La meva selecció durant aquesta Eurocopa ha estat Croàcia. Vaig mirar tots els seus partits fins que va quedar eliminada, a quarts de final, injustament, contra Turquia. Estava atent al dia que jugava i em reservava aquella hora i mitja per veure una selecció jove que jugava bé a futbol. L’okocha explicava en un dels primers articles de l’ulldepoll que una cosa semblant vam fer l’any 1994 durant el Mundial d’EUA, llavors amb Nigèria. M’he aprés l’onze inicial dels croats i recordava l’entrenador, Bilic, de la gran selecció croata que hi va haver a mitjans dels 90, amb Davor Suker i Robert Prosinecki. A la Playstation hem agafat durant les dues setmanes que ha durat el campionat a Croàcia, i li hem posat fe per guanyar els partits. Quan Croàcia ha marcat un gol, l’he cridat i estic convençut que algun veí em deu haver pres per boig. El que ja no he fet és quedar amb els meus amics per veure un partit de Croàcia al bar, rodejat de cerveses. Tampoc se’m va ocórrer sortir a fer sonar el clàxon quan es van classificar per quarts. Això ja és una cosa que t’ha de sortir de dins, de les profunditats i que no lliga tan amb l’esport com amb els sentiments. Per això, quan veig els aficionats croats celebrant embogits els gols de la seva selecció em poso una mica trist per no poder compartir amb ells aquesta fonda i arrelada felicitat. Quan veig els aficionats alemanys, preses del deliri, me’n alegro i acoto el cap i penso: què es deu sentir? Nigèria, Croàcia. Sí, és un joc, però que lluny que està Nigèria i que lluny que està Croàcia. Quan veig els aficionats espanyols, el sentiment és el mateix. Penso: gaudiu-ne, vosaltres que podeu. Com m’agradaria sentir el que vosaltres esteu sentint en aquests moments. Deixeu-m’ho sentir, si us plau, d’aquí a dos anys, al Mundial de Sud-Àfrica. No m’obligueu a aprendre’m tots els noms dels jugadors de Corea o de Togo. Els de Catalunya ja me’ls sé.
Tinc una teoria, ja sé que alguns ho trobaran una bajanada, però allà va. Espanya no fa mai res en competicions de selecció per culpa dels àrbitres espanyols. Els arbitres espanyols condicionen el joc, volen ser els protagonistes dels partits, posen per damunt de tot la seva autoritat, destrueixen la creativitat, primant el joc subterrani i l’engany, sempre xiulen a favor dels grans i son incapaços de reconèixer els errors. Ells decideixen el tipus de futbol que es juga a la lliga espanyola on triomfen els murris, els durs depèn de l’equip que juguin i fastiguegen sense pietat els jugadors creatius que acaben amb els turmells perjudicats i amb ganes d’anar a jugar a un altra lliga que no estigui en mans d’aquests individus.
Però el pitjor de tot és que son dolents, molt dolents, espantosament dolents i quant surten per aquests mons de déu, dons això, ridícul espantós, “verguenza ajena”, patetisme.
Jugant el seu rol de personatge secundari que deixa la popularitat al líder del grup, el primer guitarrista de Radiohead (sense desmerèixer els mèrits d’Ed O’Brien) Johnny Greenwood, es passà el concert mirant el cel barceloní, absort entre els núvols de pluja que advenien en la llunyania, quan no dirigia una tímida salutació al públic. Tendre fou el moment en què, demostrant el bon clima que hi ha entre els cinc amics, abans de tocar There, There, un dels zènits de la nit on els dos guitarristes inicien la gran cançó tocant un parell de timbals que obren per la introducció de Thom Yorke; Greenwood residia despistat a l’altre costat de l’escenari, junt amb O’Brien, quan tots rient, li recordaven que havia de tornar al seu lloc per començar a tocar les percussions. No fou l’únic despistat de la nit.
Faust ja van rememorar perquè gairebé tots els grups que utilitzen un format instrumental tradicional dins el rock (guitarres, baix, bateria) els hi deuen la vida, tant com als Beatles. Ho van fer a la sala Oriol Martorell de l’Auditori de Barcelona el passat 9 d’abril. Despistats, ningú en feu ressò. Però ara el grup germànic era invitat pels mateixos Radiohead a formar part del cartell que nodriria el Daydream Festival, una jornada de concerts al Parc del Fòrum de Barcelona fet a mida dels britànics, on ells decidien en part quins grups els havien d’acompanyar fins el seu gran moment que culminaria la nit d’aquest dijous 12. Ara Faust estan en boca de la gran majoria. No perquè el seu concert a l’auditori del Fòrum fos diferent que el realitzat mesos abans, ni tant sols pel fet que Thom Yorke indiqués enmig del concert que de tots els grups convidats, Faust era el grup que més il·lusió els feia que toqués aquell dia, mentre els hi dedicaven el tema Faust Arp (preciós duet a dues guitarres entre Yorke i el petit Greenwood). No, el motiu que Faust ja fos un grup en boca de tothom era pel simple fet de residir en un cartell on Radiohead invità al grup expressament. És el risc de tocar en el festival de Radiohead, risc que també comporta que en una ressenya del concert dels d’Oxford, un hagi de parlar també del festival.
És de mala llet que un grup com Low hagi de tocar a la mateixa hora, en escenari diferent, que les estrelles de la nit, i per tant, res se’n pot dir aquí. Això hauria d’haver passat amb Liars, les noves estrelles del Post-rock per la premsa especialitzada que, en aquestes línies, a un ni el convencen en estudi ni en directe, tot i que cal reconèixer que el soroll amplificat i espontani de la seva actuació, on deixaven per moments a una banda els anodins paisatges sonors sense intensitat ni valor. Al contrari que Bat for Lashes, grup que tot i l’encant de les seves peces, un no pot evitar la sensació que es troba davant una fusió entre Björk i Múm, sobretot per la seva líder Natasha Khan, sense arribar als nivells de qualitat ni de l’un ni de l’altre. Que no s’arribés encara a cap fita musical no es convertí en sinònim de desastre, però tot, des del primer moment, sorgia com una excusa per a preparar el públic per a Radiohead (o per fer pagar una xifra elevada per veure el que només seria un grup, convertint el concert en festival). Molt haurà de canviar el format si el Daydrem vol tenir continuïtat. No té excusa possible el fil musical entre concert i concert, basat en reggae i peces instrumentals amb aires dels setanta que més que en un festival de tendències musicals concretes a un li feia sentir en un capítol de Starsky & Hutch. Els aplaudiments els hi han de venir, però, per l’excel·lent treball realitzat en el muntatge de l’actuació del grup de Yorke, Greenwood i companyia. El so fou acurat i d’una precisió sorprenent per ser un festival (les vint guitarres que els roadies anaven provant durant la resta de concerts i que despistaven al públic tingué el seu efecte). El típic so saturat i indistingible de la majoria de cites d’aquesta mena (el Primavera Sound hauria de prendre nota) fou substituït per l’encant dels puntejos mandrosos de Johnny Greenwood en 15 steps (primer èxit de la nit, on les síncopes electròniques i la mestria de Phil Selway marcaven el ritme de la nit) i la seva estridència com a torturador de guitarres ja en Airbag, quart tema i que en obrir el record d’OK Computer (1997) l’audiència embogí. És encara hipnòtic veure com fa l’amor violentament a la guitarra, la sacseja i la sotmet quan en el fons l’abraçaria i li xiuxiuejaria indecències de forma càlida a l’orella, com un bon maltractador d’avui dia, tot i que el de dijous no en fou pas el seu millor. Especial fou el moment en què Yorke reclamava als roadies despistats, que havien de portar un arquet de violí perquè Greenwood, a imitació del frontman de Sigur Rós, creés un coixí de soroll perfecte per l’atmosfera que mereix una de les grans peces de Radiohead: Pyramid song, un altre moment estel·lar. Les immenses barres lluminoses, minimalistes però imponents, eren idònies per oblidar els horribles focus immensos que enceguen en altres concerts. Idònies perquè la perfecció de la posada en escena (completada per un mosaic que mostrava l’actuació en directe de cadascun dels components) anava de la mà amb la perfecció sonora en els temes corresponents al disc Kid A (2000): The National Anthem fou un dels grans moments del concert, on el brutal baix de Colin Greenwood mostrava el costat agressiu de la banda -contrastant amb l’esperit cordial i proper del gran dels germans Greenwood, sempre atent al públic en tot moment -.
Tot i la manca de clàssics d’imperdonable absència com Karma Police i sobretot Fake Plastic Trees, per no citar-les totes, el repàs dels seus discs, excepte l’inicial Pablo Honey (1993) fou més que correcte: a la mostra total de la seva última obra In Rainbows (2007) cal retreure-li que no es pot tocar una peça com All I need tot just estrenat el concert, que a més sonà sense la intensitat que li pertoca; així a la revisió del seu anterior Hail To The Thief (2003) se li pot criticar la inclosió de The Gloaming, quan sincerament res hi pintava aquella nit, però que era compensat per la genial interpretació de la preciosa You and Whose Army, en el record d’Amnesiac. Les llàgrimes i l’emoció van córrer en el repàs del triomfal segon disc amb The Bends (el moment de comunió total dels assistents), i Planet Telex, amb la qual s’acabà el recital quan un, tot i el bon gust de boca, cau ràpidament en la conclusió que no es pot acabar un concert amb aquest tema.
Res de pluja en tot dijous. Un sol amenaçador com a protagonista. Comença a les 17:00 hores el festival i el xàfec dels núvols cau sobre Barcelona. Un somnia en què el parèntesi de pau duri fins l’últim tema dels d’Oxford, en un últim bis que pertoqui a Paranoid Android, mentre cau la pluja damunt nostre quan Yorke canti “Rain down, rain down/ come on rain down on me/ from the great highs”. Però per desgràcia no passà així. L’execució de Paranoid Android fou de somni, la quantitat d’instruments que el grup posa en joc és de somni, el so era de somni i l’escenari també. Així com els balls d’un somnàmbul Thom Yorke, entre l’esquizofrènia i la comicitat, estranyament sempre ben resolta. Somniadors o despistats, tant nosaltres com ells, cal reconèixer-ho una vegada més: no són un gran grup, són uns grans músics. I juguen una altra lliga.
Sembla que s’ha desfermat el debat. Si escolteu tertúlies televisives o radiofòniques segur que en parlaran, d’aquest tema, el del bombardeig que rebem a casa per part de les empreses en forma de trucades. Truquen a hores intempestives – hora de dinar, de sopar- i reiteradament. Fan servir, com sabeu, entrades divertidíssimes de l’estil de “Está la senyora de la casa?” o la que més m’agrada “Está la señora doña?”. Normalment són sud-americans, els que executen la trucada. Però pel que vaig sentir l’altre dia no són sud-americans que treballen aquí, sinó que les empreses subcontractades operen des de l’Amèrica Llatina (això un directiu d’una d’aquestes empreses ho feia servir per defensar-se dels atacs que rebia per l’hora en què es fan les trucades, la diferència horària, esgrimia, quina barra!). Amb la proliferació del fenomen i les incomoditats que suposa i el fet que s’assumeixi com un problema contemporani s’ha obert la veda per parlar-ne i són unes quantes d’aquestes tertúlies que abans feia referència les que, en to jocós, ofereixen argúcies per sortir més o menys ben parat de l’atac dels mils i mils de jefes del departamento comercial de la companyia telefónica tal. Que si dius que la persona per qui demanen ha traspassat recentment, que si els hi parles en català amb tossuderia, que si allargues la conversa donant tot de dades inútils. Bé, tots aquests mètodes són petits furiusbacus quotidians, que en aquell moment et descarreguen l’adrenalina fart com n’estàs de les molestes trucades. Quan penges penses “Per fi, aquest moviment l’he guanyat jo” però no passarà ni mig dia que tornin a trucar, el mateix noi o noia, amb la mateixa oferta, “está la señora doña?”. Jo sóc partidari de la lex talionis – del llatí lex (llei) i talio (igual, equivalent)- és a dir, la llei bíblica de l’ull per ull, dent per dent, mà per mà, peu per peu, cremada per cremada, ferida per ferida, cop per cop i en aquest punt, afegiria, trucada per trucada. El pla és el següent: 1. fixeu-vos bé de quina companyia us truquen –Orange, Movistar, etc…- 2. localitzeu una botiga d’aquesta companyia 3. feu-hi acte de presència en hores estratègiques (si al migdia tanquen a les 2, aneu-hi a les 2 menys 5) 4. oferiu els serveis del vostre negoci (si teniu una carnisseria, els hi expliqueu a les noies els avantatges dels vostres filets, si per contra teniu una empresa de disseny gràfic, els hi ensenyeu les vostres ofertes) 5. s’ha de ser molt pesat i encara que diguin que no els hi interessa, insistir, i anar-hi més dies. Ja veureu com al final passa una d’aquestes coses, o truquen a la policia o plorant et demanen què vols d’elles i llavors és quan has d’explicar que estàs fent la torna dels seus mètodes. Si l’empresa en qüestió continua trucant, tu continues acudint a la botiga. El món és dels perseverants. És cert que Gandhi va dir: “Ull per ull, tots cecs”però a Gandhi mai el van trucar preguntant-li si hi havia el senyor de la casa per activar-li un descompte.
Ja tenim els dos candidats que s’enfrontaran al novembre per ser el pròxim president dels Estats Units d’Amèrica. L’un és John McCain, del Partit Republicà. L’altre és Barack Obama, del Partit Demòcrata. Tots dos són una mica més a prop d’ocupar la Casa Blanca i administrar la nació des d’aquell costat de l’edifici conegut com l’Ala Oest, West Wing.
El 1999 es va estrenar als Estats Units una sèrie amb aquest nom, The West Wing, que aquí es va emetre intermitentment per TVE. La sèrie va ser creada per Aaron Sorkin i ha arribat a les 7 temporades, acumulant 9 premis Emmy durant la primera, rècord fins ara no superat. És una meravella. Una meravella televisiva i política.
Narra el dia a dia del cercle més immediat del president, interpretat per un fantàstic Martin Sheen: el Cap de Personal, home de confiança, i artífex de la victòria a les eleccions, Leo McGarry (John Spencer). Josh Lyman (Bradley Withford), ajudant del Cap de Personal, Toby Ziegler (Richard Schiff), Director de Comunicacions, Sam Seaborn (Rob Lowe) Subdirector de Comunicacions i C.J. Cregg (Allison Janney) Secretària de Premsa del Gabinet del President.
Sobretot la primera temporada – que cronològicament explica el primer any a la Casa Blanca del President Jed Bartlet- és memorable. L’estructura de tota la temporada és un prodigi d’enginy, dividida en dos grans trames– la col·locació d’un membre afí al Tribunal Suprem i les amenaces a la filla del President-, subtrames – les acusacions d’addicció a l’alcohol i a les drogues en el passat de Leo McGarry- i a més a més, cada capítol desenvolupa una història pròpia i diferent.
En aquesta primera temporada se’ns mostra una administració erràtica, que pren decisions a remolc del Partit Republicà, a remolc del vicepresident –l’home que partia en avantatge per guanyar la nominació demòcrata, us sona?- i a remolc dels nombrosos focs que van apareixent. L’equip –jove, brillant, però també altiu i a vegades ingenu- haurà de trobar aquelles escletxes per desenvolupar el programari i alhora mantenir la popularitat del president.
La figura del President Bartlet és en certa manera utòpica. Governador de Nova Anglaterra i amb el Premi Nobel d’Economia. Coneix el Llatí (gran dia de Nadal quan va a comprar llibres a una llibreria de vell), té uns coneixements enciclopèdics i es guia per un humanisme gens en voga.
Es diu que la realitat supera la ficció. Bé, el cas és que la realitat que s’assembli més a aquesta ficció serà la millor realitat a partir del novembre. Que Déu us beneeixi. Que Déu beneeixi els Estats Units d’Amèrica.
De l’època que era modernista i em bevia –literalment- qualsevol cosa susceptible de ser bohèmia recordo la descoberta de l’absenta. Va ser a l’Almirall, un bar antiquíssim de Barcelona. Jo a banda de modernista era un ignorant –vull dir més ignorant del que sóc ara- però coneixia aquella vella història que circulava per Montparnase: si en prens una copa veuràs coses meravelloses; si en prens dues, coses horribles i en necessitaràs una tercera per tornar a l’estat inicial. Vam preguntar-li sobre la qüestió a l’amo i es va posar a riure. Ens va dir que la única al·lucinació possible podia ser per intoxicació alcohòlica, degut a la elevada graduació de la beguda. Per tant, una llegenda més que se’ns desmuntava. Després ens va servir tantes copes com persones érem i ens va explicar el ritual: xopar el terròs de sucre amb el líquid verd, posar una forquilla travessera damunt la copa, el terrós sobre les pues i tot seguit encendre’l, que vagi desfent-se, gotejant, dins l’absenta, després afegir-hi aigua que li canvia el color virant cap a un blanc sedós. Fantàstic. Ens va convidar. Fantàstic dues vegades. A partir d’aquell dia ens reunírem sovint a fer tertúlies al voltant de l’absenta, parlàvem de literatura, de política, de les noies que passaven lleugeres com un pàmpol. Ara resulta que l’absenta s’ha convertit en la beguda de moda entre el jovent. Començant pels estrangers que arriben a Barcelona per fer l’anomenada ruta de l’absenta (l’esmentat Almirall, el Marsella, l’increïble Pastís, que està en perill) i acabant pels més joves d’aquí que en demanen a gotets un darrera l’altra als pubs i a les discoteques: “un xupito d’absenta”, “posa’m, a veure, un, dos, tres, tres xupitos d’absenta”. Un acte maquinal, com beure vodka sense pensar en les nevades praderes de Rússia, el rebedor del descontrol, l’alcohol per l’alcohol sense cap misteri. Nosaltres bevíem absenta per trobar-hi el rastre de Baudelaire o de Picasso i ells hi busquen el coma etílic. Segurament és absurd beure’n per pura mitologia però més absurd encara és fer-ho per 70º ràpids i eficaços. Tristos temps aquests on la fascinació no existeix o es ven tan i tan barata.
La meva selecció durant aquesta Eurocopa ha estat Croàcia. Vaig mirar tots els seus partits fins que va quedar eliminada, a quarts de final, injustament, contra Turquia. Estava atent al dia que jugava i em reservava aquella hora i mitja per veure una selecció jove que jugava bé a futbol. L’okocha explicava en un dels primers articles de l’ulldepoll que una cosa semblant vam fer l’any 1994 durant el Mundial d’EUA, llavors amb Nigèria. M’he aprés l’onze inicial dels croats i recordava l’entrenador, Bilic, de la gran selecció croata que hi va haver a mitjans dels 90, amb Davor Suker i Robert Prosinecki. A 
