L’ull de poll – revista d’opinió free

La web 2.0, terme creat per O’Reilly el 2005, es defineix com “la revolució del negoci en la indústria dels ordinadors causat per la mobilitat de la plataforma d’Internet.” Evidentment, la web 2.0 no només genera negoci, sinó que també produeix una gran dinamització de l’oci, de la opinió, de la cultura i de la política. Els blogs – substituts de les webs personals en el ja atàvic món 1.0- són altaveus de manifestos lliures, i aquests manifestos, aquests torrents de parers desemboquen en debats que tothom pot seguir o, un pas més, engreixar.

A través del portal MySpace una quantitat importantíssima de grups amateurs han pogut fer el salt a una discogràfica, han tingut l’oportunitat de tocar en dignes recintes enlloc de fer-ho únicament en tuguris de mala mort. Vol dir això que en aquest procés de comunicació immediata entre el que fa una cosa i el que la rep s’elimina un pas, un intermediari? No ben bé. Difícilment un grup que només ha penjat 3 cançons a MySpace podrà triomfar. Necessitarà una discogràfica que els contracti o un programador de concerts. Una part important continua sent real, en el sentit de tangible.

En el cas de la política la pauta pot ser la mateixa. Obama a les recents eleccions nord-americanes ha fet un ús implacable d’internet i, concretament, de les webs 2.0. Els seus seguidors, a través de blogs, del youtube i de totes aquestes noves plataformes han donat suport a un moviment per aconseguir una finalitat, que Obama guanyi les eleccions. Imaginem-nos Obama com un cantautor novell: penja els seus hits, agrada als fans i per aquesta pressió popular –representada amb les vegades que s’han escoltat- aconsegueix treure disc o fer un concert.

És a dir, sempre que hi hagi un objectiu palpable, una finalitat palmària, la web 2.0 triomfa. Què passa, però, en el cas que la web 2.0 només sigui una màquina de generar opinió, debat, llarguíssimes controvèrsies o proclames, sense que això es pugui traduir en fets reals. Posaré exemples: el cas català. Dilluns que ve -1 de desembre- farà un anys de la manifestació convocada per la Plataforma pel Dret a Decidir. La manifestació es va fer per un descontentament general a causa dels casos de Rodalies i, de rebot, per la Independència. No cal dir que aquest no és el meu ordre preferent, però no ens enganyem, sense gent emprenyada pel cas Rodalies no hi ha gent engrescada per la Independència. És així, el país. Es podria dir que va ser la primera manifestació 2.0 a Catalunya, amb milers de blogs adherits. Aquest avanç tecnològic, però, que facilita que tanta gent cada dia consulti tres, quatre, deus blogs, s’hauria d’haver traduït en un major nombre de participants, molts més dels que hi eren.

I és aquí on vull arribar. Perquè em dóna la sensació que el cas català pot arribar a ser purament virtual, aïllat a la web 2.0, on gaudeixi aparentment d’una salut immillorable, d’una capacitat de debat i d’organització envejable, dotat dia rere dia de fonaments ideològics, econòmics i socials però amb una incapacitat per traslladar tot aquest fervor a un punt concret. Potser és que no hi ha punt concret. Potser.

Però anem a cercar-lo. Resolució del Tribunal Constitucional sobre les esmenes a l’Estatut. No hi ha dia que no es creïn grups al Facebook contra aquesta sentència, ni es facin articles als blogs, però tot això, aquesta verbositat exagerada, on condueix? Únicament genera estat d’opinió. Un impotent mirant pàgines porno. La persona que llegeix aquests articles de les seves pàgines preferides, després, què farà? Què pot fer? Un comentari. I el dia que es falli la sentència i no siguin mil els blogs sinó dos mil i no siguin cent els grups del Facebook sinó dos-cents, que farà, què podrà fer?

Sembla ser que l’únic horitzó a la vista, tot i que llunyà, siguin unes eleccions. Al Parlament de Catalunya, s’entén. Però això no serà el que correrà aquells dies per la xarxa. Aquells dies es reclamarà un referèndum, contemplat en el nou Estatut en un dels (únics) articles que no és esmenat i que, per tant, serà aprovat.

Fa falta, a Catalunya, que la mobilització virtual trobi els instruments necessaris per convertir-se en mobilització real. Que els hackers de la xarxa, siguin hackers al carrer. Que els que deixin comentaris al blog, comentin la jugada a la cafeteria. Que el que proposi una moció en una entrada, la proposi al Parlament.

Que Catalunya és un país avançat, projectat al futur, això ho sabem de sempre, i és en els nostres gens interessar-nos pel progrés, però jo reclamaria que també traguéssim una mica aquell caràcter pagès també tan nostre, primitiu i efectiu, com aquell del meu poble que quan van venir els burots a cobrar va treure el travesser del seu carro i els va empaitar fins a fer-los fora, que ja ni es veien.  

2 Comments | In: En veu alta | | #

Dia: 24 -11- 2008 Lloc: Llibreria La Capona (Tarragona) Conversa entre el llibreter i dos clients.

Llibreter: No és mort, aquest paio.

Client: Què dius ara?

Llibreter: Això, que no és mort. Que és màrqueting.

Client: Escolta’m, però és molt gros això que dius.

Clienta: De qui parleu?

Llibreter: De l’Stieg Larsson.

Clienta: Ah… Vaig llegir el seu primer llibre, L’home que no estimava les dones.

Llibreter: Doncs no és mort.

Client: Doncs em sembla que és molt fort això que estàs dient.

Llibreter: Doncs em sembla que hem vist coses més fortes. O no?

Client: Sí, potser sí.

Llibreter: Pot ser o no, però?

Client: És clar que pot ser.

Clienta: Seria una estafa, si fos així.

Llibreter: Oh, cony, una estafa… Coses més fortes s’han vist.

Client: Sí, potser sí. 

1 Comment | In: Caçat al vol | | #

Guillamino – Les minves de gener (2008): Ja vam ressenyar Guillamino fa uns quants mesos arrel de la publicació de la recopilació Atzavara. Negritud, actitud, discurs clàssic i alhora modern. Tenores samplejades. Després van venir dos discs de col·laboracions al meu parer menors, eXile i En/doll. Bé, Les minves de gener és un pas endavant. Guillamino basteix un disc molt més unitari a través (atenció) d’un rerefons de música birmana. Sense deixar el seu compromís íntim amb l’r’n’b i el soul acústic aprofundeix el seu vessant més electrònic. El compositor català s’apropa, disc a disc, a l’àlbum rodó i definitiu. Ell diu que en té un de pendent de hip-hop en català. Serà aquell?

Make it all –

Les minves de gener –

Manel – Els millors professors europeus (2008): Des del barri de Gràcia de Barcelona (oh, sacrilegi) els seus habitants en diuen la Vila de Gràcia, arriba aquest quartet sorprenent. Els millors professors europeus és el seu primer disc, i l’han clavat. Folk-pop català, lletres d’una gran qualitat. Se’ls ha comparat amb Antònia Font, uns Antònia Font menys galàctics, però a mi el discurs d’Antònia Font ja em comença a carregar una mica i Manel els veig més sota l’estela de Mishima. A les seves cançons hi surten personatges que amb tota naturalitat s’operen de cirurgia estètica, ballen a les Festes Majors, van a la platja, a sopar a l’Eixample i, en definitiva, retraten un època. Un dels millors àlbums en català dels últims anys.

Al mar –

Ai, Dolors –

1 Comment | In: Jukebox | | #

Ja fa dies, en la inauguració de la planta de tractament de nitrats que contaminaven des de feia molts anys les aigües de consum humà del poble de Les Borges del Camp, l’alcalde va renyar als que es queixaven i als que denunciaven i va penjar la medalla d’aquesta inauguració als que treballaven i havien treballat des de l’ajuntament perquè aquesta planta (la primera en tot Catalunya) es fes.

Amb tot el meu respecte per als que treballen al servei del poble, la meva opinió és que tots aquells que han denunciat i tots aquells que han deixat sentir la seva veu per mostrar el seu desacord amb la lentitud amb que s’ha resolt aquesta anomalia que repercutia en la salut de tots els borgencs, també han treballat. I si finalment s’ha construït aquesta planta de tractament, també és gràcies a ells. I que en lloc de renyar, el que cal senyor alcalde, és donar les gràcies per la col·laboració directe i indirecte rebuda, encara que a algú del partit li hagin tocat el crostó.

Això no és Disneylàndia, i no hi ha bons ni dolents (com als contes de Disney), hi ha afectats per les decisions, hi ha gent amb altres opinions, hi ha qui treballa pel poble encara que no tingui representació, hi ha qui no comparteix determinades actuacions, hi ha qui no faria mai certes coses… No senyor alcalde, en aquest poble, no hi ha ningú que cregui que això és Disneylàndia, el que pot ser és que algú abans de vostè es cregués el “tio Gilito” i ara us heu trobat dins el conte de la Ventafocs.

No Comments | In: En veu alta | | #

Després de dues temporades en les que els afeccionats del Barça veiem el nostre equip com llençava partits i títols per culpa de la falta de compromís i ambició de la gran majoria de la plantilla i d’un cos tècnic que pel que ara sembla ho encomanava tot a la gran qualitat individual dels jugadors, aquesta temporada arriba Pep Guardiola i com si es tractés d’una poció màgica ens convertim en un equip d’irreductibles invencibles comandats per Asterix “Messi” i Obelix “Eto’o” que tenen acollonida a mitja Espanya futbolística i embadalida a l’altre mitja.

En Pep es el druida que prepara la poció,  amb uns ingredients que no son cap secret per ningú i que conformen una recepta digne d’un restaurant amb 3 o 4 estrelles Michelin, una delícia pel paladar que fa que cada cop que hi ha partit ens posem el pitet i des de la primera passada de Xavi ens comença a caure la baba.

Però es que a part d’això que ja ens fa feliços a la majoria d’afeccionats , resulta que a la capital del imperio en Juli Cesar Calderón es gasta els diners en bacanals i s’encapritxa de ballarines portugueses que no li fan ni cas, mentre els seus generals, Mijatovus, Portugalus i Schusterus es desgasten en batalles internes per assolir alguns, l’anhelat poder i d’altres una jubilació anticipada que els permeti continuar oferint els seus serveis a tropes de menys renom però més lluitadores.

Els infiltrats que tenim a prop del nostre poblet també es freguen els ulls mirant la distància futbolística que els separa dels seus veïns, el general Berberechus mira el fortí que està construint a les afores i pensa que molt probablement l’estrenaran contra el Nàstic o contra el Barça Atlètic.

I mentrestant nosaltres riem , gaudim, traiem pit  i ens sentim orgullosos de ser del Barça, de formar part ,en més o menys mesura, d’aquest club d’irreductibles invencibles que volen conquerir Espanya, Europa i el Món.

Per això si tot es un somni i em trobeu adormit en qualsevol lloc, si us plau no em desperteu, gràcies.

1 Comment | In: Pilota a l'olla | | #

Aquesta actualització de les músiques nocturnes l’he anomenat Gossos verds perquè les cançons tenen el comú denominador que es poden definir amb l’ample, ambigu i moltes vegades trillat adjectiu d’estranyes. No és la intenció fer una selecció canònica. No ho ha estat mai, tampoc, amb les altres músiques nocturnes. Si la fes demà, aquesta llista seria diferent. Si l’hagués fet ahir, també. Són deu cançons que avui em semblen especials, inclassificables. Comencem amb El Guincho, amb l’obertura del seu disc Alegranza!, pur so tropical, al·lucinat. Seguim amb els inventors d’artefactes John Maus, brillant, sota l’estela de Joy Division, i Ariel Pink, amb les seves cançons fetes amb un vuit pistes i un sintetitzador dels encants. Amb aquestes sonoritats de garatge, de casset cutre, de diamant amb brut i sense intenció de ser polit continuem amb els Moldy Peaches, que el 2001 van treure el disc homònim, on els temes es quedaven a mitges, on desafinaven, reien a mig enregistrament, però això no els impedia fer unes precioses cançons pop. Fem un tall amb Flesh, de Ken Nordine, del seu àlbum de jazz temàtic sobre els colors, color de carn, en aquest cas. Després, una cançó de Joe Crepúsculo, teclat i veu de Tarántula, so de Casiotone i karaoke, lírica excel·lent. Segueix una cançó de David Thomas Broughton, folk calmat, on el silenci a vegades és més important que el so, volum d’església. Després el hit, si es pot dir així, de Dengue Fever, un grup actual que revisa el Khmer Rock, estil sorgit a Cambodja durant els seixanta amb influències de la música surf de Califòrnia. Seguim amb el grup Pram, la cançó Iske, que sembla treta d’una pel·lícula de gàngsters llatins a Nova York posats de cristal fins a les celles. I per anar acabant, dos grups dels 80, Half Man Half Biscuit, satírics i surrealistes i The The, mític grup de nom críptic format per una sola persona, Matt Jonson, que va escriure la banda sonora del tatcherisme, mai la ràbia ha estat tan funky, deien. El bonus track, una cançó embogida de Venetian Snares, electrònica malaltissa i, sí, estranya. Gaudiu-ne.

Amb la cançó de John Maus, Do Your Best, hi ha un problema tècnic i no es pot escoltar pel reproductor. Per la qual cosa la posaré en video, aquí sota, en directe, que d’altra banda capta més bé l’essència de la cançó.

No Comments | In: General | | #