Barça: True or False


És cert que el primer equip del Barça no ha anat bé.

És fals que el club no va bé.

És cert que Laporta va expulsar la facció criminal Boixos Nois.

És cert que els Boixos Nois han donat 150 firmes a la moció de censura de Giralt.

És cert que Laporta va estar amenaçat i va haver de canviar de domicili.

És fals que Giralt actuï sol.

És cert que Sandro Rosell va portar Ronaldinho i Deco.

És fals que Bigiristain no hagi tingut responsabilitat a l’hora de confeccionar un equip campió.

És cert que Nuñez era un tardofranquista.

És cert que Laporta ha dotat de valors catalanistes el club.

És cert que això no ha agradat.

És fals que molta gent faci el què fa “pel bé del Barça”.

És cert que el cicle Rijkaard s’ha acabat.

És fals que Guardiola sigui un escut de Laporta.

És fals que la moció estigui motivada pels mals resultats d’aquesta temporada.

És cert que durant les celebracions del doblet, a Canaletes, es cridava “Sandro President”.

És cert que un fitxatge oportú pot desactivar la consulta.

És cert que si Sandro Rosell diu que es presenta pot fer guanyar la consulta.

És fals que Laporta no compti amb suports.

És cert que hi haurà vot de censura.

És fals que el guanyaran.



La confiança fa fàstic


La manera de fer dels alts càrrecs polítics, anomenats també càrrecs de confiança, em resulta cada vegada més degradada. Resulta que son uns senyors que accedeixen al seu lloc de treball (treball, és un dir) d’una manera del tot dictatorial (entenguis a dit) per realitzar una tasca purament política (interessos polítics del partit) i de relacions públiques amb els sectors econòmics que afecten el seu àmbit competencial i de recaptació de votants via subvencions amb la vista posada en les properes eleccions.

Centrem-nos en els càrrecs. Un càrrec públic, en qualsevol àmbit, té diverses vessants. Qualsevol àrea consta d’una part de gestió i un altra de representació. La gestió comporta presa de decisions, una bona gestió es basa en prendre bones decisions i per prendre bones decisions només cal fer-se una única pregunta:

Beneficia a la població que represento?

I aquí entrem en l’altre vesant, la representació. El càrrec públic exerceix en representació de la població que delega en ell la gestió del be comú.

Ja ho veieu, el principi és d’una simplicitat absoluta i les dues vessants estan estretament relacionades. Així un bon gestor esdevé per definició un bon representant i viceversa, sempre que basi les seves decisions en el benefici de la població.

Si fem un repàs dels càrrecs digitals del nostre pais, quants segueixen aquesta norma senzilla? Fem-ho més fàcil. Prenen decisions? O per contra qualsevol decisió mínimament important que s’ha de prendre passa per tot un seguit d’estructures i consultes de caire polític per mesurar el seu impacte en termes electorals que converteixen la decisió en política de partit en lloc de política de pais?

Tothom pot veure que les coses funcionen així. Perquè serveixen dons, tots aquests càrrecs que son incapaços d’actuar? No son una despesa totalment inútil?

Podríem concloure que la confiança del càrrec només és rellevant en la quantia de la quota del partit i en la devolució de serveis prestats.

La confiança fa fàstic.



Espanya un país de 5544


Arran de la broma de la productora El Terrat que va aconseguir enviar un actor al Festival de Eurovisión aprofitant la votació popular, s’ha desencadenat en els medis de comunicació de les Espanyes un debat sobre si enviar a Rodolfo Chikilicuatre al Festival ha suposat fer el ridícul (chiki ridículo al 5544) o per contra ha sigut un acte original (chiki original al 5544) i transgressor.

Mentre una colla de velles glories casposes enfonsaven una mica més aquest Festival en el programa amb el títol més contradictori que he vist mai “Salvemos Eurovisión”, Buenafuente i el seu equip s’ho miraven des de el sofà de casa amb les butxaques plenes i la feina feta, les rialles es van sentir fins i tot a Belgrad mentre veien al Jose Maria Iñigo ballant el Robocop o al Uribarri elogiant la professionalitat del Rodolfo a la vegada que s’apuntava a un curs de Rus del CCC.

El chiki chiki ha sigut un gol per l’escaire i el porter encara s’ha hagut d’aixecar i donar les gràcies per un increïble 60% de share que ha obtingut TVE durant l’emissió i pel millor resultat de la representació espanyola dels últims 4 anys, però també ha sigut un demostració de la classe de país que es Espanya, un país que alimenta els seus amb tele porqueria, on els grans problemes es resumeixen en els pits operats de qualsevol pseudo -famosa i la popularitat del Rei es mesura a base de polítonos de la seva gran frase “por qué no te callas?“.

El 2014 potser ja serà massa tard per fer un referèndum per la independència de Catalunya, jo ja ho tinc molt clar, no cal que esperem més, si algú encara te dubtes no els hi resoldrà ningú.

Al pas que anem al 2014 Espanya ja haurà acabat la seva invasió, el president de la Generalitat serà Raffaella Carra, el portaveu serà l’Uribarri i el director de la CCRTV serà Jesús Vazquez, i el referèndum el votarem per sms al 5544.

 

 



Mundo Chino, de Divide & Wenceslao




La independència no és un experiment


Aquella vella anècdota diu que Eugeni d’Ors va demanar una ampolla de xampany i el cambrer, que no sabia com obrir-la, va fer estranyes acrobàcies per atènyer l’objectiu fins que va acabar abocant part del preuat contingut sobre la jaqueta de l’escriptor. Llavors d’Ors li va dir: “Els experiments amb gasosa, jove”

Hi ha qui veu la independència com un experiment, com un d’aquests experiments temeraris. En el moment que provi d’obrir-se, o es provi d’executar, o s’intenti perseguir, serà una calamitat. El que no sabria dir és, en aquesta metàfora, qui és el xampany, és a dir, el valor que perilla. Molta gent pot creure que, en una suposada autodeterminació de Catalunya, el subjecte que es veu amenaçat és Espanya, en tant que Catalunya participa decisivament de l’economia de l’Estat. D’altres, però, consideren que seria la pròpia nació que cauria en un pou si s’atrevís a plantejar aquest supòsit. Són plantejaments que entenc, propis de qui camina cap a un horitzó poc clar. Abans d’un experiment hi ha un dubte, és a dir, una barreja de por i fascinació, que pot dur al fracàs o bé a la glòria, i finalment, a la comprovació d’una hipòtesi, això és: Catalunya pot sobreviure sent independent.

Fins aquí la filosofia política. L’anomenada desafecció amb Espanya hauria de comportar un augment de l’independentisme, en teoria. I hi ha gestos que van en aquest sentit: fixeu-vos en els col·laboradors dels diaris i les ràdios, en els articulistes, cada cop són més els que vertebren un discurs clarament independentista però tinc les meves reserves que aquest discurs acabi calant en el poble escèptic perquè, i aquí arribem a la quadratura del cercle, el poble veu la independència com un experiment.

Hi ha diversos handicaps en els últims anys: primer, una utilització de la independència en termes electoralistes i poc seriosos, ambigus. Això ha desconcertat molta gent. Després, un govern català feble i un govern espanyol fort són la combinació perfecte per no confiar excessivament en una Catalunya administrada per ella mateixa. Cada crisi ocorreguda en territori català ha estat gestionada (amb més o menys fortuna) des de Madrid i aquesta gestió s’ha visualitat perfectament d’on venia.

Això és nou. Mai abans –parlem de períodes democràtics- un govern espanyol havia estat tan intervencionista en els afers de la Generalitat. Valgui com exemple el fet, amb tints d’humor negre, que un infart (i no la voluntat dels catalans!) pot acabar decidint si Catalunya és o no una nació. Aquest és el veritable experiment. La independència no ho és, perquè la suma d’anys d’una Catalunya lliure continua sent superior a la suma d’anys d’una Catalunya ocupada. I aquests anys en què fórem lliures van ser més gloriosos, pròspers i bonics que els que passem sota domini. Per tant, aquella comprovació de la hipòtesi de què parlàvem, ja està feta. Sí, Catalunya pot sobreviure sent independent. Mai abans, tampoc, s’havia pervertit tant el terme independència. Abans estava més allunyat del vocabulari quotidià, és cert, però tenia el valor d’as a la màniga. Sabíem que estava allí, a punt per quan el poguéssim necessitar. Quan l’hem necessitat, però, no hem jugat bé les cartes.

Així, doncs, el veritable experiment que s’està donant ara mateix és un altre. Resulta que al final el valuós contingut no és Espanya ni Catalunya, sinó més aviat la independència, l’ampolla de xampany és plena d’indpendència, i es vessa, i es menysprea, s’escola i la perdem. Catalunya no és res més que la jaqueta que en surt tacada. El cambrer maldestre és, evidentment, Espanya. I l’autonomia tan insípida com la gasosa. 



El misteriós taller de Déu


Així és com va anomenar a la Història el poeta alemany Goethe: el misteriós taller de Déu. Aquest espai sovint desendreçat on passen coses, fets, extraordinaris. Moments en aparença trivials que es demostren d’una gran transcendència al cap dels anys, fins i tot, al cap dels segles. Aquests moments únics són els que Stefan Zweig va escollir per confegir les seves “catorze miniatures històriques”. Moments estel·lars de la humanitat, va dir-ne encertadament, perquè “brillen sobre la nit d’allò que és efímer.”

Stefan Zweig (Viena 1881 – Petrópolis, Brasil 1942) va ser un escriptor enormement popular, destacat per la seva faceta d’assagista, biògraf i novel·lista. Moments estel·lars de la humanitat (El Acantilado”, en castellà) és el seu llibre més famós, tot i que la brevíssima nouvelle Carta d’una desconeguda fa poc va arribar a un públic ampli després d’una adaptació cinematogràfica.

Zweig en la elecció dels seus moments sembla no guiar-se per res més que per la emoció, com si llegís un poema, com si contemplés un quadre. Com si aquestes escenes històriques les hagués escrit una mà creadora. D’aquesta manera, s’obre el llibre amb la història de Ciceró, l’home que constantment es debat entre ser un home d’acció o un home d’esperit, entre ser el polític, l’orador brillant o l’escriptor que condensa el seu saber en tractats. En aquest dilema es troba el bo de Ciceró després que Juli Cèsar accedís el poder i abolís la República, de la qual ell era el primer defensor. Quan ja és a punt de decantar-se per la segona opció i retirar-se a dur una vida plàcida, l’assassinat del Cèsar fa que Roma el reclami com a guia, com el polític que havia estat. Amb tot, Octavi, Antoni i Lèpid també volen ocupar aquest lloc.

Zweig ens descriu el dia o, millor dit, la nit en què es creà La Marsellesa, l’himne d’un exèrcit victoriós, la primera vegada en la història que unes paraules i una melodia eren tan decisives -Allons, enfants de la patrie / Le jour de gloire est arrivé!- per donar la força i el vigor necessaris a un poble per guanyar una batalla.

O també el procés vital que va dur Händel a compondre l’oratori El Messies. O el viatge de l’immigrant suís Johann August Suter fins a Nova York per, després, com un aventurer intrèpid endinsar-se en el llunyà Oest i descobrir aquest parcel·la de glòria i fracàs que va ser El Dorado. O el trajecte que va des de Suïssa fins a Sant Petersburg, passant per la hostil Alemanya, fet per un desconegut Vladímir Ilich Uliánov, Lenin.

Aquests són uns dels moments que, en el precís instant de produir-se, van canviar el rumb de la història.