Una de les manifestacions de festa més autèntiques de Catalunya, el correfoc. Els diables, els timbals, les bèsties de foc, l’olor de pólvora, la participació de la gent. Us volem oferir un video muntatge del correfoc que es va fer ahir 29 de setembre de 2007 a Alforja. Un relat visual.
En l’últim post musical ressenyàvem un dels millors discs de blues. Ara li toca a un disc que si bé no es pot classificar com el millor d’un gènere en concret si que ho podem fer en un espai de temps determinat. Un dels millors àlbums de la dècada dels 90. Com tota la música que es va fer en aquells anys té una part de tragèdia deliberada i una part d’accidentalitat.
Podríem perfectament deixar de dir que Jeff Buckley era fill d’un notable músic de jazz, psicodèlia i folk dels anys 60 i 70, Tim Buckley, que va enregistrar discos interessants com el de títol homònim, Goodbye and Hello o el dedicat a Federico Garcia Lorca, Lorca, perquè és un d’aquests casos escassíssims que el fill mata artísticament el pare i es guanya a pols el reconeixement. Però si mencionem aquesta dada és per un altre motiu. Tim Buckley va morir l’any 1975 en plena carrera amb 28 anys, a causa d’una sobredosi. Jeff Bucley, el seu fill, moriria ofegat a les aigües del riu Wolf, a Memphis, l’any 1997, amb trenta anys acabats de fer. Alguns rumors han apuntat al suïcidi. La seva veu fràgil, les seves lletres sempre a la cornisa, l’empremta tètrica, williamblakiana d’aquells anys, ho podia sustentar. Els amics que eren amb ell aquell dia ho desmenteixen. Estaven escoltant Led Zeppelin a la camioneta, de sobte en Jeff Buckley va entrar al riu vestit, quan van anar a apujar el volum i es van girar, ell ja no hi era. Cinc dies després van trobar el seu cadàver nu. És possible que tingués dins seu la tristesa suficient per dur a terme un acte d’aquestes característiques, qui no era pou de tristesa als anys 90? Però ell tenia un secret per sobreviure, un secret que ens va explicar molt fluixet, que ens continua explicant a qui l’escoltem. Aquest secret el va amagar dins de Grace i volia dir-nos-en més coses al segon disc que s’havia d’haver dit My Sweetheart the Drunk. Es per donar forma a aquest disc que estaven ell i els músics a Memphis. Només la mort quan ens ve a buscar sense pietat ens pot deixar amb la paraula a la boca.
Així, doncs, Jeff Buckley va publicar en vida un sol disc, aquest de 1994, Grace. Després de la seva mort han sortit múltiples recopilacions fetes a partir de sessions d’estudi, directes. Si us he de ser franc, no n’he escoltat cap. Sempre m’he quedat amb la seva obra pura, la única que ell va llegar-nos. Són 10 cançons. El disc és com un cotxe que surt de casa amb el peu posat a l’accelerador i de sobte a l’autopista trobes retencions, alenteixes el ritme i veus que les retencions les provoca un tràgic xoc entre dos cotxes i continues anant lent tot el viatge, caut, amb mil pensaments que ja no se’n van. Les dues primeres cançons, Mojo Pin i Grace tenen una energia que ja no tornarem a trobar. A partir de Last Goodbye l’emoció més fonda envaeix el disc, la superdotada veu de Buckley, que arribava a vuit octaves i mitja, ens acompanya i ens diu que no tinguem por d’aquests accidents, ell és aquí. L’exemple més clar el tenim al cover de Leonard Cohen, Hallelujah, cantat com si cada paraula, cada síl·laba fins i tot, fos un esglaó que ens va conduint fins al cel. Si en conjunt es pot dir que Jeff va eclipsar el seu pare Tim, aquesta versió eclipsa completament l’original del canadenc. Fins al punt que algú que l’escolti per primera vegada no sabria dir quina va ser primer. No només l’interpreta de nou musicalment sinó que es permet introduir-hi algunes estrofes. Aquesta, em sembla sublim: “Bé, potser hi ha un déu allà dalt. Però tot el que jo he après de l’amor ha estat com disparar-li a algú que ha desenfundat més ràpid. No és un lament que escoltis a la nit. No és ningú que hagi vist la llum. És un fred i trencat Halleluja.” És un fred i trencat Hallelujah, aquesta frase es va repetint al llarg de la cançó. Cohen havia escrit “és un sagrat i trencat Hallelujah”. El fred, el fred del riu Wolf aquell matí de 1997.
Una mostra:
http://www.youtube.com/watch?v=AratTMGrHaQ
Al futbol hi ha jugadors bons, grans jugadors i els jugadors que de petit volies que et sortissin als paquets de cromos. El Barça històricament ha tinguts aquests darrers. Hagin després funcionat o no. Quan volíem obrir el sobre i que aparegués Romario, Romario era al Barça. Esperàvem que ens sortís el Kluivert, i al Barça hi havia el Kluivert. Mundials. Europeus. Tots. Sempre. Només un jugador desitjàvem ja abans del 98 i durant i després i mai va poder ser i els nens de llavors tenim aquesta mancança. Fa més d’una dècada que no faig col·leccions i no sé quins deuen ser aquests jugadors ara: suposo que Ronaldinho, Kaká, Cristiano Ronaldo. Però nosaltres arrossegàvem un deute, una il·lusió troncada. Henry del meu àlbum, del meu àlbum inacabat, aniria corrents al quiosc a comprar paquets fins que em sortís la teva elegantíssima figura. Llençaria la resta i et guardaria a tu, tu tot sol la meva última col·lecció.
El recordat Manuel Vázquez Montalbán en el pròleg de l’Informe Lugano diu que el llibre és “una sabia falsa autoreflexió del sistema de dominació sobre sí mateix”. El llibre dins la lògica del possibilisme ens mostra el sistema des de les esferes del poder i dels àmbits de decisió amb una cruesa esfereïdora. No denuncia, diu, i això el fa un llibre perillós pel sistema. A les files lliberals i conservadores no han mancat els detractors afanyats a desacreditar els diagnòstics de l’informe i a la nova inquisició espanyola els hi ha faltat temps per titllar-lo de mentida socialista. El fet per si mateix demostra que aquest llibre els hi fa por, que fila massa prim, que el possibilisme és possible i provable.
Des de la seva edició el 1999 i fins ara s’ha convertit en una mena de bíblia del moviment antiglobalització. Desemmascara el nou llenguatge políticament correcte dels eufemismes, el llenguatge dels manipuladors que cada vegada arrela amb més força en el món capitalista.
Susan George, nortamericana, va fer la seva tesi doctoral sobre la transferència forçada del sistema alimentari americà a la resta del món. Us sona? Quantes protestes dels pagesos i ramaders de tota Europa s’han silenciat amb subvencions i repressió? En definitiva vivim en una dictadura econòmica, no una dictadura militar amb un cap visible que representa l’aparell opressor contra el qual lluitar, avui, el gran déu és el mercat, els diners la seva doctrina, les multinacionals la seva església, els polítics els seus seguidors, els consumidors, els seus esclaus. És la nova religió, la globalització. I aquesta religió es defensarà aferrissadament, com ja s’ha demostrat amb les mesures repressores preses en les cimeres de caps d’estat contra qualsevol protesta.
L’Informe Lugano és una suposició, però feta amb bases de coneixement el suficientment sòlides, per aturar-nos un moment i començar a actuar, estem en temps de guerra.
Per acabar un pensament d’Spinoza per allà l’any 1660: “el ser humà no desitja el que és realment bo per a ell sinó que fa bo allò que desitja”. Aquest pensament llunyà en el temps ha esdevingut el pilar del sistema capitalista. Anem en compte amb els nostres desitjos.
Sr. Borbón,
No el conec, per això i per l’edat que té em dirigeixo a vosté com a senyor.
Al meu país, a Catalunya, es veu que han cremat 4 fotos seves i s’ha montat un cristo dels grossos, si ha posat pel mig tothom, des de el Grande Marlasca fins al Rajoy, passant per ZP i pel meu president (molt al meu pesar) el Montilla.
Jo personalment no ho trobo bé que cremin fotos, no perquè sigui seva sinó perquè em dòna mal rotllo. (Perdoni que li parli amb aquest llenguatge però he sentit a dir que es molt “campechano”, vaja que no li deu resultar una ofensa.) Ara bé, aquí al meu País si un Català crema una foto i es fica en problemes, mitja Catalunya (l’altre mitja no, perquè sinó no tindriem el Montilla de president) cremarà fotos, no es falta de respecte, es aquell front comú que uneix els catalans en aquestes situacions. Sap vosté qui és la taurona Miracle ? … ja li explicaré en un altre moment.
Jo li tinc respecte al meu pare. Per què? Perquè se l’ha guanyat.
Jo vaig nèixer en un país que des de fa molt de temps ens sentim oprimits, incompresos i mancats de llibertat. Si Espanya fos la nostra Mare de debó, Catalunya seria aquell fill rarot que vol marxar de casa i anar a veure món, una mica fet a la seva, vosté ja m’entén, oi?
Però a nosaltres no ens deixen marxar, ens ho han imposat això, “la unidad de Espanya es indivisible e indisoluble”, i vosté venia amb el pack, una imposició més. A vegades quan a algú li volen imposar tot, arriba un moment en que diu “cremem-ho”, i li va tocar a vosté.
Ja m’acomiado que no el vull avorrir, l’últim que li volia dir és que no es prengui això de les fotos com que li han perdut el respecte , aquell noi ja no li en tenia abans de cremar la foto, ni jo tampoc Sr.Borbón, serà que no se l’ha guanyat.
Sincerament,
Fa cosa d’un parell d’anys va saltar a la premsa la notícia que Enric Marco, president de l’Amical Mauthaussen, encarregat d’explicar els horrors dels camps de concentració nazis, realment no era un supervivent de la barbàrie hitleriana, mai havia estat en aquell camp. Quan la màscara va caure hi va haver una comprensible consternació per la dimensió de l’engany i pel nucli dolorós del tema utilitzat per portar-lo a terme. Marco va defensar-se dient que aquell relat inventat havia contribuït a la millor difusió del patiment de les víctimes.
Aquest dies ha aparegut una notícia similar. S’ha sabut que Tania Head, presidenta de l’Associació de Supervivents de l’11-S, mai va estar en cap de les dues Torres Bessones, a la planta 78 concretament, com ella s’havia encarregat de detallar durant sis anys. No treballava a l’empresa on assegurava treballar, ni tenia un promès que va morir allí dins, ni es va trobar un home que li va lliurar un anell de boda, punt àlgid de la seva narració, en fi: no va ser un dels 19 supervivents que es trobaven a les plantes per damunt d’on va es va encastar l’avió. Res. No hi era. S’ho va inventar, potser aquell mateix dia mentre ho veia a la televisió. Tania Head, amb la seva història vibrant, es va dedicar a explicar aquell dia als grups d’estudiants que visitaven la zona zero.
Què va moure aquestes dues persones a actuar tal com ho van fer? Hi ha dues possibilitats. La primera apunta a la recerca de la popularitat, a la projecció pública al preu que sigui. Enric Marco podia arribar a impartir unes 1000 conferències l’any i Tania Head, durant les seves visites, va fer de guia de personatges il·lustres com l’alcalde de Nova York, Michael Bloomberg, o l’exalcalde Rudolph Guiliani. L’altre, qui sap si més ingènua però dotada d’un heroisme fosc, humà, és la que assenyala que tan Marco com Head van canalitzar la seva ràbia davant d’uns fets que indubtablement els van marcar encara que no els visquessin en primera persona inventant un personatge que tingués el mateix grau de dolor que les persones reals que estaven allí. Aquest personatge, aquesta ficció que acabava de néixer tindria com a única missió explicar l’espant perquè no es tornés a repetir. Qui hauria escoltat l’al·legat d’Enric Marco contra aquells camps si no hagués existit el personatge de l’Enric Marco supervivent?
Hi ha una moral qüestionable, desajustada, que és la del mentider. Però hi ha una cosa encara pitjor, que és la palada de silenci sobre els horrors. Theodor Adorno va dir que després d’Auschwitz ningú podria tornar a escriure poesia. I Imre Kertész, premi Nobel i supervivent del nazisme, contestà al cap dels anys que és més, després d’Auschwitz hi ha una nova poesia, fins i tot una nova cultura de l’Holocaust, que serveix per explicar-lo. Enric Marco i Tania Head únicament són dos personatges literaris d’aquesta nova cultura. Dos superherois que no van poder evitar la catàstrofe i es van posar les malles i la capa en el moment més complicat, tot just després.