abril 17th, 2010
Pla d’empresa
Per tot arreu veig anuncis i proclames demanant persones emprenedores, concursos d’idees i projectes, oferint subvencions i ajuts per a la creació d’empreses i com que jo ja treballo en una empresa que un cop constituïda i amb anys de funcionament no es considera ja emprenedora i no te dret a ajuts ni subvencions, s’ha vist obligada a fer un EROT, que bé a ser com un ROT electrònic, i hi ha dies que en lloc de treballar, m’envien cap a casa a compte de l’erari públic, m’he proposat fer un projecte d’aquests per a emprenedors, dons jo sempre he estat un emprenedor i d’idees en tinc quasi cada dia, a veure si em subvencionen una empresa i m’ajuden a crear-la, perquè això de que em subvencionin això de quedar-me a casa tocant-me els ous no m’acaba de fer el pes, ja posats, m’estimaria més que em subvencionessin per fer alguna cosa.
Així que m’informo de la paperassa que s’ha de presentar, perquè això si, la idea pot ser molt bona, però si no tens apunt tota la paperassa, els buròcrates no la diferencien d’una caca de vaca. Començo pel pla d’empresa.
Pla d’empresa: El meu pla d’empresa és el de tota empresa. Guanyar diners.
Em diuen que és un pla molt generalista que s’ha de concretar, que hi ha d’haver un objecte específic i un pla per a portar-lo a bon port (ja comencem amb les metàfores marineres dels collons!). Cap problema.
Pla d’empresa: L’objecte de l’empresa és la gestió. Gestionar els recursos aliens que seran dipositats de manera puntual (sota amenaça administrativa i/o reclamació judicial, amb el corresponent recàrrec del 20% més interessos de demora) en les contes corrents obertes per a tal fi. La gestió d’aquests recursos estarà supeditada a l’interès general determinat per un consell de direcció prèviament elegit en representació de la totalitat dels gestionats. Per portar-ho a bon port, caldrà que bufi un vent constant de popa amb les veles desplegades, que la mar no s’arrissi en desmesura, que no hi hagi tempestes pel camí i que la càrrega no es mogui i faci trontollar el vaixell. Amb tot es considerarà factible i es permetrà comptabilitzar mermes que no superin de gaire el 3%.
Ara si. Diuen que és un pla innovador, destinat a l’èxit. Vaja, que no pot fallar, que ho presentaran al consell d’innovació i que en un temps no superior a 6 mesos i no inferior a 3 mesos obtindré una resposta que tot fa pensar que serà positiva.
Dons ja ho tinc, cap a casa a esperar…
La resposta es va fer esperar fins al mateix dia que es complia el termini, vaig obrir el sobrecarta amb un esverament entre fruïció i fricció, un nou camí, un nou destí, la innovació en la gestió de recursos entrava en una nova era i jo era el comandant en cap de la nau per portar-la cap a nous horitzons de prosperitat i progrés. Però, ai las… la missiva va ser desencoratjadora:
Senyor, les administracions d’aquest pais no admeten cap tipus de competència.
març 9th, 2010
CARRETERES I PAISATGES
CARRETERES I PAISATGES
Avui m’han dit que un vell i grandiós pi situat a la partida de les Costes, un pi bellíssim anomenat el Pi del Terra, qui sap si de dos-cents o de tres-cents anys, ha estat destrossat per la variant de les Borges.
Fixeu-vos quin eufemisme més políticament correcte per no dir que se l’ha carregat l’alcalde, l’ajuntament en ple, el poble en la seva totalitat, la Direcció General de Carreteres, el Departament de Medi Ambient, COMSA, l’enginyer, el capatàs de l’obra, el conductor de la màquina i el silenci de tots.
Tota aquesta genteta, sí, que portarà a sensibilitzar els seus fillets en la romàntica contemplació dels pobres Avatars i que deixarà, sí!, que en un gest de sincera tendresa se’ls humitegin els ulls quan l’Arbre Pare dels indígenes blaus caigui abatut pels dolents americans que, aquests sí! seran, ara i sempre, dolents i dolents fins l’eternitat.
Tota aquesta genteta, sí!, que promouran les Escoles Verdes i els Hortets Ecològics i els Dies de l’Arbre, per fer-se unes fotos al costat d’uns infants mentre reguen els plançons de pi que vint anys després manaran aixafar per construir una urbanització. En realitat, se me’n fot. Quina importància té un pi al costat de l’immens cos mutilat del qual formava part!
Des de fa trenta-cinc anys la millor mirada que tinc del poble de les Borges és des dels finestrals de l’escola que miren a mestral, una mirada a l’esquena del poble —metàfora—, cap al serret fosc de les Costes, amb la seva ermita, els ametllers florits a l’hivern i el quadre impressionista dels diversos verds —avellaners, pins, alzines, olivers… Les masies i els xalets, que eren tan escassos fa 35 anys, han anat proliferant, però el conjunt del paisatge era encara prou digne. Des de fa poc més d’una setmana he vist com una cicatriu ocre i descarnada anava trencant l’harmonia plàstica del quadre. Una impressionant carretera que ha de permetre que els camions de les pedreres que baixen d’Alforja puguin córrer a cor què vols sense molestar els veïns del poble.
El millor paisatge de les Borges, amb el seu punt més emblemàtic, fet puré davant la meva mirada atònita. Ho he comprovat de ben a prop fent una de les meves habituals sortides de camp amb els alumnes que engresco estúpidament a respectar la natura de l’indret on han nascut. Ja em direu de què serveix! Què es pot esperar d’un país que assumeix aquestes i tantes altres coses amb una indiferència mineral? Un poble que deixa que aquestes coses passin és que ha perdut tota autoestima i ha extraviat qualsevol referent identitari. Us imagineu un poblet de França, de Dinamarca, d’Àustria, de Suècia, d’Holanda … permetent que el seu millor paisatge i el seu arbre més majestuós siguin enderrocats vilment per una carretera? Us imagineu la moguda que s’hauria muntat?
He viatjat alguns cops pels pobles de la França rural per unes carreteres estretes i serpentejants, on no es podia anar a més de 50 km/h i, en la majoria dels pobles, llargues avingudes d’arbres i obstacles al bell mig de la calçada t’obligaven a alentir encara més el pas. I a ningú no se li ocorre com aquí tallar els plàtans de les entrades dels pobles, o demanar carreteres noves, amples i sense tombs perquè els conductors puguin anar més de pressa! Sabeu per què? Perquè el paisatge, en el pobles que tenen una identitat, és sagrat, perquè és ancestral, perquè és l’única cosa autèntica que pot unir el passat amb el futur, perquè no és contingent com les cultures, les religions, les festes o les modes. El paisatge és la pura essència d’un poble.
L’any 2005, la Generalitat de Catalunya aprovava la Llei de protecció, gestió i ordenació del paisatge. De totes les lleis que han aprovat els nostres hipòcrites polítics aquesta culmina els límits del seu cinisme. No conec ni una sola actuació urbanística, energètica, d’infraestructures, industrial, agrícola… que hagi estat limitada —ja no dic prohibida— per atemptar contra el sofert paisatge; com a molt, posar gespeta als talussos, fer dos carrils en comptes de tres, soterrar algun tram, algun túnel per a la pobra fauna, una mica de manicura per dissimular les arrugues.
Que els adalils del Medi Ambient de Catalunya hagin estat en els darrers deu anys individus com un tal Felip Puig o un tal Francesc Baltasar ja ho diu tot de l’absurditat de les nostres esperances. Mai el paisatge no serà prioritari per al nostre poble ni per a la nostra regió… Ai! Algun catalanista autèntic em retraurà que no hagi dit nació! Però una nació es basa en una identitat. Algú sap què queda de la nostra identitat? Ah, sí!, la senyera. Ah, sí!, la sardana. I Montserrat. I la Mare de Déu de la Riera. Amén.
JOSEP-MARIA FORCADELL. Mestre
Avui m’han dit que un vell i grandiós pi situat a la partida de les Costes, un pi bellíssim anomenat el Pi del Terra, qui sap si de dos-cents o de tres-cents anys, ha estat destrossat per la variant de les Borges.
un home trist
Fixeu-vos quin eufemisme més políticament correcte per no dir que se l’ha carregat l’alcalde, l’ajuntament en ple, el poble en la seva totalitat, la Direcció General de Carreteres, el Departament de Medi Ambient, COMSA, l’enginyer, el capatàs de l’obra, el conductor de la màquina i el silenci de tots.
Tota aquesta genteta, sí, que portarà a sensibilitzar els seus fillets en la romàntica contemplació dels pobres Avatars i que deixarà, sí!, que en un gest de sincera tendresa se’ls humitegin els ulls quan l’Arbre Pare dels indígenes blaus caigui abatut pels dolents americans que, aquests sí! seran, ara i sempre, dolents i dolents fins l’eternitat.
Tota aquesta genteta, sí!, que promouran les Escoles Verdes i els Hortets Ecològics i els Dies de l’Arbre, per fer-se unes fotos al costat d’uns infants mentre reguen els plançons de pi que vint anys després manaran aixafar per construir una urbanització. En realitat, se me’n fot. Quina importància té un pi al costat de l’immens cos mutilat del qual formava part!
Des de fa trenta-cinc anys la millor mirada que tinc del poble de les Borges és des dels finestrals de l’escola que miren a mestral, una mirada a l’esquena del poble —metàfora—, cap al serret fosc de les Costes, amb la seva ermita, els ametllers florits a l’hivern i el quadre impressionista dels diversos verds —avellaners, pins, alzines, olivers… Les masies i els xalets, que eren tan escassos fa 35 anys, han anat proliferant, però el conjunt del paisatge era encara prou digne. Des de fa poc més d’una setmana he vist com una cicatriu ocre i descarnada anava trencant l’harmonia plàstica del quadre. Una impressionant carretera que ha de permetre que els camions de les pedreres que baixen d’Alforja puguin córrer a cor què vols sense molestar els veïns del poble.
El millor paisatge de les Borges, amb el seu punt més emblemàtic, fet puré davant la meva mirada atònita. Ho he comprovat de ben a prop fent una de les meves habituals sortides de camp amb els alumnes que engresco estúpidament a respectar la natura de l’indret on han nascut. Ja em direu de què serveix! Què es pot esperar d’un país que assumeix aquestes i tantes altres coses amb una indiferència mineral? Un poble que deixa que aquestes coses passin és que ha perdut tota autoestima i ha extraviat qualsevol referent identitari. Us imagineu un poblet de França, de Dinamarca, d’Àustria, de Suècia, d’Holanda … permetent que el seu millor paisatge i el seu arbre més majestuós siguin enderrocats vilment per una carretera? Us imagineu la moguda que s’hauria muntat?
He viatjat alguns cops pels pobles de la França rural per unes carreteres estretes i serpentejants, on no es podia anar a més de 50 km/h i, en la majoria dels pobles, llargues avingudes d’arbres i obstacles al bell mig de la calçada t’obligaven a alentir encara més el pas. I a ningú no se li ocorre com aquí tallar els plàtans de les entrades dels pobles, o demanar carreteres noves, amples i sense tombs perquè els conductors puguin anar més de pressa! Sabeu per què? Perquè el paisatge, en el pobles que tenen una identitat, és sagrat, perquè és ancestral, perquè és l’única cosa autèntica que pot unir el passat amb el futur, perquè no és contingent com les cultures, les religions, les festes o les modes. El paisatge és la pura essència d’un poble.
L’any 2005, la Generalitat de Catalunya aprovava la Llei de protecció, gestió i ordenació del paisatge. De totes les lleis que han aprovat els nostres hipòcrites polítics aquesta culmina els límits del seu cinisme. No conec ni una sola actuació urbanística, energètica, d’infraestructures, industrial, agrícola… que hagi estat limitada —ja no dic prohibida— per atemptar contra el sofert paisatge; com a molt, posar gespeta als talussos, fer dos carrils en comptes de tres, soterrar algun tram, algun túnel per a la pobra fauna, una mica de manicura per dissimular les arrugues.
Que els adalils del Medi Ambient de Catalunya hagin estat en els darrers deu anys individus com un tal Felip Puig o un tal Francesc Baltasar ja ho diu tot de l’absurditat de les nostres esperances. Mai el paisatge no serà prioritari per al nostre poble ni per a la nostra regió… Ai! Algun catalanista autèntic em retraurà que no hagi dit nació! Però una nació es basa en una identitat. Algú sap què queda de la nostra identitat? Ah, sí!, la senyera. Ah, sí!, la sardana. I Montserrat. I la Mare de Déu de la Riera. Amén.
JOSEP-MARIA FORCADELL
Mestre
març 6th, 2010
Bon dia, voldria una web
- Bon dia, voldria una web de la meva empresa.
- A què es dedica la seva empresa?
- Nosaltres som una empresa que ven cassoles de terracota.
- Així vostè vol una botiga on-line?
- Noooo. Nosaltres volem una web.
- Bé, heu pensat alguna cosa en concret?
- Si, ens agrada molt una web que hem vist a internet.
- D’acord, ens podeu dir l’adreça?
- www.reeb……..com
- Quina funció dins l’estructura empresarial ha de desenvolupar la vostra presència a la xarxa?
- Tenir una web.
- Molt bé, vol projectar la imatge corporativa de l’empresa.
- Això, això.
- Quin pressupost teniu per tirar endavant aquest projecte?
- Quant val una web?
- …
———
- Bon dia, voldria una web de la meva empresa.
- Molt bé, ha vingut al lloc adequat, la nostra empresa està en disposició per posar la seva empresa en un lloc destacat de la xarxa. El primer que farem és un estudi complert de les potencialitats de penetració de la vostra empresa en el mercat de la globalització, la competència a la xarxa, un estudi de posicionament en els principals cercadors de continguts etc. Després concretarem el tipus de presència a internet que convé més a la vostra empresa, vendes on-line, imatge corporativa, serveis associats al producte, serveis on-line, post-venda, etc.
- Perdoni, perdoni però jo només vull una web.
———
- Bon dia, la meva empresa te una web que ens var fer el germà de la meva dona que sap tot això d’internet però resulta que ara la vull actualitzar però ell ja no ho pot fer.
- D’acord, ens pot facilitar l’accés ftp a la web?
- Ui, dons resulta que ens vam barallar amb el meu cunyat i jo d’això no hi entenc.
- Tindrà però la titularitat del domini?
- Ja l’hi he dit que d’això d’internet no hi entenc.
- Ens pot dir l’adreça de la web que mirarem la titularitat del domini?
- www.dorm……com
- Dons el titular és Joan Dr…..
- Aquest és el meu cunyat.
(continuarà…)
- Bon dia, voldria una web de la meva empresa.
- A què es dedica la seva empresa?
- Nosaltres som una empresa que ven cassoles de terracota.
- Així vostè vol una botiga on-line?
- Noooo. Nosaltres volem una web.
- Bé, heu pensat alguna cosa en concret?
- Si, ens agrada molt una web que hem vist a internet.
- D’acord, ens podeu dir l’adreça?
- www.reeb……..com
- Quina funció dins l’estructura empresarial ha de desenvolupar la vostra presència a la xarxa?
- Tenir una web.
- Molt bé, vol projectar la imatge corporativa de l’empresa.
- Això, això.
- Quin pressupost teniu per tirar endavant aquest projecte?
- Quant val una web?
- …
———
- Bon dia, voldria una web de la meva empresa.
- Molt bé, ha vingut al lloc adequat, la nostra empresa està en disposició per posar la seva empresa en un lloc destacat de la xarxa. El primer que farem és un estudi complert de les potencialitats de penetració de la vostra empresa en el mercat de la globalització, la competència a la xarxa, un estudi de posicionament en els principals cercadors de continguts etc. Després concretarem el tipus de presència a internet que convé més a la vostra empresa, vendes on-line, imatge corporativa, serveis associats al producte, serveis on-line, post-venda, etc.
- Perdoni, perdoni, però jo només vull una web.
———
- Bon dia, la meva empresa te una web que ens var fer el germà de la meva dona que sap tot això d’internet però resulta que ara la vull actualitzar però ell ja no ho pot fer.
- D’acord, ens pot facilitar l’accés ftp a la web?
- Ui, dons resulta que ens vam barallar amb el meu cunyat i jo d’això no hi entenc.
- Tindrà però la titularitat del domini?
- Ja l’hi he dit que d’això d’internet no hi entenc.
- Ens pot dir l’adreça de la web que mirarem la titularitat del domini?
- www.dorm……com
- Dons el titular és Joan Dr…..
- Aquest és el meu cunyat.
(continuarà…)