Establiment: Casa Coder
Lloc: Plaça del Mercadal de Reus
Tertulians:
ED: Expresident de la Diputació
EA: Exalcaldable
Diàleg:
ED: Això és un escàndol.
EA: Nosaltres ens vam servir del poder però no tant descarat com els socialistes.
Ernest Benach, el president del Parlament de Catalunya, publicarà un llibre, Polítics 2.0. Últimament totes les presentacions de Benach fan referència al seu ús de les noves tecnologies, de les xarxes socials i se’l defineix com un defensor d’aquestes eines en el camp de la política. El que fa Benach, però, es vendre’ns bou per bèstia grossa. No només Benach, sinó tota la classe política catalana. Emmascara la seva nul·la capacitat política amb una visibilitat abassegadora. Twitter, Facebook, delicious. La tàctica és aparèixer als màxims llocs possibles. Encara que no aportis res de res. No tothom és Obama, Ernest. Obama, és cert, tampoc és el paradigma, però el seu ús de les xarxes socials va acompanyat d’una profunditat en el discurs molt superior a la mitjana dels nostres polítics. Ernest, quants discursos com els d’Obama has fet tu? Benach es dedica a penjar fotos del Camp Nou. Benach a la xarxa no és res més que el ciutadà Benach. També els altres polítics escriuen que tenen aquesta o aquesta altra reunió, que van a fer el cafè, que van a dinar després d’un dia esgotador. Res. Misèria. Les xarxes socials dels polítics són sumament avorrides. L’oratòria ha mort, és el torn de l’anècdota. No hi ha en les seves pàgines una sola idea, cap profunditat. Ja és mala sort que l’eclosió de les xarxes socials corri paral·lela a la generació de polítics més mediocre d’aquest país. No en fan un ús brillant sinó que les desprestigien i encara volen convertir-se en abanderats. Quina llàstima que ells, precisament ells, els insígnes usuaris de la xarxa, no es dediquin a fer el que tothom a la xarxa fa, és a dir, romandre en l’anonimat.
Entre els partits polítics que formen part de l’engranatge institucional oficial es percep una mena de desorientació. Dubten, veuen que les tàctiques que han estat utilitzant en els anys del post-franquisme ja no funcionen. El camp que tenien per conrear, s’ha omplert de males herbes i s’ha convertit en una deixalleria de materials de construcció.
Diuen que la culpa és de tots, que la ciutadania no s’ha implicat amb la construcció de la democràcia, que hem estat passius. Però la veritat és que durant tots aquests anys els mateixos partits polítics han fet tot el possible perquè això fos així, maldant en minvar la independència i la participació de les persones i de les entitats ciutadanes en el procés democràtic convertint-lo en partitocràtic.
I és que això de les consultes els ha agafat amb el pas canviat, no s’esperaven una reacció ciutadana d’aquestes característiques, i això que d’indicadors n’hi havia per tot arreu, indicadors que no van recollir els innecessaris, prescindibles i ridículs informes demanats per assessorar i pautar l’acció de govern [sic].
Algú va dir fa anys que el món ja no necessita líders ni guies (Führer en alemany), el que és cert, és que no hi ha líder sense objectiu. Ara, molta gent s’ha posat a treballar per un objectiu de dignitat personal, sí personal i en la consecució d’aquesta dignitat no es vol sentir a parlar de lideratge de cap partit polític (profunda reflexió). Tenim dons un objectiu comú que ens implica a cada un de nosaltres de manera individual a liderar els nostres actes.
Arribats a aquest punt hom es pot preguntar si els partits polítics fan falta, si són necessaris… i la resposta és sí i per una sola raó: necessiten i han de liderar la recuperació de la seva dignitat.