L’ull de poll – revista d’opinió free

Ho sap tothom i és profecia que aquest nostre país viu instal·lat en la cultura del no. És una postura antisistema per sistema. Em penso que té reminiscències del maig del 68 perquè són els partits i les organitzacions d’esquerres els què n’han fet més bandera. Cultura del no vol dir oposar-se a progressos substancials adduint la defensa del territori, del medi ambient. No es poden crear nuclears, no es poden instal·lar molins de vent a les serralades, no es poden fer transvasaments, no es poden construir deixalleries. Aquest enroc ecologista molt sovint ha suposat un retrocés pel país. No tant per la negativa, sinó per la absència total d’una alternativa sòlida. Les agrupacions ecologistes són especialistes en sabotejar qualsevol projecte que creuen ofensiu pel territori però aquest rebuig no es tradueix mai en una opció B. D’acord, no voleu energia nuclear, entesos. Llavors posarem molins de vent al Montsant per recollir energia eòlica, que és ben neta. Ah, tampoc, perquè creen un impacte mediambiental. On voleu que posem els molins perquè no creïn aquest impacte, a les autopistes? On no fa vent? En aquest sentit, no m’ho negaran, la posició és d’allò més conservadora.

Aquesta cultura del no a vegades no només té arrel ecologista sinó que s’escampa cap a altres motivacions. Per exemple en el cas de les presons, o els centres de rehabilitació de toxicòmans. Si enquestem a la població descobrim que un 90% està a favor d’aquests equipaments, però, ull!, sempre i quan no es construeixen a prop de casa seva. Aquest fenomen ha creat, en la terminologia anglosaxona, l’efecte Nimby, és a dir: Not in my back yard (No en el meu pati del darrera).

Seria bo desprendre’ns d’aquest llast. Assumir que el món actual és un món de canvi constant i que es necessiten unes infraestructures determinades per fer-hi front. Unes infraestructures que siguin el mínim d’agressives pel territori, però que el territori no hagi de constituir mai un obstacle per aquestes infraestructures. Perquè el meu avi fa molts anys que cada dimarts va a caminar per la serra de La Mussara, n’és un enamorat, i tot pujant admira la seva bellíssima silueta, avui coronada de molins de vent, i no els ataca com un Quixot que ha perdut el senderi i hi veu monstres sinó que els integra en el seu paisatge com un Sancho Panza que manté el seny.

In: En veu alta | | #