevistos,
d’escales sense llum, de camarots,
de bars, de paisatges deserts, de prostíbuls,
i d’infinites cases de banys,
de fosses d’un castell.

Records de vosaltres, sobretot,
o nits en hotels d’una sola nit,
definitives nits en pensions sòrdides,
en quartos recentment freds,
nits que torneu als vostres hostes
un oblidat gust a ells mateixos!
La història en cos i ànima, com una
imatge trencada,
de la langueur goutée a ce mal d’être deux.
Sense menysprear
-alegres com la festa entre setmana-
les experiències de la promiscuïtat.

Tot i que sàpiga que de res em servirien
treballs d’amor dispers
si no existeix el veritable amor.
El meu amor,
íntegra imatge de la meva vida,
sol de les mateixes nits que li robo,
la seva joventut, la meva,
- música del meu fons-
somriu encara en la imprecisa gràcia
de cada cos jove,
en cada trobada anònima,
il·luminant-lo. Donant-li una ànima.
I no hi ha preciosos malucs
que no em facin pensar en els seus malucs preciosos
quan ens vam conèixer, abans d’anar al llit.

Ni passió d’una nit junts
que es pugui comparar
amb la passió que dóna el coneixement,
els anys d’experiència
del nostre amor.
Perquè en l’amor també és important el temps,
i dolç, d’alguna manera,
verificar amb mà melancòlica
el seu perceptible pas per un cos
-mentre fa falta només un gest familiar
en els llavis,
o el lleuger batec d’un membre,
per fer-me sentir la meravella
d’aquella antiga gràcia, fugaç com un reflex.

Sobre la seva pell borrosa,
quan passin més anys i ens trobem al final,
vull prémer els llavis invocant
la imatge del seu cos
i de tots els cossos que una vegada vaig estimar
encara que fos un instant, desfets pel temps.

Per demanar la força de poder viure
sense bellesa, sense força i sense desig,
mentre seguim junts
fins morir en pau. Els dos,
com diuen que moren els que molt han estimat.

Jaime Gil de Biedma (traducció fifthbussines)