En uns temps de brúixola desimantada, són necessaris imants com aquests, que tornen a marcar-te el nord. Imants o roques tel·lúriques, és a dir, d’origen terrestre. Roger Mas sempre ha estat un cantautor molt arrelat a la seva terra de Solsona i al país en general però fins ara no n’havia fet un leitmotiv de la seva obra. Les cançons tel·lúriques (K Indústria, 2008) és un disc enormement ambiciós, que consta de dues parts: a la primera Mundus Poetae Ultra Terram Situs, Mas musica set poemes de l’últim llibre de Jacint Verdaguer, Al Cel. Meravelles com Preludi que s’inicia amb la veu greu i preciosa del cantautor i un contrabaix, Anem (amb un explosiu final llatí) o Caminant. Roger Mas s’atreveix amb l’spoken-word, el blues, el pop, el rock, alguna improvisació jazzística amb fiscorn i tuba; la segona part De Profundis Cataloniae té com a eix central els Goigs de la Mare de Déu del Claustre de Solsona, uns preciosos goigs de 8 minuts de durada on hi conviu la música religiosa, els mantres i fins i tot un regust post-rock a l’estela de Mogwai, en aquesta segona part hi trobem altres reinterpretacions de temes populars com el Ball de l’Àliga de la Patum de Berga o el Ball de Gegants de Solsona. Mai abans aquestes aigües pouades des de ben endins havien brollat tan modernes. Un àlbum que es converteix des d’ara mateix en un clàssic de la música en català.

Goigs de la Mare de Déu del Claustre de Solsona -

Comentaris »

Tafaneja