L’ull de poll – revista d’opinió free

La casa per passar les vacances, de dues plantes amb pàrquing, dues habitacions, cuina, excusat i un altell amb llit de matrimoni que mira al menjador sala d’estar, dona al carrer lateral uns trenta metres més enllà de l’església, les campanes es fan sentir cada dia cridant els fidels a missa de vuit (del vespre). És el punt mes alt del poble i, necessàriament per moure’s, s’ha de baixar pels carrers estrets i empedrats, de cases blanques i fusteria verda o blava guarnits de petits comerços artesans, de petits restaurants, de gats prenent la fresca on les flors d’enramar s’alcen fins als terrats, tal si caminessis per una postal.

El millor però, la mar, una badia d’aigües tranquil·les, aigua clara i neta i fresca, amb tot de barques fondejant a cent metres de les petites cales de còdols o de sorra, vorejant la costa pel camí de ronda. Remullar-se enmig de la natura conservada, voltat de peixos i estrelles de mar, de cargols amb el seu cranc ermità i de tant en tant un pop resseguint el fons empedrat.

Quins dies! el plaer d’un bon llibre i d’una cervesa molt freda, de passejar amb la fresca de la nit, d’estirar-se al sol endormiscat, d’entrar a l’aigua molt a poc a poc i nedar en un mar sense ones ni preocupacions. De seure’s al voltant d’una taula parada i parlar tot menjant, tranquil·lament, sincerament, alegrement, sense pressa.

Ara però el neguit s’acosta, els minsos dies de llibertat guanyada amb la suor de tot un any s’escolen, la perspectiva de l’imminent esdevenir vol emboirar el final, però una vegada més, la saviesa parla impresa en un llibre: vaig sortir a cercar l’amor i em vaig perdre.

No Comments | In: Relats | | #

Fa cosa des dos mesos vaig fer una ressenya sobre la sèrie The West Wing (L’ala oest de la Casa Blanca), i avui aprofitant l’article del poper sobre la programació de TV3 us vull recomanar The Wire. Quina meravella. Agafeu una coctelera i poseu una part de Coppola, una d’Scorsese i una d’Spike Lee i obtindreu la que actualment és la millor sèrie de televisió i, diuen alguns crítics, la millor sèrie de televisió que s’ha fet mai. Nascuda de la productora HBO (The Sopranos, Six feet under), que ja és garantia d’èxit, narra les laberíntiques implicacions del tràfic de drogues a la ciutat de Baltimore, Maryland. Quan el departament d’homicidis i el de narcòtics se’n adonen que hi pot haver una coincidència en els casos investigats per separat, és a dir, que els assassinats i el tràfic pot venir del mateix clan, demanen una investigació conjunta. És aquest el punt de partida d’una sèrie magistral on se’ns explica com mai abans havia fet el cinema, la televisió o la literatura en què consisteix exactament el tràfic de drogues, quines ramificacions té, quins estaments hi estan involucrats, etc… Plena de nervi i intel·ligència, sens dubte els seus guions s’estudiaran a les futures escoles de guionatge, sobretot les ja clàssiques obertures, introduccions de 3 minuts abans que surti la careta, veritables obres mestres en miniatura. Una sèrie on res és obvi i els creadors, un antic periodista de successos de Baltimore i un expolicia de la mateix ciutat, no prenen l’espectador per imbècil a casa escena i desenvolupen una trama mil·limètrica i aguda més enllà de maniqueismes, on el Bé i el Mal són dues cares de la mateixa moneda. Actualment aquí s’està emetent per canal de pagament la tercera temporada i a EUA s’emet la cinquena, que és la última, per tant només es pot aconseguir en DVD o descarregant-la. He fet la prova amb amics, i després d’alguna reticència inicial, han acabat rendits a aquest vici que és The Wire. A Amèrica, entre els freaks televisius circula la frase: “Els que encara no han vist The Wire estan de sort” degut el seu poder jo diria que quasi narcòtic, mai millor dit. Una sèrie imprescindible, deutora de la precursora Hill Street Blues (Cançó trista de Hill Street), anys 80, o Policies de Nova York, anys 90. Aquesta és la gran sèrie de policies del nou segle i de CSI & companyia ja me n’encarregaré jo personalment de fer-los-hi l’autòpsia.

Us deixo amb una divertida escena d’un interrogatori a uns mariners estrangers que no entenen l’anglès i amb la cançó de la primera temporada (sempre és la mateix cançó però cada temporada interpretada per un artista diferent, a la segona hi posa veu Tom Waits).

No Comments | In: Relats | | #

Estic fins als collons dels programes de jiji, jaja, que tan proliferen per la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, des del Boqueria 357 After-Sun de TV3 fins al On vols anar a parar de Catalunya Radio, passant pel Vacances Pagades (programa destacat segons la web de TV3) i altres infumables d’estiu.

Tots aquests programes tenen un denominador comú: com omplir en alguns casos fins a 3 hores de programació sense cap contingut, amb entrevistes que volen ser diferents i son patètiques, on els presentadors no deixen de donar-se importància a ells mateixos, on els col·laboradors volen fer gràcia i fan pena, alguns caricaturitzant-se a ells mateixos, ja sabeu de qui parlo o fent paròdies vomitives. Qui ridícul, quina falta d’imaginació, quin cúmul de despropòsits.

I l’audiència? de baixa. Pel què sembla, programes que s’havien mantingut líders durant molts anys, ara perden pistonada, els telenotícies han perdut rigor i frescor, cada vegada s’assemblen més als de TV1 o Telecinco. I el pronòstic del temps és tan llarg i feixuc que quant de debò donen l’informació te la perds fastiguejat de càmeres, fotografies, anècdotes que només li fan gràcia al que les diu, temperatures de xafogor i hectopascals de pressió.

Les sèries o com diuen actualment culebrots (ridícul sense aturador) cada vegada son més nyonyes o son tant increïbles i desfasades que si les vols seguir, et posen de mala llet, algunes trames duren i duren sense cap mena de justificació a no ser que segueixin la màxima d’aquells programes de jiji, jaja d’omplir programació de no res.

Val a dir que entre tant programa insuls, encara en trobem que valen la pena, com l’sputnik i l’sputnik concert, els 30 minuts i alguna sèrie estrangera de segona fila. Es veu que aquí els calés s’empren per la Formula 1 i el Fernando Alonso, jo no hi tinc res contra la Formula 1, fins i tot m’agrada i la segueixo, però el seguiment excessiu del tal Alonso per par de TV3, fa cagar, sort que ara no guanya i no ens d’empassar l’himne dels collons per TV3.

Crec que al començament de TV3 com en moltes altres coses es va deixar fer als professionals que entenen del tema, que arribaven amb idees fresques i hi posaven ganes i imaginació, que es bescanviaven idees i el resultat era de qualitat amb pocs mitjans. Ara ja s’ha tornat un eina de poder on els polítics hi posen cullerada, això ja fa pudor i es que sempre és el mateix, els polítics ho emmerden tot.

I cosins germans dels polítics son els sindicalistes que toquen poder. Avui ha saltat als diaris el nom d’un sindicalista al capdavant de la candidatura de Tarragona pels Jocs del Mediterrani del 2017, l’acusen d’afavorir un company de fatigues sindicals amb més de 500.000 euros en contractes, el bo del cas és que l’empresa d’aquest senyor el forma ell mateix i ningú més i tota la feina l’ha subcontractada.

I puc seguir, fuites radioactives encobertes, requalificacions salvatges, comissions, amiguisme, familiarisme, partidisme… abans els ismes eren anarquisme, socialisme, capitalisme, dadaisme, cubisme… vivim en un pais i un mon degradat.

3 Comments | In: En veu alta | tags: polítics, programació, sindicalistes, TV3. | #