L’ull de poll – revista d’opinió free

      Va ser quant tenia catorze anys, per allà als anys setanta i tothom estava inmers en el temps que s’ha anomenat “la transició”. Jo sóc de poble, i la gent del poble vivia l’esdeveniment intensament, les perspectives de llibertat individual i colectiva van causar una catàrsi popular. Tot estava bé, tothom era amic de tothom, o si mes no, així ho copsava jo. Començaven a sentir-se els noms d’alguns partits polítics i la gent s’anava posicionant, a mi m’agraden aquets, a mi aquells altres, el discurs d’aquest polític sembla coherent, als de mes enllà sel’s veu el llautó …

     Era divertit, fins i tot enriquidor, el meu pare em va portar a la primera enganxada de cartells, nocturna naturalment. Per a mi va ser tot un esdeveniment, estava sobreexcitat, hi havia encara l’angoixa de com reaccionarien els “civils”, la “benemèrita”, bé això últim no ho acavaba d’entendre, i si hauriem de còrrer. Ens vam trobar entre quinze i vint persones a la plaça de la Font, en aquell moment “Plaza 20 años de paz”, uns portaven rodets de pintor, altres les ferrades, la cola, l’escala, el cafè… I vam enganxar cartells, de tots els partits, ara un i ara l’altre, de tots els partits que volien llibertat, llibertat per a les persones, llibertat.

     Oh, quins dies! Els esdeveniments s’anaven succeïnt i les eleccions municipals van arribar. La gent anavem a tots els “mítings”, voliem participar de la festa, saber què deien, què proposaven, i esperavem impacients el torn de precs i preguntes. Els que es presentaven per ser l’alcalde del poble, de vegades feien el “míting” acompanyats d’un pes pesat del partit, aquest fet l’aprofitaven els que no portaven a ningú, per menystenir el rival. Això és el que va succeir a una candidatura que es va fer acompanyar del cap de llista de la capital de comarca i d’un reputat periodista d’anomenada nacional.

     Aquell vespre, el senyor periodista d’anomenada nacional, no va llegir l’ambient, no va mesurar el clima o simplement es va creure uns esglaons per damunt d’aquella colla de gent de pagès, i ens va proposar, ras i curt, que si votavem el partit que representava, el poble, es veuria afavorit econòmicament ja que el seu partit era el que manava a España. La sala va explotar, la gent va mostrar la seva indignació, cridant, xiulant, gesticulant, el soroll era enxordidor, jo asegut a la meva butaca, vaig passar per un dels moments més desagradables que recordo, ja que em vaig quedar cec. Durant uns moments que a mi em semblaren eterns, no veia res, i sentia tota aquella cridòria sense saber que estava passant. La meva momentània ceguesa era una manifestació de ràbia, la ràbia que jo havia interioritzat, tota la gent present que omplia aquella sala, l’estava manifestant cap aquell homenet en concret i la resta d’individus de dalt de l’escenari, que s’havien atrevit a trencar l’encís del moment que viviem, que havia llençat un gerro, que dic un gerro, una bassa d’aigua gelada damunt del caliu de la gent. Com el llop que ensenya la pota negre per sota de la porta, aquell reputat periodista d’anomenada nacional ens mostrava les regles del joc, l’esdevenidor.

     La cridòria es va anar calmant, però assitents al míting van agafar la paraula per, d’una manera més irada o intentant ser educats, mostrar la seva repulsa. Cada intervenció, anava seguida de forts i llargs aplaudiments, jo continuava aferrat a la meva butaca, cec, sense saber que fer, espantat… fins que vaig sentir la veu del meu pare, la seva veu em va tranquilitzar, a poc a poc, vaig recuperar la visió, mentre ell anava exposant els ideals, els anels, el sentiments que tanta gent tenia entaforats dins seu i que ara que començaven a sortir, venia aquell homenet a empodegar-ho tot, a convertir tota aquella catarsi colectiva en un vil mercadeig. No, el nostre poble no es ven. Els aplaudiments, els visques, l’alegria es va desfermar, aquell home ho va intentar, però li haviem deixat clar, no ens arrebassaria el nostre sentiment, aquell “míting” s’havia acabat.

    Han passat els anys, ara en tinc quaranta-quatre, i després de veure com han anat les coses, penso que aquell homenet (dic homenet perque era petit i poca cosa), que ell i altres com ell, es van untar la pota de farina, que tots plegats hens hem venut i a preu de saldo, però recordo malgrat tot que aquell dia vaig sentir-me orgullós del meu poble.

In: Relats | | #