gener 27th, 2009
Esbotzada Catalunya
Després de més de 6 anys de govern tripartit, que ha fet córrer rius de tinta (Dragon Khan, etc…), considero que ningú s’ha aproximat tant a la seva definició intrínseca com
gener 13th, 2009
La llibertat era una pistola
Com aquell que va al cine i la pel·lícula l’avorreix i decideix canviar de sala, entrant a veure la d’acció que projecten al costat, Catalunya, cansada del finançament, ha trobat el thriller que esperava: el conflicte a Gaza. Que si els palestins tenen raó. Que si Israel té dret a defensar-se. Els debats, per norma general, són d’allò més obscens. L’estratègia de Hamàs de posar els nens d’escuts humans fa efecte i la opinió pública recompte els morts (hi ha gent al Facebook que actualitza les víctimes cada dia), com si fos aquell comptador del seductor Ben Affleck a l’anunci d’Axe. Catalunya opina com ho faria en un partit de futbol: Israel ataca per l’esquerra i Hamàs es defensa al catenaccio, buscant els ràpids contraatacs. El poble català sempre ha estat pròxim a Palestina, perquè com molt bé s’ha dit, sempre ha estat pròxim a les causes perdudes, però ara Catalunya ha de triar entre estar al costat de les causes perdudes o estar al costat de la llibertat i la democràcia. Perquè no hi ha dubte que Hamàs és un grup terrorista i Israel és un govern legítim. I és absurd parlar de resposta desproporcionada, perquè aquesta no ha d’estar subjecte als atacs que es reben, sinó a la defensa que es necessita. Catalunya, institucionalment, sempre havia estat propera a Israel, durant els anys del govern Pujol. Ara, en canvi, això ha canviat, i els tres partits que formen el govern s’han arrenglerat a favor de Palestina i de Hamàs, que, dit sigui de passada, els seus dirigents a la franja aposten per una treva mentre que els seus dirigents a Síria, rebent ordres de l’Iran, aposten per l’estratègia de la resistència. Jo crec que els governs han de posar-se al costat de la justícia, del diàleg i de la llibertat. Aquest canvi ha desembocat en escenes tan grotesques i doloroses com la que es va viure a la manifestació de dissabte a Barcelona, on un home encaputxat va brandar una pistola a l’aire. Aquest home no va ser identificat pels Mossos, simplement es limitaren a comprovar, diuen, que la pistola fos de mentida i a comminar-lo que la guardés. Manifestació per la pau amb pistoles a l’aire? No gaire lluny d’aquest personatge encaputxat hi havia el conseller d’Interior Joan Saura, cap dels Mossos d’Esquadra. Em pregunto si jo podré sortir demà amb una pistola al carrer i no em passarà res. Ja sé que aquest escrit és completament caòtic. Però encara no he après a ordenar el fàstic. Que Déu, Alà i Jhavé beneeixin les ànimes de tots aquells que han mort i moriran.
gener 7th, 2009
A cagar a la via
Definitivament els departaments de comunicació i els assessors externs de l’Ajuntament de Barcelona no en tenen ni puta idea de comunicació, estan desfasats, insistint en estratègies de marca (màrqueting) quant la marca ha passat a un segon o tercer pla en qualsevol estratègia comunicativa actual, essent el màrqueting un difunt enterrat ja fa uns anys (suposo que a les facultats encara no se n’han assabentat). Perquè senyors, la marca diferencia, deixa fora, enfronta, separa, compara… i tots aquests conceptes no són pas els que una comunitat hagi de potenciar.
Fixem-nos en els últims moviments d’aquests “grans comunicadors” (gurus de pa sucat amb oli) que envolten i cobren de l’Ajuntament de Barcelona: a) La campanya publicitària “Visc(a) Barcelona”, b) el domini .bcn i c) el “I’m a citizen of Barcelona’s nation” que promociona el Bread & Butter. Totes han provocat un gran rebuig i fins i tot animadversió envers els barcelonins i els seus dirigents. És aquest l’efecte cercat?
I és que ja fa anys que tant les empreses com els polítics (que saben de que va la història) han deixat de banda la potenciació de la marca per la marca i s’han llençat als braços del que en diuen storytelling management (referència del llibre “Storytelling” de Christian Salmon, editorial Península). No faré una defensa d’aquesta tipus de comunicació però ben emprada té la característica d’aglutinar, d’unir, de fer partícip el més nombre possible d’actors en la història que es vol comunicar, perquè no és més que això, implicar a la gent en una història a la manera d’un bon llibre que t’enganxa des de la primera pàgina.
I no em digueu senyors comunicadors que Barcelona no és capaç de suggerir una bona història, no la del Vicky, Cristina, Barcelona, no. Una història d’aquí, de tots, una història d’admiració, de superació, de resistència. Una història de transformació, d’integració, de canvi. Una història de força i de tendresa. Una història d’amor.
Ara bé, és això el que es pretén? O el que busquen els assessors i polítics del govern (municipal i nacional –son els mateixos–) és diferenciar, deixar fora, enfrontar, separar, comparar… si és així ho estan fent de puta mare i per a mi s’en poden anar tots a cagar a la via.
http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=3310654
gener 7th, 2009
CiU (Cimeres i Unitat)
Aquesta sembla que és, des de la confecció del segon tripartit, la línia opositora de Convergència i Unió. Una preocupació gairebé ridícula per les taules de quatre cadires, corresponents al 3+1, com van anomenar-se els tres partits del govern (PSC-ERC-IC) més el principal partit de la oposició (CiU) en no sé quina –n’hi han hagut tantes!- negociació amb el govern espanyol. Una apel·lació gairebé malaltissa al sentit de país també. CiU a diferència d’Iniciativa per Catalunya, per exemple, que podríem anomenar un PNG (Partit No Governamental) és una formació pensada i activada per governar Catalunya i aquesta naturalesa seva, per una regla de tres, fa que no sigui un partit d’oposició, per la qual cosa durant 5 anys ha estat navegant a la deriva. Primer va optar per una línia dura contra l’administració Maragall, però no sé si per buscar un distanciament amb el PP (veritable adalil d’aquestes formes) ha suavitzat la seva postura fins esdevenir un gat maicoon, elegant i d’aparença esquerpa que per ser més ben considerat simularà un excés de companyonia amb els seus amos. Intentar buscar sempre l’acord, la unitat de les forces polítiques catalanes és un caramel pels partits que formen el govern: si l’acord és positiu s’apuntaran sempre ells el punt (tenen els mitjans per fer-ho), si l’acord és negatiu sembla molt més lògic que es responsabilitzi al partit de l’oposició (perquè, d’altra banda, és la seva tasca, entorpir l’acció de govern.) CiU ha passat de ser l’assot del tripartit a voler passar pels bons samaritans, amb l’objectiu velat de recercar el temps perdut. Però, com si es tractés d’un deixeble bord de Proust, el llibre que està escrivint, més aviat, es podria titular, A la recerca de perdre el temps.
gener 2nd, 2009
La sequoia
Tot sovint es diu que de jove ets generalment d’esquerres, però que si ets d’esquerres als 40 anys vol dir que ets un il·lús. La frase té sentit. La impetuositat de la joventut històricament ha casat més amb les ideologies progressistes, que s’han associat (més del que es mereixien) amb la ruptura: època rebel. Per contra, l’edat madura no busca gaires sobresalts i esdevé més conservadora. Aquest és el viatge ideològic que normalment fa la gent. Hi ha qui el fa abans; als 16 anys és d’esquerres i als 21 ja n’ha tingut prou. Hi ha qui no el fa mai. Però existeix algun altre viatge polític al marge de les trillades esquerres i dretes? Sí. L’altre dia, coincidint amb el nomenament del nou secretari general de Comisiones Obreras, Fernández Toxo, li vaig llegir la següent frase: “Radical era hace veinte años, ahora soy un pragmático.” Venia a tomb d’un comentari de l’entrevistador, que li recordava que no feia fàstics a alçar el puny ni, amb el nou càrrec, reunir-se amb el Rei a Casa Lucio. Aquest també és un viatge conegut, independentment de les ideologies vermelles i blaves: la radicalitat a la joventut, el pragmatisme a la maduresa. I jo el què penso és que a Catalunya ha arribat l’hora d’embarcar-nos en una nau i emprendre un estrany viatge a l’inrevés, que va del pragmatisme a la radicalitat. Després d’anys del peix al cove ha arribat el moment de, i ho anomenaria així, practicar el radicalisme. Cada acció dels nostres polítics i de tots nosaltres hauria de ser deutora d’aquell pronunciament de
