Als meus braços, de Nick Cave


“Jo no crec en un Déu intervencionista / encara que sé, amor, que tu ho fas. / Però si hi cregués, m’agenollaria i li demanaria / que no intervingués en allò que té a veure amb nosaltres, / que no toqués un cabell del teu cap,/ que et deixés tal com ets. / I si sentís que t’ha de dirigir / llavors que et dirigeixi als meus braços / als meus braços, Oh Senyor./ I jo no crec en l’existència dels àngels / encara que mirant-te em pregunto si això és veritat, / però si ho fes els convocaria a tots / i els hi demanaria que velessin per tu, / que cada un encengués una espelma per tu / per fer brillant i clar el teu camí/ i per caminar, com Crist, en gràcia i amor / i et guiaran als meus braços, / als meus braços, Oh Senyor. / Però jo crec en l’amor, / i sé que tu també / i crec en algun tipus de camí/ que puguem recórrer tu i jo./ Així que mantingueu les vostres espelmes enceses / i feu la jornada brillant i pura, / que ella segueixi tornant / sempre i per sempre /

Als meus braços, Oh Senyor.

Nick Cave (traducció fifthbussines)

 

Henry Lee, de Nick Cave & PJ Harvey



Els alumnes més brillants


És un costum atàvic de la nació menystenir els genis i sobrevalorar els ineptes. Ve de molt lluny. En aquest país és necessari no despuntar massa, aquesta és la norma. Si ultrapasses la línia del rigor i de l’excel·lència, seràs condemnat al menyspreu més absolut, sembla resar una absurda llei. Si demostres el talent unes estisores amb una làmina de temença i una d’enveja et tallen les ales. És, per contra, un costum atàvic de la nació sobrevalorar les capacitats dels ineptes. De Montilla, durant la campanya de les últimes eleccions al Parlament, se’ns va dir que era un bon gestor – Fets, no paraules-, i algú que devia haver anat a Cornellà (quin mal gust!) ho corroborava. Bé, la veritat és que la gestió de Montilla ha estat pèssima, si més no letàrgica, paralitzada. En cap tema, i menys en els importants, ha sabut dur la iniciativa com a Govern de la Generalitat. De Carod, ara que sembla que li queden dos telenotícies, ja se’n comencen a escoltar els primers panegírics. Diuen: Carod ha sabut donar-li contingut ideològic a l’independentisme català. Els homes són éssers d’avaluació continuada. I això vol dir que el què d’ells es recorda és allò últim. Si donar contingut ideològic a l’independentisme desemboca en lliurar la Generalitat al PSOE, mala peça al teler. És cert que Carod va dotar ERC d’un discurs engrescador a finals dels 90 però la seva darrera decisió –duta a terme també en nom del seu discurs, recordeu, el catalanisme social- ha fet saltar pels aires la feina feta anteriorment. De Joan Saura no se’ns va vendre res, perquè no hi havia gènere per vendre. Ha estat i serà sempre un polític incapaç, que va fer créixer la seva formació a base de prometre la lluna babilònica i ha topat –oh, destí cruel- amb la realitat. És potser el cas més flagrant perquè no ha decebut els incrèduls, sinó els propis militants de la seva formació. Montilla, Carod i Saura. El gran gestor. El gran ideòleg. El gran alternatiu. Me’ls imagino de petits: un vigilant al passadís, l’altre aguantant la porta i l’altre robant els exàmens. I el professor que el dia de les notes felicita els alumnes més brillants.



Manchester United – Barça (Una porra per un somni)


 

El meu pronòstic Manchester United 1 – Barça 2 , i el teu?



L’aigua contaminada a Les Borges del Camp


Antecedents:
Des de 1987 determinades persones a les quals els borgencs van dipositar la seva confiança traduïda en representació al govern municipal (dic determinades persones perquè sé del cert que no tots els integrants dels diferents ajuntaments n’estaven al corrent), coneixedores de la contaminació per nitrats de l’aigua subministrada i del risc que representa per la població, han ocultat aquest fet.

El Gepec-EdC el 27 de maig de 2007, denuncia la situació a la fiscalia que admet a tràmit la denúncia.

El 16 d’abril, L’Ajuntament de Les Borges del Camp publica un BAN al respecte.


Objectiu:

Analitzar aquest BAN d’acord amb les obligacions del consistori que marca la llei.

BAN
(paràgraf 1)

“Mitjançant els controls de qualitat de l’aigua que es fan de forma periòdica des de Secomsa Aigües, SL, empresa gestora del servei a les Borges del Camp, i des dels Serveis Territorials de Salut de Tarragona, s’ha detectat que el nivell de nitrats és superior a 50 mg/l en la xarxa municipal del municipi. […]”

Per analitzar aquest paràgraf agafem el punt de la llei que regula la informació al consumidor, el diccionari de la Real acadèmia espanyola de la llengua i el departament de Sanitat de la Generalitat de Catalunya.

A) Real Decreto 140/2003, de 7 de febrero, por el que se establecen los criterios sanitarios de la calidad del agua de consumo humano.

Artículo 29. Información al consumidor.

La información dada a los consumidores deberá ser puntual, suficiente, adecuada y actualizada sobre todos y cada uno de los aspectos descritos en este Real Decreto, a través de los medios de comunicación previstos por cada una de las Administraciones implicadas y los gestores del abastecimiento.

B) Diccionari de la Real Acadèmia española de la lengua.

puntual.

(Del lat. punctum, punto).

1. adj. Pronto, diligente, exacto en hacer las cosas a su tiempo y sin dilatarlas.

2. adj. Indubitable, cierto.

3. adj. Conforme, conveniente, adecuado.

4. adj. Que llega a un lugar o parte de él a la hora convenida.

5. adj. Perteneciente o relativo al punto.

adj. Fís. Que se considera como originado o situado en un punto.

C) Departament de Sanitat de la Generalitat de Catalunya

[…] El subministrament d’aigües de consum és competència municipal. L’ajuntament pot prestar el servei directament o a través d’una empresa gestora. En qualsevol cas, l’ajuntament ha de garantir el subministrament d’aigua apta per al consum.[…]

Anàlisi:
El ban comença informant a la població de que el subministre d’aigua es fa mitjançant una empresa gestora, espero que no sigui un intent barroer de treure’s la responsabilitat (veure apartat C). També s’esmenta els Serveis Territorials de Salut, que en aquest cas ha fet el que ve fent fa més de 20 anys, fer anàlisi periòdiques i comunicar els resultats a l’ajuntament. Després ens dona la gran informació, que els nivells de nitrats superen els 50 mg/l, que segons la llei (apartat B) i (apartat C) no ha estat ni puntual (s’ha tardat 20 anys a donar-la), ni suficient (la informació suficient és el nivell exacte de nitrats).

Perquè, quin és el nivell exacte? 70 mg/l? 90 mg/l? 100 mg/l? perquè s’amaga una informació tant important per a la salut de tots els borgencs? perquè aquest nivell d’irresponsabilitat?

La resta del ban còpia literalment diverses informacions del document a que fem referència a l’apartat C, al meu entendre d’una manera del tot esbiaixada amb la finalitat de treure importància a aquest greu problema.

Perquè esbiaixada?
Dons perquè la dada dels 219 mg/dia per persona es posa d’exemple per a una persona de 60 Kg. I els que pesen 50 kg? i els que pesen 45 Kg? perquè dona l’ajuntament una informació incompleta de manera irresponsable?

Perquè no s’informa que diferents aliments que es consumeixen habitualment també porten determinades dosis de nitrats que cal tenir en compte i posar les dades a disposició de la població?

Perquè no es donen dades dels nitrits que presumiblement també superen l’establert de 3 mg/l?

Perquè no es publica el resultat complert de les anàlisis efectuades?

Senyors de l’ajuntament que teniu la responsabilitat i l’obligació, ja no tan sols davant la llei, sinó davant de tots els borgencs, aquesta informació és insuficient, inadmissible, irresponsable i reprovable. Espero que us poseu les piles i que esteu a l’alçada del rigor, la competència, l’eficàcia i el compromís que el poble de Les Borges del Camp es mereix.



Sant Jordi al País de les Meravelles


Amb dos dies de retard m’ha arribat del País de les Meravelles la llista dels llibres més venuts per Sant Jordi. És aquesta:

 

1 – Els sonets a Orfeu – Rainer Maria Rilke

 

2 – Odes – John Keats

 

3 – Els fruits saborosos – Josep Carner

 

4 – Les Quimeres – Gerard de Nérval

 

5 – Ariel – Sylvia Plath

 

Tota la gent anava amb llibres de poesia sota el braç, Rilke signava exemplars a la Rambla i al vespre el Barça guanyava 5 a 0.



Relliscant a l’esprint final


Avui es celebren les primàries a Pensilvània, l’Estat que aportarà més delegats a la convenció demòcrata, dels que queden per votar. És un estat majoritàriament blanc, envellit i amb més dones que els altres i això per si sol ja és un avantatge per Hillary Clinton, que aquesta nit si perd serà obligada a retirar-se de la cursa. Per si no fos poc, però, Barack Obama va relliscar fa una setmana en un discurs. Va dir que els treballadors estaven amargats i que les seves frustracions els portaven a aixoplugar-se sota el racisme, la xenofòbia o la violència. Dues paraules –amargat i frustració- molt dures per referir-se als treballadors, que li van suposar immediatament les crítiques de la seva rival. Clinton va tornar a vendre Obama com “el candidat elitista i classista”. És cert que el vot d’Obama és d’un estatus social alt, culte, amb estudis, de professions liberals, però la imatge de Clinton com a abanderada de les classes desafavorides entra en contradicció amb el seu estil de vida i, sobretot, amb la fortuna que ha amassat el matrimoni Clinton des que Bill va deixar la Casa Blanca. El matrimoni es va veure empès ha donar a conèixer els seus números davant les crítiques i ho van fer públic un divendres a la tarda (durant una franja de baix share).

Però aquesta relliscada d’Obama – que s’ajunta a les desafortunades declaracions del seu pastor, Jeremiah Wright, sobre la implicació dels EUA en els atemptats de l’11-S- no és el seu pitjor actiu de cara a l’esprint final. El veritable error del senador d’Illinois és que el seu discurs brillant, ple d’esperança s’ha anquilosat. Obama ha estat incapaç de renovar-se, ni de transcendir al seu discurs. Sembla com si hagi deixat de bufar el vent i la onada ha anat minvat a poc a poc. La distància en el temps des de les últimes primàries fins a les d’avui ha jugat en contra seva. En l’últim míting amb prou feines va parlar durant 20 minuts i la seva redundància va acabar per decebre els entusiastes que havien anat a escoltar-lo.

Però si Obama ha perdut pistonada precisament pel flanc fort del seu capital polític, el discurs, a Clinton li ha passat el mateix: ha comès dues relliscades importants en temes de política exterior. La primera, quan va exagerar la seva visita a Bòsnia l’any 1996 per presentar-se com una mena d’heroïna dels conflictes internacionals. La senadora per Nova York va dir, durant una xerrada, que havia estat rebuda a l’aeroport de Tusla per un “intens tiroteig de franctiradors”. La CBS, que havia acompanyat la llavors primera dama durant la gira, tenia les imatges i les va fer públiques. Es veia Clinton baixant de l’avió i tot de nens cantant-li cançons amb flors i cartes a les mans, cap bala, cap escena de terror, cap franctirador. Clinton es va disculpar. La segona relliscada també és en matèria internacional, tot i que no va ser provocada per Hillary sinó pel seu màxim assessor i gurú de campanyes Mark Penn. Penn es va veure obligat a dimitir en conèixer-se que la seva empresa de relacions públiques, Burson-Marsteller, contractada pel Govern colombià, estava promovent el Tractat de Lliure Comerç entre Colòmbia i els Estats Units, un acord que Clinton rebutja. Els dos candidats demòcrates relliscant en les matèries on fins ara havien estat els primers de la classe.

Davant d’aquest panorama, el republicà McCain, sense oposició a la vista, es pot permetre el luxe de tenir relliscades més casolanes. No tant ell, sinó la seva dona, Cindy, que disposa d’un espai de cuina dins la web electoral del seu marit sota el nom “Les receptes dels McCain”. Ara s’ha descobert que receptes d’alta cuina com farfalle amb gall d’indi, pèsols i xampinyons o tonyina al forn amb amanida de col no eren seves, estaven extretes de la pàgina de la cadena de televisió Food Network. L’equip de McCain ha dit que havia estat culpa d’un becari i que Cindy “és una bona cuinera” les especialitats de la qual són el pollastre amb llimona i la vedella estofada, plats més tradicionals que els ressenyats a la web. Aquest cas, que la premsa dels Estats Units ha batejat amb humor com a Farfallegate, no sembla que li pugui fer gaire mal al candidat conservador.

Hi ha qui diu que la modernitat política als Estats Units, com l’alta cuina, no acabarà d’arrelar i que el pròxim president no serà ni un negre ni una dona, serà un republicà.