setembre 28th, 2009
Afectes i llibertat
[…]
Quan algú va darrera la glòria amb massa afany, haurà de pensar en coses com el bon ús d’ella, la fi que es vol aconseguir al cercar-la i els mitjans per aconseguir-la, però no en coses com el mal ús d’ella, lo vana que és, l’inconstància dels homes o altres per l’estil en les que tan sols un ànim morbós repara. Aquesta última classe de pensaments afligeixen excessivament als molt ambiciosos, quan desesperen d’aconseguir l’honor que ambicionen, i volen dissimular la bromera de la seva ira sota una aparença de saviesa.
És dons, cert, que son qui més desitgen la glòria els que més clamen a l’entorn del mal ús d’ella i la vanitat del món. I això no és privatiu dels ambiciosos, sinó comú a tots aquells a qui la fortuna és adversa i són d’ànim impotent. Dons l’avar, quan a més és pobre, no para de parlar del mal ús de la riquesa i dels vicis dels rics, no aconseguint amb això res més que afligir-se i donar pública mostra de la seva falta d’equanimitat, no tan sols per suportar la seva pròpia pobresa sinó per suportar la riquesa aliena.
Així també, els que són rebutjats per la seva amant no pensen sinó en l’inconstància i perfídia de les dones i demés vicis d’elles, per oblidar-ho tot ràpidament quant ella l’acull de nou.
Així, dons, qui procura regir els seus afectes i apetències solament d’acord a l’amor per la llibertat, s’esforçarà quant pugui a conèixer les virtuts (entenent virtut com eficàcia) i les seves causes, i a omplir l’ànim amb el goig que neix del veritable coneixement d’elles, però de cap manera s’aplicarà a la consideració dels vicis dels homes, ni a menystenir-los, complaent-se amb una falsa aparença de llibertat.
[…]
Baruk Spinoza, Ètica, 1677
