L’ull de poll – revista d’opinió free

Guillamino – Les minves de gener (2008): Ja vam ressenyar Guillamino fa uns quants mesos arrel de la publicació de la recopilació Atzavara. Negritud, actitud, discurs clàssic i alhora modern. Tenores samplejades. Després van venir dos discs de col·laboracions al meu parer menors, eXile i En/doll. Bé, Les minves de gener és un pas endavant. Guillamino basteix un disc molt més unitari a través (atenció) d’un rerefons de música birmana. Sense deixar el seu compromís íntim amb l’r’n’b i el soul acústic aprofundeix el seu vessant més electrònic. El compositor català s’apropa, disc a disc, a l’àlbum rodó i definitiu. Ell diu que en té un de pendent de hip-hop en català. Serà aquell?

Make it all –

Les minves de gener –

Manel – Els millors professors europeus (2008): Des del barri de Gràcia de Barcelona (oh, sacrilegi) els seus habitants en diuen la Vila de Gràcia, arriba aquest quartet sorprenent. Els millors professors europeus és el seu primer disc, i l’han clavat. Folk-pop català, lletres d’una gran qualitat. Se’ls ha comparat amb Antònia Font, uns Antònia Font menys galàctics, però a mi el discurs d’Antònia Font ja em comença a carregar una mica i Manel els veig més sota l’estela de Mishima. A les seves cançons hi surten personatges que amb tota naturalitat s’operen de cirurgia estètica, ballen a les Festes Majors, van a la platja, a sopar a l’Eixample i, en definitiva, retraten un època. Un dels millors àlbums en català dels últims anys.

Al mar –

Ai, Dolors –

1 Comment | In: Jukebox | | #

Ara que ve la tardor segur que hi haurà alguna tarda en la que plourà a bots i barrals i us vindrà de gust quedar-vos a casa al sofà. Prepareu-vos una xocolata calenta, obriu les cortines i poseu-vos l’àlbum ” I love your glasses” de Russian Red.

Si algú fa la prova ja em direu que us ha semblat.Per cert Russian Red es el nom artístic de una noia madrilenya que es diu Lourdes i que va decidir anomenar-se així ja que Russian Red es el nom del seu color de pintallavis preferit, curiós si més no, com la seva veu.

Us deixo una petita mostra de Russian Red fent una preciosa versió del clàssic de Cindy Lauper “Girls just want to have fun”.

No Comments | In: Jukebox | | #

Pop-Rock 60’-70’s

Alexander “Skip” Spence – Oar (1969): Una d’aquestes històries d’àngels caiguts que a aquest redactor tant li agraden. Skip Spence va ser un membre destacat de Moby Grape fins que un mal viatge amb LSD el va fer entrar en una habitació on ell es pensava que descansaven els seus companys, amb una destral a la mà. Els seus companys no hi eren. Després d’aquest incident Skip va anar a judici i va ser internat en un hospital mental. A la sortida va demanar un avançament a Columbia per fer aquest disc de folk malaltís, fosc, íntim i que es caracteritza per estar enregistrat a molt baix volum.

Diana -

Alternativa

My Morning Jacket – Evil Urges (2008): La millor banda de rock americà de l’actualitat és la definició que, sense por de semblar hiperbòlics, hauríem de fer servir sempre que parlem d’ara en endavant de My Morning Jacket. Els seus discos anteriors ja els havien posat a dalt de tot de la seva generació però el canvi de productor –de John Leckie a Joe Chiccarelli- és la clau d’aquest disc que aconsegueix sonar més clàssic i sobri, sense abusar de sons atmosfèrics i densos. Cançons delicades com Librarian, meravelles com Sec Walkin’ o Thank You Too o sorpreses com la segona part de Touch Me I’m Going To Scream sumen 10.

Thank You Too -

Jazz / Blues

Sonny Rollins – Saxophone Colossus (1956): Va ser tan important aquest disc en la carrera del saxofonista Sonny Rollins que a partir de la seva aparició va començar a ser anomenat “El Colós”. Va actuar al costat de mites com Thelonius Monk o Art Farmer però el seu estil depurat, rigorós, perfeccionista en una època d’avantguarda musical capitanejada per Ornette Coleman o Coltrane el van desplaçar del tron. Va enregistrar la banda sonora de la pel·lícula “Alfie”, protagonitzada per Michael Caine. Mereix atenció especial la cançó Blue 7, que tanca el disc.

Strode Rode -

Hip-Hop / Soul

Common – Like Water for Chocolate (2000): Un dels discos més meravellosos de hip-hop, sense ser del tot hip-hop. Un disc que va assentar càtedra per la seva mirada àmplia sobre l’univers rapper, concedint al soul, al funk un protagonisme fins llavors secundari. Like Water for Chocolate és un passeig lliure i fresc per la música negra de l’últim quart del segle XX

Dooinit -

No Comments | In: Jukebox | | #

En uns temps de brúixola desimantada, són necessaris imants com aquests, que tornen a marcar-te el nord. Imants o roques tel·lúriques, és a dir, d’origen terrestre. Roger Mas sempre ha estat un cantautor molt arrelat a la seva terra de Solsona i al país en general però fins ara no n’havia fet un leitmotiv de la seva obra. Les cançons tel·lúriques (K Indústria, 2008) és un disc enormement ambiciós, que consta de dues parts: a la primera Mundus Poetae Ultra Terram Situs, Mas musica set poemes de l’últim llibre de Jacint Verdaguer, Al Cel. Meravelles com Preludi que s’inicia amb la veu greu i preciosa del cantautor i un contrabaix, Anem (amb un explosiu final llatí) o Caminant. Roger Mas s’atreveix amb l’spoken-word, el blues, el pop, el rock, alguna improvisació jazzística amb fiscorn i tuba; la segona part De Profundis Cataloniae té com a eix central els Goigs de la Mare de Déu del Claustre de Solsona, uns preciosos goigs de 8 minuts de durada on hi conviu la música religiosa, els mantres i fins i tot un regust post-rock a l’estela de Mogwai, en aquesta segona part hi trobem altres reinterpretacions de temes populars com el Ball de l’Àliga de la Patum de Berga o el Ball de Gegants de Solsona. Mai abans aquestes aigües pouades des de ben endins havien brollat tan modernes. Un àlbum que es converteix des d’ara mateix en un clàssic de la música en català.

Goigs de la Mare de Déu del Claustre de Solsona -

1 Comment | In: Jukebox | | #

Pop/Rock 60’s-70’s

Broker T. & MG’s – Green Onions 1962: Molt bon disc instrumental que significa el naixement de la fusió entre el rock i el soul que després consagrarà artistes com The Allman Brothers Band o Creedence Clearwater Revival. Versions de Ray Charles, del Twist and Shout. Un disc sense adornaments, essencial, vibrant, de música negra tocada per blancs. L’inici d’un nou so.

Green Onions -

Alternativa

Dwomo – Osinaga 2002: Disc inclassificable o classificable dins l’etiqueta de cosmic cocktail, com ells mateixos es defineixen. “Espanyoles” diu la veu d’Arias Navarro anunciant la mort de Franco “hay coktail” afegeixen ells a la funky James Bond theme (Licensed to dance). Cançons de bossa nova, dub, noise, techno, pop dels 80, plenes d’imaginació i de bon humor, cantades en llatí, en japonès (versió de Redemption Song), en castellà, en francès, en anglès. Comences rient i te l’acabes prenent seriosament.

In the shadow -

Jazz/Blues

Vince Guaraldi Trio – A Charlie Brown Christmas 1965: Aquest disc és el cim de la col·laboració, començada l’any 60, entre el pianista de jazz Vince Guaraldi i els Peanuts de Schulz, els famosos dibuixos animats on hi apareixia el gos Snoopy. Compost expressament per l’especial de Nadal de 1965, és ple de cançons emotives, càndides, però desencantades i a estones tristes, com els caràcters dels protagonistes. Un dels millors discos de jazz contemporani, i empatat amb el de Phil Spector en la categoria de millor disc de nadales.

O Tannenbaum -

Hip-Hop/Soul

Al Green – Let’s stay together 1972: La veu masculina més sensual del Soul. Un nom lligat a Hi Records i al productor Willy Mitchell. Una música compacta amb òrgans, vent i corda, tot precís i premut com un cor al servei de la veu d’Al Green. Magistral.

How can you mend a broken heart -

No Comments | In: Jukebox | tags: Jukebox. | #

Pop-Rock 60’s/70’s

The Flying Burrito Bros- The Guided Palace of Sin 1969: Gran disc de country-rock amb tocs de folk i blues executat pels Flying Burrito Bros capitanejats per Gram Parsons i el baixista Chris Hillmans – els dos ex companys de fatigues a l’època dels Byrds -. Cançons de vaquers cantades amb un to afligit, cançons agredolces on predominen els temes més emocionals, però sense deixar de banda els crits antibel·licistes o el retrat irònic dels moviments culturals del moment.

Do right woman -

Alternativa

Marisa Monte – Infinito particular i Universo a meu redor 2006: Són dos discs, apareguts el mateix dia, 13 de març de 2006. Un és de pop intimista i l’altra de samba carioca exuberant. Però es complementen i ajuden explicar la fabulosa personalitat de Marisa Monte: com renova la samba i com apropa els postulats del pop a un terreny més tradicional, utilitzant theremins, una lleu i brillant producció electrònica de Mario Caldato (Beastie Boys). Es podria haver fet un sol disc, de samba-pop, potser sí, però d’aquesta manera queden més clares les diferències i també les similituds.

Pra ser sincero i O bonde do dom -

Jazz/Blues

Jimmy Smith – Back at the chicken shack 1960: Un dels grans clàssics del jazz modern, si entenem jazz modern com el que es comença a fer a partir de la dècada dels 60. Jimmy Smith martellejant el seu òrgan, hardbop en estat pur, un àlbum ple de groove, ritme, que troba el contrapunt genial en la guitarra de Kenny Burrell.

Back at the chicken shack –

Hip-Hop/Soul

Ultimate Force – I’m not playin 2008: Batejat com El Gran Àlbum Fantasma del Hip-hop, han hagut de passar 17 anys perquè aquest I’m not playin de Diamond D i Master Rob i la col·laboració de Fat Joe s’edités. A principis dels 90, durant l’època daurada del gènere, només van aparèixer alguns singles. Bases gruixudes, aroma funk, deutors del James Brown. Un dels millors discos de hip-hop d’aquesta dècada és de la dècada passada.

Girls -

No Comments | In: Jukebox | | #