Ernest Benach, el president del Parlament de Catalunya, publicarà un llibre, Polítics 2.0. Últimament totes les presentacions de Benach fan referència al seu ús de les noves tecnologies, de les xarxes socials i se’l defineix com un defensor d’aquestes eines en el camp de la política. El que fa Benach, però, es vendre’ns bou per bèstia grossa. No només Benach, sinó tota la classe política catalana. Emmascara la seva nul·la capacitat política amb una visibilitat abassegadora. Twitter, Facebook, delicious. La tàctica és aparèixer als màxims llocs possibles. Encara que no aportis res de res. No tothom és Obama, Ernest. Obama, és cert, tampoc és el paradigma, però el seu ús de les xarxes socials va acompanyat d’una profunditat en el discurs molt superior a la mitjana dels nostres polítics. Ernest, quants discursos com els d’Obama has fet tu? Benach es dedica a penjar fotos del Camp Nou. Benach a la xarxa no és res més que el ciutadà Benach. També els altres polítics escriuen que tenen aquesta o aquesta altra reunió, que van a fer el cafè, que van a dinar després d’un dia esgotador. Res. Misèria. Les xarxes socials dels polítics són sumament avorrides. L’oratòria ha mort, és el torn de l’anècdota. No hi ha en les seves pàgines una sola idea, cap profunditat. Ja és mala sort que l’eclosió de les xarxes socials corri paral·lela a la generació de polítics més mediocre d’aquest país. No en fan un ús brillant sinó que les desprestigien i encara volen convertir-se en abanderats. Quina llàstima que ells, precisament ells, els insígnes usuaris de la xarxa, no es dediquin a fer el que tothom a la xarxa fa, és a dir, romandre en l’anonimat.
No Comments, Comment or Ping
Reply to “Polítics pardals”