“- Roger – va dir- saps què és el diner recaptavots? A vegades es diu diner de carrer.
- Més o menys – li va respondre en Roger- He sentit l’expressió. Per què?
- Bé – va dir en Wes Jordan- què diries que significa més o menys?
- Tinc entès que es refereix als diners que has de gastar-te el dia de les eleccions, o potser uns dies abans, per avisar als teus partidaris als barris més pobres, no ho sé… enviar cotxes amb megafonia, pagar els que reparteixen propaganda a les cantonades del voltant dels col·legis electorals i aconseguir furgonetes per portar gent a les urnes, coses així.”
Aquest diàleg pertany al llibre Tot un home, del periodista nord-americà Tom Wolfe, i il·lustra una pràctica molt estesa sobretot en els ambients del Partit Demòcrata. És l’street money o també anomenat money-walk-around. Els candidats envien sumes de diners als líders dels barris, als reverends, a persones més o menys influents dins de les comunitats. Aquests, a la vegada, utilitzen els diners per mobilitzar l’electorat o directament per pagar a les persones perquè vagin a dipositar el seu vot. És una camàndula sòrdida, que frega la tupinada, però instaurada des de fa molts anys, molt arrelada. Aquesta és la idea que tothom té de l’street money, una mena de compra del vot directe.
El candidat demòcrata Barack Obama ha decidit no fer-ne ús en la seva campanya a Carolina del Sud. Els seus assessors han reconegut que és una aposta arriscada, però al mateix temps transparent. I sembla ser que el guió ha funcionat, perquè Obama es va imposar clarament, sí, clarament és la paraula, a Hillary Clinton i John Edwards. Però, un moment. Tom Wolfe ens aclareix, unes pàgines més tard, l’altra cara de l’street money. Ens diu que no és tant els diners que van dels candidats a determinats grups sinó al contrari, els diners que van de determinats grups als candidats. El candidat rep una pila de cartes de diferents lobbys, per exemple el lobby gai d’aquell estat o d’aquella ciutat, amb una quantitat de diners a dins i les seves demandes. Si el candidat incorpora aquestes demandes al seu programa electoral podrà quedar-se els diners, uns diners vitals en unes eleccions que són veritables monstres devora-dòlars. Si no fa seves les demandes o les aspiracions d’aquell lobby, i rebutja els diners, s’inicia una campanya de desprestigi, on s’anuncia a bombo i plateret que aquell candidat va en contra del lobby que ha estat menystingut.
Aquest és un dels aspectes que converteixen la campanya electoral dels Estats Units en un veritable fangar. Obama ha fet crides en contra de la omnipresència dels lobbys i en contra de la pràctica de l’street money, i sembla ser que les seves actuacions són coherents amb els seus plantejaments. Cal tenir en compte, però, que Obama no necessita com el pa que menja els diners provinents d’aquesta pràctica tèrbola ja que el principal valedor de la seva campanya és George Soros, especulador bancari, l’home que va enfonsar el Banc d’Anglaterra i la lira italiana a mitjans dels 90, de tendència liberal i que ja va invertir una gran quantitat de diners perquè Bush fill no aconseguís la reelecció. Amb la vint-i-tresena fortuna dels Estats Units recolzant-te, hom pot mostrar-se més diàfan.
Els Clinton –cada vegada és més clar que es presenten com un tàndem-, per la seva banda, reben el suport monetari de l’inversor Warren Buffet, la segona fortuna dels Estats Units, i malgrat això, no prescindeixen d’un cert joc brut. Hillary va renunciar a fer campanya a Carolina del Sud, però va enviar-hi el seu marit, que va escalfar la precampanya amb atacs personals a Obama. Les agres disputes entre els demòcrates poden rellançar les ensopides candidatures republicanes. Valguin com a botó de mostra dos aniversaris: en el 40é aniversari de la mort de Martin Luther King els dos candidats van aparcar les seves diferències per assistir en un acte conjuntament, però després de la victòria d’Obama a Carolina del Sud, un estat amb majoria de població negra, Clinton li ha penjat l’etiqueta de candidat dels negres. Aquesta victòria d’Obama, contundent i fresca, assolida pel vot dels negres, les dones i els joves, pot ser, com s’ha dit, una arma de doble tallant, i girar-se-li en contra a les votacions del superdimarts 5 de febrer i les posteriors, en estats del Sud i en estats superpoblats.
Fa dues setmanes es van complir els deu anys de l’escàndol Lewinsky i únicament Hillary s’hi va referir, dient que mai havia dubtat de l’amor del seu marit, una sentència que recorda aquelles llàgrimes tan ben utilitzades i que tants vots la van ajudar a guanyar.
La precampanya demòcrata s’ha enrarit i han sortit a la llum dos estils ben diferents: el que rebutja les essències de la pràctica de l’street money i cerca la transparència, l’honestedat, i el que no les rebutja.
1 Comment | In: USA08 | | #
