L’ull de poll – revista d’opinió free

No Comments | In: L'ull atent | | #

Demà tenim partit, 1 de Novembre a les 22h juguem contra el Valladolid que en aquests moments està tercer per la cua amb només 6 punts.El problema que tindrà el Barça serà el fred que farà al estadi de la pulmonia , jugarà Ronaldinho amb leotards? jugarà l’Henry del Arsenal? jugarà el Barça o l’equip que va tornar després de l’aturada per les seleccions?.

El meu resultat Valladolid 0 – F.C.Barcelona 3, i el teu?

14 Comments | In: Pilota a l'olla | | #

Ahir o abans d’ahir van condemnar Alexander Pichushkin, un rus que va matar 48 persones i va intentar matar-ne tres més. Vaig llegir en un diari que l’anomenaven l’assassí dels escacs perquè la seva intenció era cometre 64 homicidis, tants com caselles del taulell. En un altre diari, però, se l’anomenava l’assassí del parc, perquè era en un parc on emborratxava les seves víctimes per després matar-les. A l’estiu, recordaran, es va detenir El Solitario, un dels delinqüents més buscats d’Espanya i el primer que va dir és que mai li havia agradat aquest nom que se li va adjudicar.

Aquests àlies sempre m’han fet molta gràcia. Crec que hi ha un poeta infiltrat a les comissaries que es dedica a designar líricament les desgràcies. Al passat juliol, durant la gran apagada de Barcelona, l’exèrcit va activar l’operació Tempesta Blanca, per portar generadors a la ciutat. Bellíssim. Això no pot sortir del cap d’un militar. Em ve a la memòria també la Tempesta del desert, a la Guerra del Golf, l’operació Llibertat Duradora, a l’Afganistan el 2001 o l’operació Còndor a l’Amèrica llatina. Fins i tot una eventual intervenció a l’Iran sembla tenir ja un nom: operació Eixam de Foc. Extraordinari. Durant la Segona Guerra Mundial hi va haver, entre d’altres, l’operació Barba Roja, referent a la incursió dels nazis en terreny soviètic.

A part d’aquests noms més de l’àmbit de la guerra, la majoria els trobem en el món de la delinqüència; així tenim l’operació Trampolí contra màfies albanokosovars, anomenada així per l’interès que va suscitar entre altres policies europees la manera de portar les investigacions; la conegudíssima operació Malaya, que a la vegada provenia de l’operació Balena Blanca; l’operació Papillón contra el maquillatge de vehicles robats d’alta gamma; o l’operació Marbre Vermell, contra grups de l’est; també tenim d’aquestes característiques les operacions Abella i Laila. Contra el tràfic de drogues recordem l’operació Bagul i l’operació Alquímia. Meravellosos. Amb els actuals delictes pornogràfics per internet, s’associen el lirisme amb la contundència proporcionant-nos l’operació Diable, l’operació Gèminis, l’operació Brossa i la molt informàtica operació Asterisc.  

Pel que fa al terrorisme islamista, són molt cautelosos i realistes, i tenim l’operació Tigris, durant la qual es van capturar presumptes combatents que havien de ser enviats a l’Irak i que portava el nom d’un dels rius que travessa el país; Nova i Medusa en són d’altres.  Les operacions contra ETA acostumen a transcendir a la premsa com operació contra la banda en tal lloc o tal altre. ETA, però, sí que ha utilitzat aquest recurs, i coneixem, per exemple, l’operació Ogre, contra Carrero Blanco.

Hem començat parlant dels sobrenoms dels delinqüents. Els violadors acostumen a ser anomenats com l’espai geogràfic on actuen: el Violador de l’Eixample, de la Vall d’Hebron, de Palma, de Reñaca. I ara sí ens disposem a quadrar el cercle i parlem dels assassins: normalment arrosseguen per sempre el nom de la persona que han assassinat, i deu ser també una forma de càstig, d’aquesta manera trobem l’assassí de Jesse James, o l’assassí de Lincoln o l’assassí d’Isaac Rabin. En els psicòpates és on es dóna una major complexitat, ja que el nom el posa entre la policia, la premsa i els mateixos mètodes del criminal: l’assassí del Zodíac, l’assassí de la baralla de cartes, l’assassí del pàrking, l’assassí del joc de rol o l’assassí del sandvitx, que a sobre de tenir aquest nom ridícul, no era ni un assassí, ja que només va ferir un home que estava esmorzant.

Fins aquí aquesta ben segur que incompleta exposició. Com a conclusió: sàpiguen que hi ha immensos talents poètics a les comissaries de tot el món. Ja ho deia Gabriel Celaya: “La poesia és una arma carregada de futur”.

1 Comment | In: Relats | | #

Si algú vol saber què és la música del sud dels Estats Units més enllà del Sweet Home Alabama ha d’escoltar The Allman Brothers Band. La banda dels germans Allman s’emmarca dins la tradició de les llegendàries formacions que sabien combinar tots els sucs de l’arrel de la música popular americana (blues, rock, soul, country) i en el seu cas, en els directes, el jazz. Bandes que sabien filtrar tot això i oferir un producte nou com també va ser el cas de la Creedence Clearwater Revival o The Band i que més que uns grups acabaven sent unes institucions, uns instituts, unes universitats de la música americana.

A diferència d’altres formacions que incorporen Brothers en el seu nom però no hi ha cap mena de parentiu entre els membres, aquesta sí que estava formada realment pels germans Allman, Gregg (teclat i veu) i Duane (guitarra i veu). Durant l’adolescència van formar grups com Allman Joys o The Hourglass –amb qui van arribar a enregistrar dos discs de pop i soul-. Abans de fer la Allman Brothers Band, a Macon, estat de Geòrgia, el 1968, Duane havia participat com a músic de sessió per celebritats tant aparentment allunyades entre si com Aretha Franklin, King Curtis o Eric Clapton i el seu grup Derek & The Dominos (que s’aprofitarien de la seva guitarra al tema Layla). Juntament amb els germans cal destacar a Dickey Betts, la segona guitarra del grup.

El primer disc, de títol homònim, es va editar el 1969, i és una barreja de blues i rock. El segon, Idlewild South (1970) ja és considerat un dels clàssics de la banda i incorpora composicions mítiques com Midnight Rider o In memory of Elizabeth Reed. El 1971 es publica segurament l’obra mestra del grup, el directe At The Fillmore East, un doble àlbum que comença amb Statesboro Blues i acaba amb els més de 20 minuts de Whipping Post. És el disc on hi podem notar més la influència del jazz, que no era un dels camins polsosos habituals de la banda, però que acostumava a servir-se’n per elaborar els seus directes, amb reminiscències de les jam sessions.

Unes setmanes després de la publicació del disc, Duane Allman moriria en un accident de moto. I en ple enregistrament de Brothers and Sisters (1973) el baixista Berry Oakley tindria la mateixa mala fortuna. Aquests contratemps servirien per catapultar com a líder del grup a Dickey Betts i, paral·lelament, començarien a aflorar les desavinences entre Betts i Gregg. Les seves respectives carreres en solitari i la boda d’Allman amb la cantant Cher –amb el subsegüent ritme de vida que li imposaria l’estrella pop- van servir per rebaixar el nivell de la banda en el disc Win, Lose and Draw (1975). Un any després es viuria un altre episodi desagradable i decisiu dins la formació: en un judici per drogues Gregg va testificar en contra d’una roadie del grup, que va ser condemnada, i va provocar el trencament anunciat de The Allman Brothers Band. Als anys 90 es reunirien altra vegada sota aquestes sigles oferint estimables discs, però la seva època ja havia passat i només quedava recordar-los com una de les comunes més elegants dels anys 60 i 70.

Sovint et pregunten què t’enduries a una illa deserta. Posem que en lloc d’una illa deserta és un desert dels Estats Units. Bé, no m’enduria mai aquest disc. M’emportaria calés, una furgoneta, una noia. Aquesta música voldria que ja hi fos allí sonant .

No Comments | In: Jukebox | | #

Segona capçalera de l’ull de poll .cat

No Comments | In: Capçaleres | | #

Aquest cap de setmana els de 4rt d’ESO de l’Institut, la meva filla entre ells, han muntat una paradeta per coure i vendre castanyes a fi de recaptar diners per anar de viatge de final de curs a Itàlia. El viatge de final de curs és una tradició escolar, serveix entre altres coses per conèixer altres països, altres cultures. Per molts, la primera sortida del pais i per uns altres potser l’única, a molts us farà estrany, però és així. Una de les coses que han canviat, és que des de l’IES ens han demanat que sempre hi hagués algun pare o mare per tal de que no els robessin els diners de la recaptació i a més els hi hem donat suport logístic en determinats moments.

Per mi, ha estat reviure un esdeveniment que ja havia fet a la seva edat, i el tracte amb tots els joves, els altres pares ha estat enriquidor. Un altre aspecte que m’ha alegrat és la diversitat dels clients, han comprat castanyes magrebins, xinesos, indis, senegalesos… molts dels immigrants que d’una manera o altra han arribat al nostre pais, persones que han volgut conèixer i tastar una mica de la nostra cultura, perquè la castanyada és una de les nostres estimades tradicions.

Avui, el meu fill petit ha arribat de l’escola amb un bol amb codonyat, a l’escola primària, també participen i fan participar als nens en les tradicions, però en un moment de la conversa m’ha sortit amb el cony de Halloween, amb perdó, i és que això em treu de polleguera, ja sé que és una estratègia de màrqueting i que tots hem mamat les pelis americanes, ET inclosa i que és difícil no contaminar-nos amb aquesta idiotada, però no hi puc fer més.

Jo li he dit que aquí ens disfressem per Carnestoltes i per aquestes dates fem la castanyada, mengem panellets, fruita confitada, fem el codonyat, bevem vi ranci, moscatell o mistela i si hi ha sort ens mengem uns rovellons a la brasa.

És el dia de Tots Sants i és costum que la gent s’apropi al cementiri a netejar els nínxols dels familiars que han marxat i a posar-hi flors, encara que els recordis i enyoris cada dia de la teva vida.

I sí, tot aquest festival del Halloween em toca els collons.

No Comments | In: Relats | | #