Aquella vella anècdota diu que Eugeni d’Ors va demanar una ampolla de xampany i el cambrer, que no sabia com obrir-la, va fer estranyes acrobàcies per atènyer l’objectiu fins que va acabar abocant part del preuat contingut sobre la jaqueta de l’escriptor. Llavors d’Ors li va dir: “Els experiments amb gasosa, jove”
Hi ha qui veu la independència com un experiment, com un d’aquests experiments temeraris. En el moment que provi d’obrir-se, o es provi d’executar, o s’intenti perseguir, serà una calamitat. El que no sabria dir és, en aquesta metàfora, qui és el xampany, és a dir, el valor que perilla. Molta gent pot creure que, en una suposada autodeterminació de Catalunya, el subjecte que es veu amenaçat és Espanya, en tant que Catalunya participa decisivament de l’economia de l’Estat. D’altres, però, consideren que seria la pròpia nació que cauria en un pou si s’atrevís a plantejar aquest supòsit. Són plantejaments que entenc, propis de qui camina cap a un horitzó poc clar. Abans d’un experiment hi ha un dubte, és a dir, una barreja de por i fascinació, que pot dur al fracàs o bé a la glòria, i finalment, a la comprovació d’una hipòtesi, això és: Catalunya pot sobreviure sent independent.
Fins aquí la filosofia política. L’anomenada desafecció amb Espanya hauria de comportar un augment de l’independentisme, en teoria. I hi ha gestos que van en aquest sentit: fixeu-vos en els col·laboradors dels diaris i les ràdios, en els articulistes, cada cop són més els que vertebren un discurs clarament independentista però tinc les meves reserves que aquest discurs acabi calant en el poble escèptic perquè, i aquí arribem a la quadratura del cercle, el poble veu la independència com un experiment.
Hi ha diversos handicaps en els últims anys: primer, una utilització de la independència en termes electoralistes i poc seriosos, ambigus. Això ha desconcertat molta gent. Després, un govern català feble i un govern espanyol fort són la combinació perfecte per no confiar excessivament en una Catalunya administrada per ella mateixa. Cada crisi ocorreguda en territori català ha estat gestionada (amb més o menys fortuna) des de Madrid i aquesta gestió s’ha visualitat perfectament d’on venia.
Això és nou. Mai abans –parlem de períodes democràtics- un govern espanyol havia estat tan intervencionista en els afers de la Generalitat. Valgui com exemple el fet, amb tints d’humor negre, que un infart (i no la voluntat dels catalans!) pot acabar decidint si Catalunya és o no una nació. Aquest és el veritable experiment. La independència no ho és, perquè la suma d’anys d’una Catalunya lliure continua sent superior a la suma d’anys d’una Catalunya ocupada. I aquests anys en què fórem lliures van ser més gloriosos, pròspers i bonics que els que passem sota domini. Per tant, aquella comprovació de la hipòtesi de què parlàvem, ja està feta. Sí, Catalunya pot sobreviure sent independent. Mai abans, tampoc, s’havia pervertit tant el terme independència. Abans estava més allunyat del vocabulari quotidià, és cert, però tenia el valor d’as a la màniga. Sabíem que estava allí, a punt per quan el poguéssim necessitar. Quan l’hem necessitat, però, no hem jugat bé les cartes.
Així, doncs, el veritable experiment que s’està donant ara mateix és un altre. Resulta que al final el valuós contingut no és Espanya ni Catalunya, sinó més aviat la independència, l’ampolla de xampany és plena d’indpendència, i es vessa, i es menysprea, s’escola i la perdem. Catalunya no és res més que la jaqueta que en surt tacada. El cambrer maldestre és, evidentment, Espanya. I l’autonomia tan insípida com la gasosa.
6 Comments | In: Relats | | #
