febrer 26th, 2009
– ¿Qué es España?
– Sus gentes.
– Así en plural?
– Sí, en plural.
– Yo no conozco a ningún español. Conozco valencianos, gallegos, andaluces, castellanos, extremeños, catalanes, vascos, asturianos,… pero español no conozco a ninguno.
– Que dices imbécil, los catalanes son españoles y los vascos y los andaluces…
– Quién lo dice?
– Lo digo yo y la constitución.
– Y la gente? Algo tendrà de decir al respecto…
– La gente que diga lo que quiera pero son españoles.
– Así que se es español por imperativo legal?
– No, se es español por cojones!
2 Comments | In: Relats | | #
febrer 20th, 2009
Repleguen de terra les paraules que
han anat vomitant per fires i places,
paraules farcides d’esput i de fel,
despullades ja de la pàtina ensucrada,
empallegosa i rància.
Empassen a poc a poc, paladejant, amb
el nas arrufat, els ulls perduts i una ganyota
de fàstic pintada a la cara, descoberts
de la màscara que amaga l’ànima
indigent i perversa.
Digereixen amb un cremor àcid que
puja fins a la gola, xarrupant un còctel
d’un quart de ressentiment, un raig de
suficiència, mig de venjança, unes gotes
angoixura i rodanxa de paternalisme.
Els budells es retorcen empenyent
l’amalgama de retrets i enganys,
junt amb acudits tronats que rasquen
les parets malaltes de consciència
amarga i intranquil·la.
Caguen i caguen i caguen, escarxofats a
la tassa, brutícia empudegada,
ferum nauseabund, desfeta i pudenta,
pasta purulenta de somnis trencats,
pansits i acabats.
No Comments | In: Selecció de poemes | | #
febrer 3rd, 2009
John Cheever té un relat, molt famós, on s’explica la història d’un home que decideix un dia d’estiu anar des de casa d’uns amics -on la nit anterior s’ha celebrat una festa- fins a casa seva nedant per totes les piscines que hi ha en el camí, les piscines de les cases d’un barri residencial. Neda, surt de la piscina, salta la tanca i se submergeix a la piscina següent. Durant el trajecte aquàtic el protagonista pren consciència de com la seva vida s’ha ensorrat. Bé, aquest conte que vaig llegir fa un temps m’ha vingut a la memòria després de sentir que Michael Phelps, rècordman a Pequín i el millor nedador de tots els temps, ha estat enxampat fumant marihuana amb una pipa. La notícia l’ha publicat un d’aquests diaris sensacionalistes britànics i la foto es va fer en el transcurs d’una festa universitària. L’ocàs dels ídols. A Phelps li han plogut ràpidament les crítiques més ferotges i a través d’un comunicat ha demanat disculpes, prometent que no passarà més. Tot ben hipòcrita, per cert. He arribat a escoltar que el nedador ha tingut sort de ser enxampat el cap de setmana de la SuperBowl, ja que no se li ha prestat tanta atenció. Hem arribat en aquest punt. El nedador, el futbolista, l’actor, el cineasta, l’escriptor, la model i fins i tot la puta i el macarra han de ser models de conducta. Els elevarem pels seus mèrits però, compte!, els estarem vigilant perquè qualsevol relliscada l’aprofitarem per fer-ne un discurs moral i educatiu. Volem un nedador sobrehumà, reclòs dins d’una piscina eternament, i ens és incòmode Phelps, que fa 4 mesos que no es capbussa i es dedica a anar a festes universitàries com un jove de 24 anys qualsevol. Han entrevistat psicòlegs que diuen que Phelps ja no té objectius a curt i a mitjà termini. Fill de la grandíssima puta, és que no és un objectiu ben lloable voler-te passar per la pedra a totes les universitàries que puguis? És probable que a Phelps se li acabin les piscines, un dia o altre, però el que faci de la seva vida l’incumbeix únicament a ell. Tan de bo pugui dir, com el començament del relat de Cheever: “Era un d’aquells diumenges que tothom mandreja assegut i diu: Ahir a la nit vaig beure massa.”
3 Comments | In: Relats | | #