Això del lideratge a CDC és com una lletania (pels que no teniu formació catòlica una lletania és allò que es resa després del rosari i que a una frase del oficiant els fidels responen “Ora pro nobis” – reseu per nosaltres). La cosa va d’aquesta manera:

Ens retallen l’Estatut.
Manca de lideratge.

Ens retallen la financiació.
Manca de lideratge.

Ens apugen els impostos.
Manca de lideratge.

Ens foten al carre a meitat de preu.
Manca de lideratge.

Ens paralitzen les infraestructures.
Manca de lideratge.

…

Però passa que el poble vol saber cap a on ens portarà aquest “líder” i la proposta resulta que és cap al “Concert Econòmic” que vist com van les coses és com parlar del sexe dels àngels. Una proposta que representa tornar a començar un camí com el de la reforma de l’estatut amb tot el que ha comportat i que ja se sap com s’acabarà abans de començar.

Amb tot, que fa que CDC vulgui liderar i no lideri? Una manifestació d’un milió i mig de persones representa un potencial adjunt de més de la meitat del pais, que saben molt bé el que volen i CDC està en la posició de liderar aquest sentiment i aquesta voluntat però no ho fa.

Perquè no ho fa?
Ora pro nobis.

Em fa fàstic.

Ahir al programa Àgora, amb els portaveus dels partits amb representació parlamentària al congrés espanyol, l’única cosa que es va veure clar és que tots volen manar, aquest és el veritable programa de mínims.

Em fa fàstic.

A la xarxa és molt coneguda la llei de Godwin a la que ja m’he referit alguna vegada. Aquesta llei diu així:

“A mesura que una discussió a la xarxa creix, la probabilitat que es doni una comparació amb els nazis o Hitler tendeix a u”.

En aquest pais és més probable que la comparació sigui amb feixistes, franquistes o Franco.

El Sr. Godwin ha argumentat que el sobreús d’aquestes comparacions s’hauria d’evitar, perquè treu força als usos legítims.

Dons vet aquí que aquesta llei ja ha sortit de l’àmbit de la xarxa i s’ha instal·lat a la política, la portaveu del PP titlla Montilla de feixista per discrepar de la sentència i Montilla titlla de feixistes els que l’esbronquen a la manifestació. Es desprèn d’aquestes afirmacions que manifestar una opinió contrària, un rebuig, expressar disconformitat es titllat de feixista.

Els feixistes aniquilaven els desafectes, els que protestaven, els que manifestaven una opinió contrària…, qui exerceix de feixista?

Em fa fàstic.

Els seus súbdits tenien grans expectatives i n’havien dipositat moltes esperances, sustentades en el pensament implícit de que la metròpoli central escoltaria i atendria les demandes d’una relació fructífera i sincera on l’afinitat militant maridaria els lideratges.

Va succeir però, que aquesta relació va anar a parar als tribunals recusats per un tal Marianus, comandant en cap de la pàtria i cierrasspañia aquí solo pacemos losspañioles.

El tribunal, convertit en l’últim i màxim reducte de poder de l’antic règim feixista es passa la democràcia representativa, directa i participativa (la voluntat del poble) per l’escrot.

Així dons el 28 de juliol de 2010 el pais va passar de ser una democràcia a un estat judicial tutelat per la ideologia post-feixista i secundat per les files socialistes des de la figura d’un “defensor del pueblo” amb antecedents militar-colpistes.

Tot per deixar ben clar que el territori català és una colònia per dret de conquesta i els seus ciutadans l’última ma d’obra necessària per mantenir el règim econòmic imperant des de “los reyes catòlicos”, el saqueig i el botí.

RIP

2- Supressió més que fulminant d’assessors.
No ens podem permetre tenir més de 200 assessors externs, si cal que hi siguin (sic) que es posin a treballar a horari complert (fitxant) i es guanyin el sou contrastant la seva aportació.

3- Supressió immediata dels cotxes oficials personals.
Només cal un parc de 15 cotxes oficials (comunitaris), tot el que passa d’aquí és despesa llençada a les escombraries. Amb aquests 15 es cobreixen els desplaçaments representatius del president, els consellers i el president del parlament. No és de rebut que tant alcaldes, com presidents i diputats de les diputacions i altres càrrecs tinguin el seu propi cotxe oficial i el facin servir perquè els vagin a buscar a casa seva.

4- Suprimir ipso-facto les dietes per assistir a plens, consells d’administració, etc. com a representant públic.
Un càrrec electe no pot cobrar dues vegades o més per fer la seva feina i a més és indecent.

5- Racionalitzar els sous dels càrrecs electes.
Ja que als polítics tan els agrada el futbol, que facin com el Mourinho. Que cap càrrec cobri més del 90% del que cobra el president de l’estat. És incoherent que en un país, com en una empresa, molts dels subordinats cobrin més que el màxim responsable.

6- Que els sous dels alcaldes i regidors no es mesurin d’acord amb el pressupost sinó d’acord amb la seva gestió.
Si la seva gestió aconsegueix mantenir o incrementar els serveis, mantenint o rebaixant el pressupost, la seva gestió haurà reeixit, sinó haurà fracassat. Si durant el seu mandat les despeses de la comunitat en el seu àmbit s’han vist incrementades substancialment, caldrà que el seu sou es rebaixi proporcionalment a aquest increment.

7- Que se suprimeixin les subcontractes en obra pública.
Les subcontractes augmenten els pressupostos de manera exponencial, porten a l’especulació i la corrupció.

8- Que es compleixin els pressupostos en les adjudicacions.
Si s’adjudica un obra pública per una quantitat i aquesta es veu incrementada (normalment perquè es van modificant les condicions per part de l’administració sobre la marxa) el resultat és una mala gestió, per tant cal que els responsables dimiteixin dels seus càrrecs per incompetència.

En podria dir més però aplicant aquestes vuit mesures calculo que en tindríem prou per a no carregar amb tot el pes de la crisi als treballadors d’aquest pais.

Així que només recolzaré la meva afirmació amb argumentació (si en sóc capaç).

Ens cal una nova manera de protestar. O dit d’un altra manera, cal trobar la manera de que ens prenguin seriosament.

Les diferents versions de mostrar disconformitat, com tantes altres coses, les portem arrossegant des de la revolució industrial o de més lluny encara, i han estat degudament contrarestades i silenciades pel sistema. Posem per exemple una vaga, en quants casos recents ha servit per fer sentir la veu dels vaguistes? I en un món d’imatges aquesta no és una imatge que convidi a l’empatia. Una manifestació, un milió segons els organitzadors, trenta mil segons la guàrdia urbana. Un desastre, i les imatges resultants, o patètiques o tendencioses. Anuncis, internet, manifestos, pancartes? una gota en la immensitat de l’univers.

Perquè de motius per a protestar n’hi ha, no cal que els enumeri. Però a la majoria ens fa mandra, una mandra que ens ve de la intuïció de que la protesta no serà escoltada i servirà de poca cosa. Fer vaga? Un mani? Manifestos? Cartes al director? Articles? Editorials? Molt d’esforç per a aconseguir poc o rès.

Els altaveus estan segrestats i la “llibertat” de la xarxa resulta saturada i es perd en una cacofonia d’individualitats estèrils. Les actituds individuals són lloables però només serveixen per estar bé amb tu mateix i només una estoneta. Les conseqüències de la teva acció individual les pateixes dia a dia, més a més i any rera any. Tot per un trist minut de glòria.

La veritat és que no és fàcil. Partits polítics, organitzacions sindicals, se les veuen i desitgen per fer arribar els seus missatges a tota la població, organitzacions que compten amb un exercit d’adeptes, talment com una secta, ja no poden defensar principis sinó a l’organització per ella mateixa, la institució i la seva supervivència, a favor o en contra. Ja no poden defensar polítiques sinó que s’ha de limitar a defensar les decisions dels dirigents i així intentar perpetuar aquestes organitzacions obsoletes en el temps. Resultat, allò que en diuen desafecció (fixem-nos amb aquesta paraula, la feien servir els franquistes per etiquetar als que no els feien costat, “desafectos al régimen”).

Podem donar suport a causes concretes, a organitzacions no governamentals, a iniciatives populars i ens trobem que allò que ha costat molt d’esforç de moltes persones i molt de temps, d’avui per demà, en un instant, ens torna al començament, no ha servit, kaput, desencís, merda!

És cert també, que protestar cansa, sempre es va a la contra, a la defensiva i la majoria de vegades s’acaba perdent. I si es va a la defensiva és perquè alguna cosa ataca, i un atac és sempre per a sotmetre o depredar l’adversari.

Hi un altra consideració a tenir en comte i és la judicalització de la política o la politització de la justícia, acompanyada de la supressió soterrada dels processos de reclamació administrativa, deixant a la gent amb l’única opció que la judicial amb tot el que això comporta.

Després d’aquesta dissertació no proposaré cap solució perquè no la tinc, algú ens pot il·luminar?

Així que m’informo de la paperassa que s’ha de presentar, perquè això si, la idea pot ser molt bona, però si no tens apunt tota la paperassa, els buròcrates no la diferencien d’una caca de vaca. Començo pel pla d’empresa.

Pla d’empresa: El meu pla d’empresa és el de tota empresa. Guanyar diners.

Em diuen que és un pla molt generalista que s’ha de concretar, que hi ha d’haver un objecte específic i un pla per a portar-lo a bon port (ja comencem amb les metàfores marineres dels collons!). Cap problema.

Pla d’empresa: L’objecte de l’empresa és la gestió. Gestionar els recursos aliens que seran dipositats de manera puntual (sota amenaça administrativa i/o reclamació judicial, amb el corresponent recàrrec del 20% més interessos de demora) en les contes corrents obertes per a tal fi. La gestió d’aquests recursos estarà supeditada a l’interès general determinat per un consell de direcció prèviament elegit en representació de la totalitat dels gestionats. Per portar-ho a bon port, caldrà que bufi un vent constant de popa amb les veles desplegades, que la mar no s’arrissi en desmesura, que no hi hagi tempestes pel camí i que la càrrega no es mogui i faci trontollar el vaixell. Amb tot es considerarà factible i es permetrà comptabilitzar mermes que no superin de gaire el 3%.

Ara si. Diuen que és un pla innovador, destinat a l’èxit. Vaja, que no pot fallar, que ho presentaran al consell d’innovació i que en un temps no superior a 6 mesos i no inferior a 3 mesos obtindré una resposta que tot fa pensar que serà positiva.

Dons ja ho tinc, cap a casa a esperar…

La resposta es va fer esperar fins al mateix dia que es complia el termini, vaig obrir el sobrecarta amb un esverament entre fruïció i fricció, un nou camí, un nou destí, la innovació en la gestió de recursos entrava en una nova era i jo era el comandant en cap de la nau per portar-la cap a nous horitzons de prosperitat i progrés. Però, ai las… la missiva va ser desencoratjadora:

Senyor, les administracions d’aquest pais no admeten cap tipus de competència.

Avui m’han dit que un vell i grandiós pi situat a la partida de les Costes, un pi bellíssim anomenat el Pi del Terra, qui sap si de dos-cents o de tres-cents anys, ha estat destrossat per la variant de les Borges.

un home trist

Fixeu-vos quin eufemisme més políticament correcte per no dir que se l’ha carregat l’alcalde, l’ajuntament en ple, el poble en la seva totalitat, la Direcció General de Carreteres, el Departament de Medi Ambient, COMSA, l’enginyer, el capatàs de l’obra, el conductor de la màquina i el silenci de tots.

Tota aquesta genteta, sí, que portarà a sensibilitzar els seus fillets en la romàntica contemplació dels pobres Avatars i que deixarà, sí!, que en un gest de sincera tendresa se’ls humitegin els ulls quan l’Arbre Pare dels indígenes blaus caigui abatut pels dolents americans que, aquests sí! seran, ara i sempre, dolents i dolents fins l’eternitat.

Tota aquesta genteta, sí!, que promouran les Escoles Verdes i els Hortets Ecològics i els Dies de l’Arbre, per fer-se unes fotos al costat d’uns infants mentre reguen els plançons de pi que vint anys després manaran aixafar per construir una urbanització. En realitat, se me’n fot. Quina importància té un pi al costat de l’immens cos mutilat del qual formava part!

Des de fa trenta-cinc anys la millor mirada que tinc del poble de les Borges és des dels finestrals de l’escola que miren a mestral, una mirada a l’esquena del poble —metàfora—, cap al serret fosc de les Costes, amb la seva ermita, els ametllers florits a l’hivern i el quadre impressionista dels diversos verds —avellaners, pins, alzines, olivers… Les masies i els xalets, que eren tan escassos fa 35 anys, han anat proliferant, però el conjunt del paisatge era encara prou digne. Des de fa poc més d’una setmana he vist com una cicatriu ocre i descarnada anava trencant l’harmonia plàstica del quadre. Una impressionant carretera que ha de permetre que els camions de les pedreres que baixen d’Alforja puguin córrer a cor què vols sense molestar els veïns del poble.

El millor paisatge de les Borges, amb el seu punt més emblemàtic, fet puré davant la meva mirada atònita. Ho he comprovat de ben a prop fent una de les meves habituals sortides de camp amb els alumnes que engresco estúpidament a respectar la natura de l’indret on han nascut. Ja em direu de què serveix! Què es pot esperar d’un país que assumeix aquestes i tantes altres coses amb una indiferència mineral? Un poble que deixa que aquestes coses passin és que ha perdut tota autoestima i ha extraviat qualsevol referent identitari. Us imagineu un poblet de França, de Dinamarca, d’Àustria, de Suècia, d’Holanda … permetent que el seu millor paisatge i el seu arbre més majestuós siguin enderrocats vilment per una carretera? Us imagineu la moguda que s’hauria muntat?

He viatjat alguns cops pels pobles de la França rural per unes carreteres estretes i serpentejants, on no es podia anar a més de 50 km/h i, en la majoria dels pobles, llargues avingudes d’arbres i obstacles al bell mig de la calçada t’obligaven a alentir encara més el pas. I a ningú no se li ocorre com aquí tallar els plàtans de les entrades dels pobles, o demanar carreteres noves, amples i sense tombs perquè els conductors puguin anar més de pressa! Sabeu per què? Perquè el paisatge, en el pobles que tenen una identitat, és sagrat, perquè és ancestral, perquè és l’única cosa autèntica que pot unir el passat amb el futur, perquè no és contingent com les cultures, les religions, les festes o les modes. El paisatge és la pura essència d’un poble.

L’any 2005, la Generalitat de Catalunya aprovava la Llei de protecció, gestió i ordenació del paisatge. De totes les lleis que han aprovat els nostres hipòcrites polítics aquesta culmina els límits del seu cinisme. No conec ni una sola actuació urbanística, energètica, d’infraestructures, industrial, agrícola… que hagi estat limitada —ja no dic prohibida— per atemptar contra el sofert paisatge; com a molt, posar gespeta als talussos, fer dos carrils en comptes de tres, soterrar algun tram, algun túnel per a la pobra fauna, una mica de manicura per dissimular les arrugues.

Que els adalils del Medi Ambient de Catalunya hagin estat en els darrers deu anys individus com un tal Felip Puig o un tal Francesc Baltasar ja ho diu tot de l’absurditat de les nostres esperances. Mai el paisatge no serà prioritari per al nostre poble ni per a la nostra regió… Ai! Algun catalanista autèntic em retraurà que no hagi dit nació! Però una nació es basa en una identitat. Algú sap què queda de la nostra identitat? Ah, sí!, la senyera. Ah, sí!, la sardana. I Montserrat. I la Mare de Déu de la Riera. Amén.

JOSEP-MARIA FORCADELL

Mestre