L’ull de poll – revista d’opinió free

Aquesta frase del títol és de Shakespeare. De l’agressió racista als Ferrocarrils, a part del rebuig que em provoca el personatge de la puntada de peu i la solidaritat amb la noia equatoriana, m’interessa la figura de la única persona que hi havia al vagó en aquell moment a part d’ells dos. Sembla un noi, se suposa que, per proximitat, escolta la conversa de caràcter racista que l’agressor manté per telèfon, a les primeres envestides verbals s’ho mira i abans del cop gira la cara cap a un altre costat. Llegint aquesta descripció freda, d’atestats, dels fets hi podem veure la definició de la insolidaritat. Alguns psicòlegs avui a la premsa han ofert pel mòdic preu d’un euro les seves receptes per combatre-la, si hauria hagut d’intervenir tot just sent els insults, “és el mínim que podem fer com a humans”, si hem de mostrar-nos ferms, etc. Mira, tu no estaves allí dins d’aquell vagó i Déu sap com hauries reaccionat i si potser t’hi hauries afegit per salvar el cul. La por, s’ha dit, és lliure.

Fa un any vaig llegir una altra notícia als diaris. Un metge de Barcelona resident a l’extraradi un diumenge al matí va agafar el rodalies direcció a la capital. Al vagó hi anaven una colla d’energúmens que sortien de les discotques. Tot d’una, comencen a increpar un jove. El metge intercedeix en la trifulga i acaba rebent. Al mateix dia va denunciar l’agressió i va dir aquestes paraules: “M’he posat pel mig perquè els meus fills també agafen aquest tren i m’agradaria que si algun dia els hi passa una cosa així, algú intervingués”. Em va commoure. De fet, vaig pensar que queden poques persones tallades per aquest patró.  

Entre una notícia i l’altra, però, no pot haver-hi comparació possible. No es pot establir un judici per les dues maneres d’actuar. No crec ni que el metge hagi de rebre un tractament d’heroi ni el noi de l’altre dia dir-li: podries haver-te convertit en un heroi, però no n’has sabut. Hi ha hagut confusió per saber si aquesta tercera persona era un noi o una noia. Bé, ningú s’ha preguntat si era també immigrant? Si aquell dia anava a fer la paga i senyal del pis i portava 12.000 en metàl·lic al damunt? Si, simplement, la seva mare l’havia trucat feia mitja hora per dir-li que havia preparat el seu plat preferit i no era un bon moment per morir? Són alguns exemples per demostrar que, en efecte, la por és lliure i et pot assaltar en alguns moments i en d’altres no. Si el metge hagués sabut el dia abans que la seva dona estava embarassada, hauria actuat de la mateixa manera? Mireu Kill Bill, vol.2, i l’eix central de la pel·lícula és aquest.

         Jo anava a un institut situat en un barri problemàtic, per la qual cosa a l’institut, fins a l’edat obligatòria hi anaven nois problemàtics. Dia sí, dia també, et venien a demanar vint duros per l’esmorzar, i un dia t’atemorien i els hi donaves i un altre dia t’envalenties i marxaven de buit. Amb tot, no era prou per assegurar-te els vint duros del dia següent.

In: Relats | | #