L’ull de poll – revista d’opinió free

[…]

Quan algú va darrera la glòria amb massa afany, haurà de pensar en coses com el bon ús d’ella, la fi que es vol aconseguir al cercar-la i els mitjans per aconseguir-la, però no en coses com el mal ús d’ella, lo vana que és, l’inconstància dels homes o altres per l’estil en les que tan sols un ànim morbós repara. Aquesta última classe de pensaments afligeixen excessivament als molt ambiciosos, quan desesperen d’aconseguir l’honor que ambicionen, i volen dissimular la bromera de la seva ira sota una aparença de saviesa.

És dons, cert, que son qui més desitgen la glòria els que més clamen a l’entorn del mal ús d’ella i la vanitat del món. I això no és privatiu dels ambiciosos, sinó comú a tots aquells a qui la fortuna és adversa i són d’ànim impotent. Dons l’avar, quan a més és pobre, no para de parlar del mal ús de la riquesa i dels vicis dels rics, no aconseguint amb això res més que afligir-se i donar pública mostra de la seva falta d’equanimitat, no tan sols per suportar la seva pròpia pobresa sinó per suportar la riquesa aliena.

Així també, els que són rebutjats per la seva amant no pensen sinó en l’inconstància i perfídia de les dones i demés vicis d’elles, per oblidar-ho tot ràpidament quant ella l’acull de nou.

Així, dons, qui procura regir els seus afectes i apetències solament d’acord a l’amor per la llibertat, s’esforçarà quant pugui a conèixer les virtuts (entenent virtut com eficàcia) i les seves causes, i a omplir l’ànim amb el goig que neix del veritable coneixement d’elles, però de cap manera s’aplicarà a la consideració dels vicis dels homes, ni a menystenir-los, complaent-se amb una falsa aparença de llibertat.

[…]

Baruk Spinoza, Ètica, 1677

No Comments | In: Llegir | | #

Un es pregunta, tot sovint, si és que som una república bananera. I no ho dic avui per una classe política que està als llimbs, mancada de qualsevol ambició i, potser més greu encara, de sentit del ridícul. Avui parlo de la premsa, res, a manera d’introducció. Un servidor llegeix La Vanguardia, que amb totes les seves excepcions ideològiques i servils considera un bon diari europeu, i l’Avui, que durant molts anys havia esdevingut un pamflet per la militància però que a poc a poc es va convertir en un diari modern, seriós i català. Bé, La Vanguardia no la canviarem pas ara, després de més de cent anys. I a l’Avui, permeteu-me que ho digui –i ja m’ho discutireu-, m’ensumo des de fa uns mesos una certa tendència al populisme, a la banalitat, al hihihi-hahaha aquell que aporrinava Pujol. He vist notícies a la segona plana de Política basades en entrades del blog de Joan Ferran, he llegit notícies del cor de dubtosa transcendència – El marit d’Amy Winehouse ha sortit de la presó- i no em sembla la manera de fer augmentar la clientela. La clientela, ja és hora que se’ns posi al cap, únicament creix amb la imaginació, el talent, el rigor. En definitiva, amb les coses ben fetes.

I aquí és on comença l’article pròpiament dit –Eo? Hi ha algú encara? Doncs seguim-.  De fet no és un article, vol ser una recomanació. El diari anglès The Guardian des del 2007 ofereix uns reportatges sensacionals sobre les habitacions on escriuen els escriptors més importants del moment, anglosaxons, of course. També hi ha cambres d’autors morts, que van descriure al seu temps el lloc on treballaven i se’n conserven fotografies. Trobem així els racons on s’han inspirat, on han consultat diccionaris, on han estripat papers o on han tancat fulles de Word sense guardar els canvis Martin Amis, Seamus Heaney, Joanathan Safran Foer, Colm Tóibín, Andrew O’Hagan, etc, i dels que ja no hi són Virginia Wolf, Rudyard Kipling, Roal Dahl o George Bernard Shaw. El format és ben senzill: una fotografia i un text breu. I quina delícia!

Els escriptors obrint el seu cor –el seu escriptori- recelós, compartint petites escenes domèstiques i laborals, explicant per què guarden aquell plumier o aquella Olivetti, cantant les excel·lències de l’ordinador que acaben d’adquirir. Habitacions austeres, d’altres pletòriques de llibres, polsoses o minimalistes, amb vistes a la vegetació o al formigó del davant. Safran Foer, per exemple, fotografia la Sala de Lectura de la Biblioteca Pública de Nova York, plena de taules amb els seus llums, perquè és allí on escriu normalment.

No podria fer-se això o d’altres coses semblants als nostres diaris? I ho faig extensiu, a la nostra televisió? A les nostres ràdios? El país se’n va en orris i són coses tan simples les que ens farien despertar alegres, agraïts, actius, cultes.

Bé, us deixo unes quantes fotografies i l’enllaç i l’últim paràgraf, magnífic, de la descripció de Michael Frayn: “Somerset Maugham deia que els escriptors haurien de seure donant l’esquena a la finestra. La major part del temps sec de costat. Moderació en això, com en totes les coses”.

 Andrew O’Hagan.

George Bernard Shaw.

Hanif Kureishi.

Enllaç: http://www.guardian.co.uk/books/series/writersrooms 

No Comments | In: Llegir | | #

Així és com va anomenar a la Història el poeta alemany Goethe: el misteriós taller de Déu. Aquest espai sovint desendreçat on passen coses, fets, extraordinaris. Moments en aparença trivials que es demostren d’una gran transcendència al cap dels anys, fins i tot, al cap dels segles. Aquests moments únics són els que Stefan Zweig va escollir per confegir les seves “catorze miniatures històriques”. Moments estel·lars de la humanitat, va dir-ne encertadament, perquè “brillen sobre la nit d’allò que és efímer.”

Stefan Zweig (Viena 1881 – Petrópolis, Brasil 1942) va ser un escriptor enormement popular, destacat per la seva faceta d’assagista, biògraf i novel·lista. Moments estel·lars de la humanitat (El Acantilado”, en castellà) és el seu llibre més famós, tot i que la brevíssima nouvelle Carta d’una desconeguda fa poc va arribar a un públic ampli després d’una adaptació cinematogràfica.

Zweig en la elecció dels seus moments sembla no guiar-se per res més que per la emoció, com si llegís un poema, com si contemplés un quadre. Com si aquestes escenes històriques les hagués escrit una mà creadora. D’aquesta manera, s’obre el llibre amb la història de Ciceró, l’home que constantment es debat entre ser un home d’acció o un home d’esperit, entre ser el polític, l’orador brillant o l’escriptor que condensa el seu saber en tractats. En aquest dilema es troba el bo de Ciceró després que Juli Cèsar accedís el poder i abolís la República, de la qual ell era el primer defensor. Quan ja és a punt de decantar-se per la segona opció i retirar-se a dur una vida plàcida, l’assassinat del Cèsar fa que Roma el reclami com a guia, com el polític que havia estat. Amb tot, Octavi, Antoni i Lèpid també volen ocupar aquest lloc.

Zweig ens descriu el dia o, millor dit, la nit en què es creà La Marsellesa, l’himne d’un exèrcit victoriós, la primera vegada en la història que unes paraules i una melodia eren tan decisives -Allons, enfants de la patrie / Le jour de gloire est arrivé!- per donar la força i el vigor necessaris a un poble per guanyar una batalla.

O també el procés vital que va dur Händel a compondre l’oratori El Messies. O el viatge de l’immigrant suís Johann August Suter fins a Nova York per, després, com un aventurer intrèpid endinsar-se en el llunyà Oest i descobrir aquest parcel·la de glòria i fracàs que va ser El Dorado. O el trajecte que va des de Suïssa fins a Sant Petersburg, passant per la hostil Alemanya, fet per un desconegut Vladímir Ilich Uliánov, Lenin.

Aquests són uns dels moments que, en el precís instant de produir-se, van canviar el rumb de la història.

No Comments | In: Llegir | | #

Aquests dies he estat llegint aquest llibre que tracta, sense ser una biografia, d’aspectes de la vida d’Alan Turing. Pels qui no sabeu qui va ser Alan Turing, només dir-vos que a l’any 1937 va publicar l’article “Números computables” que en podríem dir la mare dels ous de l’informàtica actual, i en el procés de perfeccionament de les primeres computadores (màquines de Turing), va deixar escrites les bases del que s’anomena intel·ligència artificial.

Aquest primer article el va realitzar per trobar solució a un problema plantejat al segle XIII per Ramon Llull en la seva ars magna, desenvolupat més tard per Leibniz i batejat posteriorment per Hilbert com el problema de la decisió.

També va endinsar-se en la criptografia i va desxifrar el codi Enigma que feia servir l’alemanya nazi en les seves comunicacions, cosa que va permetre als aliats un avantatge decisiu pel desenllaç de la II guerra mundial.

Val a dir que el desenvolupament dels ordinadors no va seguir la proposta de Turing i fins fa pocs anys no s’ha investigat i desenvolupat en intel·ligència artificial, en aquest punt podem dir que va ser un home molt avançat a la seva època.

En els seus escrits també jugava amb la idea de que si les màquines arribessin a poder desenvolupar iniciativa pròpia, no tardarien a prendre el control, arguments que vam poder veure en pantalla gran amb la cèlebre trilogia de Matrix, així com traslladats a la literatura de ciència ficció.

Un altre tret de la seva personalitat i la que a la fi va portar-lo a la mort és la seva homosexualitat, va ser jutjat per atemptat moral i condemnat a seguir un tractament amb estrògens per “curar-lo”. Finalment el van trobar mort a la seva habitació junt amb una poma mossegada, enverinada amb cianur.

Hi ha qui diu que es va suïcidar, hi ha qui manté que el van matar perquè sabia massa coses. A mi em fascina la història romàntica que s’explica i lliga el primer logotip d’Apple com un homenatge a l’Alan Turing, ja sabeu, la poma mossegada i els colors de l’arc de san Martí com a símbol homosexual.

Per saber més sobre Alan Turing:

Arxiu Turing

Web Alan Turing

www.computer50.org 

No Comments | In: Llegir | | #

Amb dos dies de retard m’ha arribat del País de les Meravelles la llista dels llibres més venuts per Sant Jordi. És aquesta:

1 – Els sonets a Orfeu – Rainer Maria Rilke

2 – Odes – John Keats

3 – Els fruits saborosos – Josep Carner

4 – Les Quimeres – Gerard de Nérval

5 – Ariel – Sylvia Plath

Tota la gent anava amb llibres de poesia sota el braç, Rilke signava exemplars a la Rambla i al vespre el Barça guanyava 5 a 0.

1 Comment | In: Llegir | | #

Aquests són tres còmics que llegia durant la infància i que continuo rellegint i gaudint-ne. Potser no són tan originals com els anteriorment ressenyats i tots els coneixeu però és de justícia retre’ls-hi un homenatge en aquest monogràfic del còmic a l’ulldepoll.cat. No és ni el còmic de superherois de Marvel, ni el còmic autoconclusiu ni el còmic underground, ni el còmic humorístic. És el còmic europeu, que sempre m’ha recordat a una novel·la.

Tintín - Hergé (El cranc de les pinces d’or)

Asterix i Obelix – Goscinny i Uderzo (Asterix, el Gal)

Espiru i Fantàstic – Tome&Janry (Espiru i Fantàstic a Nova York)

No Comments | In: Llegir | | #